Un volcà ha sepultat totes les pereses i vicis. És esclat de vida que s’ha endrapat les hores mortes, totes. Llum que esclavitza en delerosa entrega, amo i senyor de territoris i galàxies, de somnis i de sons, de matinades conquerides i de vigílies descobertes. Un sol. Un amor. El nou epicentre, la raó de ser, de patir, de tot. La raó beguda i la il·lusió boja desfermada. Ja ballem la dansa de tan preuat desig; un vals de segrestos i cors robats, un còctel de plors i de baves (les pròpies) que mai no s’acaba. Viure, ara sí, era això: era el teu somriure. Fins al punt que havia oblidat escriure i aquesta petita gàbia on confinava les meves criatures, passatgeres i essencials. Des d’avui, amb el teu permís, les allibero, perquè et facin la glòria, l’humor i la força renovada. Dolç i salat Martí, fill i tresor i Cel regalat: gràcies per venir.

Molts són els professionals que saluden amb entusiastes al·leluies cada cop de Wikileaks, aquesta arma de filtració massiva. Ara porta de corcoll els Estats Units pels paperets ocults de l’Irak i “ja era hora!”, “encara hi ha esperança” o “del tot necessari” són els diagnòstics que més pots sentir en qualsevol redacció: imagino que per allò d’evadir les males consciències. En el fons, camarades, Wikileaks no és més que l’acta de defunció del periodisme clàssic; la necrològica dels grans mitjans. Tots van somniar un dia tenir el seu Watergate entre mans, però han acabat venent estampetes de consum universal.

Cada èxit de Wikileaks hauria de fer caure la cara de vergonya a tot aquell que es consideri un peix important en el món de la informació, aquest aquari d’aigües cada cop més turbulentes. Perquè cada bomba de Wikileaks implica la metàfora del fracàs més absolut de la missió periodística. A la fi, hem hagut d’inventar-nos un contenidor per a la veritat, segrestada pels interessos econòmics de les empreses. Ens van vendre que l’Objectivitat havia mort i amb aquest dogma agnòstic es va abonar el terreny al desastre. Avui la veritat ja no cap sencera en els nostres diaris ni es filtra diàfana en els titulars dels telenotícies.

Parlem d’un periodisme pausteritzat, descremat i que garanteixi la digestió plàcida de tothom, aquesta qualitat tan contranatura. Perquè amb tanta subhasta de subvencions i xantatge d’anunciants, amb tanta –en definitiva– dependència de la connexió entre política i finances, podem dir que tot s’ha trasvestit de forma perillosa: la premsa, el pretesament autoanomenat Quart Poder, ha abdicat i tant la informació com l’opinió s’han convertit en un maquiavèl·lic equilibri entre la conveniència i la connivència, entre el que interessa dir i el que no. De vigilant de la democràcia a peça de l’engranatge temptat sempre a pervertir-la.

El pitjor –tot això ja ho van dir Adorno & Horkheimer, els justificants de quatre anys de carrera– és que plou on la tempesta ja ho ha inundat tot massa vegades. Són poc visibles les excepcions irreductibles, les que encara tot s’ho qüestionen i tenen aquells rampells de rascar en el comfort de qui mou els fils. Les pobres són illes enmig d’un sistema aclaparador: notícies d’agències agenciades, portaveus de govern opacs, informacions empaquetades i realitzades pels propis partits, blocs electorals intervinguts per garantir (boníssim oxímoron) “la neutralitat”, rodes de premsa sense preguntes incòmodes (o sense preguntes, l’última tendència), explosió del comunicat oficial, confusió en un maremàgnum d’ítems… i, com a cosmètica, moltes i massa renovacions d’imatges, de disseny i de compaginacions, potser per maquillar l’envelliment d’una feina que agonitza. O es transforma en una altra cosa: el transport d’un producte prefabricat dels gabinets oficials a les llars (ei, i els mòbils) de les audiències.

Wikileaks, el refugi de les goles profundes i del periodisme indomable i intrèpid. Venerable per eliminació, però també, em temo, qüestionable en un futur. Primer, perquè a veure qui vigila el vigilant i el seu sentit de l’oportunitat: la seva responsabilitat, la seva ètica. I segon, perquè el Poder tot ho pot i quan es cansi de perseguir-lo per la via judicial, serà més sibil·lí i optarà per utilitzar-lo. Tan senzill com filtrar-hi assumptes “menors”, però prou escandalosos, per ocultar la veritable carnassa. Però això potser ja està passant.

Excelentes críticas universales, entre poéticas y flipadas, como merecen lo bello y lo sublime. “Mad Men” es el mundo más compacto presenciado en televisión. Se impone en el podio porque “El ala oeste de la Casablanca” –por cierto, también con Elisabeth Moss– adolecía de ciertas concesiones al espectáculo que aquí no proceden. Enorme.

