Concentrarà l’eufòria esbojarrada de la nit del Bruixes, paroxisme perico amb l’èxit a tocar de dits. La llàgrima agònica que va cridar el penal d’Albesa a Màlaga sobre l’abisme. Ens recordarà el gust de la satisfacció, de la plenitud, com aquelles dues Copes begudes, ja en calma, a peu de Mestalla i del Bernabéu. Levitarem d’alegria i veurem ínfims els precipicis deixats enrere: aquell travesser de Luis García quan ens va visitar amb el Múrcia o aquella tenebrosa nit d’apocalipsi que el gol messiànic de Coro va fulminar.

Tots els grans moments, totes les metàfores d’aquest club, han forjat el nou temple: des de la resistència a Bremen, al míssil de glòria de Jonatas a Glasgow. Des dels flaixos de reivindicació de Tamudo i Iván al Camp Nou, al rècord universal de supervivència plusmarcat per Pochettino. Cornellà-Prat rep el nou Espanyol allà on la fe s’ha cruspit tristeses i decepcions. On la glòria s’ha imposat a tot pel sol fet de ser pericos. On hi serem tots, des dels patidors de carn i ossos als que amb amor i ironia ens acompanyen des d’una altra dimensió.

Eterns tots i en tots els escenaris fusionats: l’acròpolis de Sarrià i el coliseu de Montuïc. Les xarxes besades i la gespa que, a partir d’ara, tornarà a ser nostra. Propietaris de nou del futbol, dels detalls, dels aromes. Degustadors altre cop de la festa, de la passió pròxima, del suport que s’escolta encara que sigui a cau d’orella, imperceptible en un mar de càntics i pressions. L’ànima perica, des d’aquesta nit d’agost, tornarà a dansar en el plaer còsmic de qui tot ho supera, fins i tot les pròpies i nombroses limitacions.

Quedarà el mosaic feliç i el rastre d’estrelles que creurem ser capaços de seguir. Junts hem volgut i hem pogut. Junts comencem una altra oportunitat. Una vida que mereix ser engolida amb l’excitació del jove i els sentiments, disposats a tot. Una altra vida, tan rica i pròpia que no caldrà perdre el temps amb la dels altres. Un regal. Gràcies.

(Article publicat al BiB la vigília del 2 d’agost. Foto del gran Cotrina.)

Li van posar Carles en una decisió de lírica indeterminada. Son pare i sa mare van gestar en Estances una personalitat molt gran, polifacètica i polipoètica. Només cal que digui que jo vaig ser testimoni de gestes seves de Salvatge cor com:

a) el seu bany en tanga vermell al riu Valira;

b) el seu espasmòdic càntic del Chiquitita d’ABBA davant de micro, just després d’una pregunta meva;

o c) les seves bàrbares interpretacions dels partits de costellada, sinònim per a ell de costelles trencades i orgulls ferits (el prefix “lletra-” no em consta).

Tot això ho ha fet Carles Riba, exseleccionador andorrà de futbol sala i extècnic del Butagaz Andorra, clar exemple Del joc i del foc (veure il·lustració del cartell del seu campus), molt amic dels seus amics i enemic insondable dels que no l’estimen. Un home excessiu amb nom de poeta: com el que ens va deixar avui fa mig segle. Jo no sé si el nom fa la cosa, però aquests versos em semblen una bona biografia dels encesos rampells del meu enyorat amic, separats com estem per cinc anys i 210 quilòmetres de distància:

Que furioses
sento córrer les aigües
del nostre amor, oh!
quan vinc a tu pel frèvol
pontet d’una carícia!

(L’homenatge al complet, a Cal Gazophylacium. Gaudiu-ne i sigueu feliços.)

La represión me aturde y genera múltiples películas en mi cabeza. Podría ser verdad, Sigmund, pero no: porque todo acto que se queda en potencia, tamizado por leyes, mandamientos, convenciones o sentidos más o mínimos ridículos de la decencia (verbigracia: el sentido común) implica que ha sido pensado, luego expuesto y, por lo tanto, vivido, cuando no hartamente recreado, por alguna traviesa línea del pensamiento. Aquí nos conocemos todos… y represiones, las justas.

Hasta aquí, el bosque de teoría, casi seguro que muy poco convincente para la ortodoxia freudiana. Ahora vayamos a los hechos: Paulina Rubio no me gusta. Es decir, su contemplación no es que me resulte repulsiva como quien ve a una iguana vieja sobre el propio lecho, así, a traición, justo al salir de la ducha; no exageremos.

