Like this:

Aquesta potser és la pitjor setmana a la ciutat. O la millor. Descarrega la tempesta en recompensa a la meva capacitat de previsió –tres dies amb un paraigua excursionista– i el trànsit, esquifit, esporàdic i, encara en algun cas, estúpid, ni tan sols ho nota. La vida ha seguit el seu curs sense cap altre variant que sentir-se xopa: més viva.

El diluvi sense conseqüències, més enllà d’alguna conversa d’ascensor, il·lustra aquest interregne d’agost, pura estupidesa suspesa. Tenim els polítics de vacances i el so ambient, aquesta calma en dolç surround, t’arriba a espantar, preguntant-te on carai han anat a parar els moscardons. Les cues a l’hora de comprar semblen rondalles de la postguerra. I surts a donar un tomb i el gegant de ciment i alumini, ara que ni tan sols fa calor, sembla més acollidor. Seria la llar perfecta si li poguéssim arrencar un eco i els jardins li guanyessin terreny. Façanes més verdes, ulls il·luminats.

Per suposat, res és perfecte i et toca treballar, en un altre capítol del surrealisme tan nostre. No hi ha ni la meitat de feina, però hi persistim, matant les hores abans que elles ens matin a nosaltres. En el meu cas, el combat resulta un martiri: fitxatges que no es tanquen, fitxatges inventats per algun representant àvid… i polèmiques de pa sucat amb oli, potser per recordar-nos que l’ogre anomenat Setembre tornarà aviat i, a més, ho farà amb més força que mai.

Probablement, quan em llegeixis ja serà massa tard.