Tothom que em coneix sap que sóc un tio molt social, jo. He sabut adaptar-me a qualsevol circumstància: sempre. Per al meu perfil, encara no s’ha inventat cap festa amb prou gent desconeguda ni allunyada dels meus interessos. Me’ls acabo guanyant a tots, encara que només sigui per no regalar-li un metre a l’avorriment. Si he de fer el boig -sempre dins dels meus límits-, el faig. Si cal exhibir un arsenal de formes i compostura, em trobareu convertit en un lord. Per tant, si he estat capaç d’engolir així tantes ànimes alienes… que no hauré fet amb les amistats ja consumades? No en deixo escapar ni una… i prou que ho sap, el meu bon amic Oriol.

 

      Conec l’Oriol des del parvulari. Puc recordar encara les nostres petites mans emmerdades dins del fang, a la recerca artística d’un cendrer impossible. Curiós, això que la primera imatge hagi esdevingut la metàfora perfecta de tot el que hem viscut plegats. Perquè l’Oriol m’ha desafiat sempre. Des d’aquell dia de gènesi ha estat tan inclinat a mirar de trencar les nostres connexions com jo d’enfortir-les i festejar el nostre vincle. Ell ha provat de raonar sempre que la nostra història era impossible, un pur xoc de voluntats; jo, en canvi, m’he entestat a fer-li veure que el Destí va com va i que, en el nostre cas, ens ha unit de forma inexorable.

 

      Podem veure l’Oriol cosint-me a cops de pilota -fins a cinc bimbes alhora- a la paret de la seva habitació: d’aquells blaus en vaig sortir fet un porter heroi del futbito per a tot el col·legi. Contempleu ara l’Oriol punxant-me les rodes de la bicicleta: sempre li ho he agraït perquè, només tres minuts més tard, dos nois de la colla van tenir un accident que prefereixo no recordar. Va ser precisament l’Oriol qui em va trencar les dents d’una pedrada… fet que em va dur a descobrir la meva veritable vocació, mentre plorava i llegia a la sala d’espera. No ho va admetre mai, però Oriol i no d’una altra forma es deia el traïdor que va escampar aquells papers a les nenes de catequesi on declarava de forma solemne fins al ridícul que jo estava enamorat de la Lídia, aquella estúpida que m’hauria trencat el cor només cinc minuts després, fins al punt de convertir-me en un misogin indomable. L’Oriol, com més em putejava, més l’acabava jo necessitant, per a desesperació seva.

 

      L’Oriol em va fer avorrir els cubates de garrafa i ara el meu fetge, tot i els anys, és el més saludable del mercat. L’Oriol em va enganyar amb el dia de les matriculacions i així vaig poder entrar a la facultat mesos després, sabent més, amb millor nota i com a un tipus exòtic per a les companyes d’un curs massa avorrit. L’Oriol se’n va anar al llit amb totes i cadascuna de les meves possibles virginals nòvies, però es va deixar -encara creu que per error, el pobre- la que seria la meva fantàstica esposa. Cert és que la va seduir quan dúiem tres anys de casats, però allò encara va enfortir més el nostre matrimoni. L’Oriol, doncs, m’ha guiat sempre com un àngel de la guarda erràtic que ignora la seva condició. Els seus actes desesperats per separar-nos, per deixar clar que hauríem de ser irreconciliables, ens han fet imprescindibles l’un per l’altre.

 

      Ha provat tant de desprestigiar-me davant els meus fills que aquests m’han protegit i cuidat com a un home venerable. A la feina, les seves difamacions han estat sempre reparades amb honors i discursos commoguts: “Si un fill de puta es pren tanta molèstia en destruir-te, és que encara has de ser més bona persona del que sembles.” Va cremar totes les meves fotos i va estimular la supervivència de la meva memòria, que arriba immune als 70. I avui, que em toca visitar-lo de nou a l’hospital i tot indica que serà l’últim dia, sé que em començaré a morir.