 

 

Michael Jackson no va poder suportar la mort de Farrah Fawcett, el seu mite eròtic. En Jacko era un fan indissimulat de Los Ángeles de Charlie i es pot dir que tota l’excentricitat (i, per tant, la genialitat) de la seva vida va girar entorn la figura de la gran rossa: va voler ser blanc per poder enamorar-la, va fer el Thriller perquè sabia que la “Fauces” era una fanàtica de les pel·lis de terror… i, finalment,  va anar esdevenint androgin quan l’alcohol va començar a apaigavar l’ardent sex-appeal de l’actriu. Entenen ara aquella música de l’última decada, compulsiva, desesperada, com de cops de cap contra la paret?

     Mentida tot, és clar, però apostaria que connexions semblants tindran els nassos de sortir a la llum. Dos referents han quedat esborrats aquest 25 de juny i algun antídot s’haurà de fabricar per omplir aquest buit de plenitud. Necessitem recordar, reviure, encara que falsegem els fets de mala forma. Servidor, per exemple, sabia que amb cinc anyets ja estava encisat per l’Àngel rossa, però avui, revisant uns youtubes, he descobert que ella (oh!) no era la Farrah, sinó la noia que la va substituir, la Cheryl Ladd, qui sortia als títols de crèdit exposant-se al típic llançament de punyals del circ. (Total, per després tornar a assumir que la més guapa de totes era la Jaclyn Smith, i de llarg.)

     Res comparat, però, amb l’enorme desaparició d’en Michael, una bèstia monstruosa en tots els sentits. Era tots els personatges d’El Mag d’Oz alhora. Era pur espectacle. Fotre els crits del Billie Jean a la mínima que podies. Era la paràlisi mundial per un videoclip. Passar nits d’infantesa cagat de por per les escenes que no havies gosat mirar, quan imaginar-les era molt pitjor. Era veure el Salvat, el Francés i tot de companys competint al pati a veure qui l’imitava millor. Era el Man in the Mirror que va inspirar la columna d’aquí l’esquerra. Un reflex grotesc, un nen napoleònic, un megalòman friqui, un ritme omnipotent. El personatge parit no se sap si més de les misèries privades o de les impudícies públiques: Leave Me Alone, udolava ell. Desequilibrat pel seu propi huracà, ídol d’ídols, dolç i dolgut per incomprensible, la seva singular parada dels monstres ha deixat d’alimentar-nos. I Neverland ja no tornarà mai més.

Tot té la seva part de caricatura, però hi ha artefactes que aclaparen… i aquesta gent els domina. U2 continua parint discos que busquen tant una màgia indefinida que acaben resultant irregulars a més no poder: un pretext, sembla, per girar després i anar al que interessa, que no és altra cosa que recuperar els clàssics de les gravacions rodones. I què podem dir de Bono, instal·lat en un messianisme de supermercat global, a partir de les formes d’un benevolent monitor d’esplai? Frega el ridícul tot el que pot, i més. 

      Però sempre apareix algun cop d’efecte, una patacada emocional. Un últim himne per a la comunió universal. Aquí, a partir d’una percusió atronadora, un orgue que t’entra por lo bajini i, evidentment, The Edge fent trontollar les invisibles cordes del món, mentre en Clayton li remou les tripes. Sona a I Will Follow, sí, i en Bono ho arrodoneix amb un toquet de Pride, amb uns cors que fondran qualsevol estadi en viu i en directe. Serà el Nou Moment, la barreja de grandiloqüència i oh-oh-oh’s que farà vibrar la gent un esclat terrible i memorable d’èpica. “Only love…”

     La pregunta és: n’hi haurà prou, amb això, per superar el subidón de l’últim concert? Ens banyarem en l’èxtasi, somriurem com criatures quan tot acabi… o farem jocs de paraules? Perquè jo ja en tinc el definitiu a la punta de la llengua, en el cas de decepció… Magnifi-ancient!!!

Ha marxat a viure Allí, un canvi de residència forçós després d’enllestir la feina en aquest barri. La seva necrològica només ha estat dos mesets a la nevera, potser perquè l’últim, el nucli dels seus missatges -i, per tant, el més publicitat- calia que es recordés justament ara, en plena crisi econòmica: la lluita contra la pobresa és possible, ara i aquí, com la majoria d’utopies. Tot dit ras i clar: només cal que t’hi posis i un altre t’acompanyi i així fins teixir no una cadena de favors, sinó una cadena d’ànimes en acció. Deixeu-vos estar de congressos i fem un hospital. El moviment es demostra fent camí.