El episodio, puro teatro mayúsculo, entre la tragedia y la coña (¡la vida!), supone, ante todo, un antes y un después. Un amanecer en la vida de Don Draper (¿seguro?, ¿hasta cuándo?); un clímax que se transformará en bisagra argumental. Magnífico.

Pero luego tenemos que ser justos: si hay capítulos así de gloriosos es porque los demás han tejido el “crescendo”, el laberinto, la asfixia, como bestias esclavizadas.

Ya que algunos se obstinan a mezclar fútbol con merinas, este episodio es un heroico Van Basten que aparece, tan artístico como letal, para resolver el juego épico teñido de naranja.

Necessitem l’abisme, l’amenaça que ens fa estar alerta i alhora ens permet valorar la fermesa que trepitgem. Reclamem el precipici per no desvariejar amb somnis voladors i temeraris: dóna’m una bona por quan jo vulgui fer surf sobre la gosadia; fes-me tremolar quan la convicció em porti directe a l’escorxador. Sí, la passada de frenada ens capa, però aporta seguretat. En tot això pensava en Roger quan en un sol dia li va arribar una triple oferta temptadora: un treball més excitant, una amant més entregada, un futur incert per reescriure el seu passat. Potser era el Destí que el cridava cap a una plenitud pendent, però ell el va disfressar de parany evidentíssim i malèvol, com si així inflés un descomunal i salvador airbag de prudència.

Aquesta potser és la pitjor setmana a la ciutat. O la millor. Descarrega la tempesta en recompensa a la meva capacitat de previsió –tres dies amb un paraigua excursionista– i el trànsit, esquifit, esporàdic i, encara en algun cas, estúpid, ni tan sols ho nota. La vida ha seguit el seu curs sense cap altre variant que sentir-se xopa: més viva.

El diluvi sense conseqüències, més enllà d’alguna conversa d’ascensor, il·lustra aquest interregne d’agost, pura estupidesa suspesa. Tenim els polítics de vacances i el so ambient, aquesta calma en dolç surround, t’arriba a espantar, preguntant-te on carai han anat a parar els moscardons. Les cues a l’hora de comprar semblen rondalles de la postguerra. I surts a donar un tomb i el gegant de ciment i alumini, ara que ni tan sols fa calor, sembla més acollidor. Seria la llar perfecta si li poguéssim arrencar un eco i els jardins li guanyessin terreny. Façanes més verdes, ulls il·luminats.

Per suposat, res és perfecte i et toca treballar, en un altre capítol del surrealisme tan nostre. No hi ha ni la meitat de feina, però hi persistim, matant les hores abans que elles ens matin a nosaltres. En el meu cas, el combat resulta un martiri: fitxatges que no es tanquen, fitxatges inventats per algun representant àvid… i polèmiques de pa sucat amb oli, potser per recordar-nos que l’ogre anomenat Setembre tornarà aviat i, a més, ho farà amb més força que mai.

Probablement, quan em llegeixis ja serà massa tard.

No hi ha pizza més bona que la cuinada per la teva imaginació. La que pren la massa d’aquella tarda d’infantesa, les textures d’aquella escapada a Roma i els ingredients de tants últims sopars entre tertúlies memorables. És la pizza del teu desig, la fam de la teva expectativa, elevada fins a l’impossible. Delícia màxima i més millor a l’ordre del dia. I si després té la consistència d’una vaporosa il·lusió, tots tranquils, que ja ens imaginarem les postres.

El món d’avui (reconsumista, telepredicat i multidifós) no acostuma a cuinar pizzes meravelloses, però s’obstina a una rabiosa obligació de vendre’ns-les. Tot són partits del segle, pel·lícules de l’any, bestsellers que t’atraparan, discos memorables, novetats definitives i qualitats pretesament insuperables. És la lògica del sistema, que ens ha llegit l’ànima de nens eterns i d’adolescents atrinxerats i s’esforça, per tant, en “regalar-nos” sense parar nits de Reis i aquell cuquet previ al gran ball de graduació. I pobre de tu que t’ho perdessis.

Sempre ha venut l’excitació màxima, aquest clímax d’espiral segrestadora. Però ara que ens arriba per arreu perfectament dissenyada i programada, ara que en diuen HYPE (hiperbòlica estratègia per convertir un producte en imprescindible), ens acaben sacrificant, com de costum, l’encant d’ahir, la innocència, quan els paràmetres d’honestedat no quedaven tan lluny. Quan les coses eren bones per elles mateixes i no pel sol fet de poder quedar com imbècils retratant-nos com a decebuts… O, el més normal, com a estafats.

La factoria de pizzes postmodernes seguirà en forma tot i La Crisi per més que els clients, globals, també puguin inflar les queixes i les exigències a aquesta condició. Per tant, tot i el que arriba a embafar tanta promesa confitada, vigileu molt amb el vinagre i un excés de dieta vegetariana. Correu el risc de perder-vos pizzes com Toy Story 3 o l’últim disc d’Arcade Fire: plats de clara inspiració artesanal i amb aquell toc genial que us garantirà una sensacional digestió. Molt bon profit.

Iniesta havia fet un bon Mundial. Potser no massa perfecte, segur que intermitent, després d’un martiri de temporada amb lesions perepunyetes. Però ell sempre sembla disposat a recordar-nos que el futbol, per més que l’emboliquem i l’embolcallem de capes estratosfèriques i subcutànies, no deixa de ser un joc. El de la plaça i el de la porta del pàrquing. El de les dues carteres, el vidre trencat i la pilota penjada. El dels cromos i els somnis. Sempre nen.

En Iniesta troba l’aficionat el gust per passar-s’ho bé, la classe com a naturalitat i el toc diabòlic com un do tan diví com espontani. Sumin-li el cop de geni per irrompre quan més se’l necessita, com bé saben a Stamford Bridge. Iniesta, sinònim de fiesta. La dels humils que saben cantar a la vida: sempre un regal si la pots enfocar bé i si saps com treballar-la.

Doncs bé. Iniesta, en tot un minut 116, agònic i de tremolors, va fer el gol de la seva vida en la final de la Copa del Món, com tantes vegades hauria somniat de petit. Un gol de llegenda, mito súbito i també sociologia en acció en un cap de setmana laberíntic i regat d’injúries fosques i de reivindacions guanyades a pols. I en aquestes, enmig de la voràgine, de l’èxtasi, del perdre l’oremus i de creure’s déu –perquè podia– va aquest petit gegant i es treu la samarreta i recorda el seu amic Dani, company i rival des de sempre en milers de derbis ‘irreconciliables’: “Dani Jarque, siempre con nosotros.” Una estampa ja eterna –història sagrada del futbol– per a una amistat indestructible. La de les bones persones.

El modest gusiluz ha tornat a il·luminar molt més enllà de la gespa i de la gesta, tan oculta sovint en les petites coses. Pues la verdad ejque sí.

4, 8, 15, 16, 23, 42.

Existeix una clau secreta, perduda en la ment d’algun guionista. Potser ajuntant els noms d’aquests capítols: el quatre, el vuit, el quinze… Potser mirant aquests minuts de cada episodi (i, si no n’hi ha 42, ja ho forçarem amb alguna teoria). Potser revisant com a homes de ciència aquesta suma que dóna 108. Potser, sempre potser, intentant fer real aquesta obsessió fanàtica, gairebé sectària, per una ficció.

Hem volgut domar óssos polars, hem pres iniciatives esbojarrades, ens hem empapat d’electromagnetisme i hem trencat els límits de l’espai i el temps. Hem escoltat psicofonies de la jungla del revés mentre esperàvem que sortís el penúltim conill blanc d’un barret de copa improbable. Hem jugat amb constants i variables i hem cregut en nens especials i en genis invisibles. Hem volgut reunir mites i civilitzacions a partir de quatre pedres. Hem buscat arbres genealògics on només hi havia llavors.

I aquí, en l’orígen, residia el destí, ben bé com l’arribada era el mateix viatge. Homes sols reescrivint-se en tabules rases. Homes sols ajuntant-se com illes en arxipèlags. Homes perduts trobant-se. I com que no hi ha revolucionari més gran que el que renova els grans clàssics, tot ha vingut a partir de l’Amor, imperant i victoriós sobre l’amenaça de Thànatos.

L’Amor contra la Mort, la Fe sobre la Desesperança, el Sacrifici davant l’Egoisme, la Llum per damunt de la Por. L’elecció lliure del propi destí com a un camí per ser bons, per ser millors, per ser eterns. Pura redempció, pura religió, pura metàfora que cadascú s’ha de saber dibuixar. Difícil no creure-hi, si la banda sonora de Giacchino impregna cada fotograma.

‘Lost’ ens ha injectat la claustrofòbia tancant-nos en laberints de misteris i trencaclosques, jeroglífics i coincidències, atzars i malediccions. Ens ha fet angoixar-nos per comptes enreres inversemblants. Ens ha raptat la son i la gana, el desig i la imaginació: com tantes foteses a la vida. A la fi, tot i tantes atraccions i artificis, el gran secret no figurava en mapes ni en els fòrums de la Xarxa, ni residirà en enciclopèdies ni manuals. Perquè qualsevol resposta, qualsevol acció, qualsevol vida és inútil, pretenciosa i buida… si no troba el seu Sentit, l’autèntic spoiler per descobrir.

És Paraula de Lindelof & Cuse. Us lloem, senyors?