La figura de Vicenç Ferrer, tot i el seu discurs naïf, bàsic, resulta tan venerable com incòmoda. Aquí, un tio que ha anat per feina. Un home de Déu que ens ha recordat a tots que qualsevol pot ser això que en diuen heroi, sant o exemple. Si no ho som és, reconeixem-ho, perquè no volem o no ens deixen les nostres misèries acomodades. I qui parla de Vicenç Ferrer ho fa també de la mongeta de l’Àfrica, el metge sense fronteres que se’n va al Timor, el marista de missions amb el poble guaraní, els voluntaris de mig món o tots aquells que es deixen el llom pels desfavorits a casa nostra.

Hi ha un crit que espera ser escoltat. De vegades és una invitació persuasiva que t’arriba suau, a cau d’orella, a cau de cor. L’acció, la valentia… això que ens falta.

Tothom que em coneix sap que sóc un tio molt social, jo. He sabut adaptar-me a qualsevol circumstància: sempre. Per al meu perfil, encara no s’ha inventat cap festa amb prou gent desconeguda ni allunyada dels meus interessos. Me’ls acabo guanyant a tots, encara que només sigui per no regalar-li un metre a l’avorriment. Si he de fer el boig -sempre dins dels meus límits-, el faig. Si cal exhibir un arsenal de formes i compostura, em trobareu convertit en un lord. Per tant, si he estat capaç d’engolir així tantes ànimes alienes… que no hauré fet amb les amistats ja consumades? No en deixo escapar ni una… i prou que ho sap, el meu bon amic Oriol.

No he estat ni amb la Paris Hilton, ni al Hilton de París. Menjo magnòlies, menjo flora florentina, perquè va molt bé per a la fibra intestinal. Cristiano Ronaldo i Leo Messi polemitzen sobre Kierkegaard i estols els seguiran en una guerra ideològica que revolucionarà el segle XXII. M’aturo perquè em truquen d’Atención al Cliente Movistar. Ja està. En canvi, del Santander o de La Caixa no m’envien ni un sms. L’arquebisbe descobreix els fitxatges obscens i Joan Laporta llança una croada “contra l’imperialisme i la prepotència”. No puc contenir les llàgrimes. 37 graus i pujant. Òpera d’aixelles en l’ambient i sucs de cervell a les cantonades. I això només ha fet que començar.

Ah, el sentit comú! Jo em vendria una quarta part del que me’n sobra, i dic “vendre” perquè un bé preciós i tan escàs no es pot pas devaluar amb regals que vés a saber qui te’ls acabarà obrint. El sentit comú, ja se sap, no és el més comú dels sentits. Ho demostren les nombroses i sorolloses manifestacions de la seva absència, un festival de celles arquejades i petrificades per l’insòlit de l’estupidesa humana, sempre tan al·lucinant i disposada a subratllar-nos el seu triomf sobre totes les coses. Fins i tot per mitjà d’un mussol.

Venia un dia de comprar cap al vespre, carregat amb aquestes bosses de plàstic que tan malmeten el medi ambient, però que es continuen fabricant. Venia imaginant la senzillesa del sopar al meu cap, fins que un ocellot -un gat amb ales?- gairebé me l’afaita encara més. Era un mussol. Un mussol que gairebé em va fer un ídem. Una parella se l’anava passant: ell, situat a la part alta del carrer i llançant-lo cap a l’aire; ella, rebent-lo a l’altra punta, com qui juga al boomerang o al disc a la platja, i sant tornem-hi.

No vaig poder ni rondinar, perquè hi ha vegades que la sorpresa enxampa massa adormida la pobra indignació. El nou entreteniment urbà, això sí, era del tot surrealista, en tot moment en funció del pas dels cotxes i de les motos i dels vianants despistats com jo. I per rematar-ho, una evidència clara que vaig poder extreure d’una raquítica anàlisi de no més de cinc volades: el pobre mussol anava o una mica curt de vista, o curt de vol, perquè rarament aterrava quan li tocava, i mira que feia ulls de fixar-s’hi. Tot plegat, un autèntic disbarat mental i zoològic de desenllaç previsible: el més fàcil i conseqüent, en aquella tenebrosa situació, era esperar un sinistre.

Desconec si la desgràcia, per a la bèstia o per a algun innocent, va acabar esdevenint, però la conya aquella del mussol no va arribar al tercer dia, potser -sempre s’ha de guardar l’esperança- perquè els seus propietaris van tenir un instant de feblesa i van ser colpejats per dos dits de front. Des d’aleshores, els ratolins respiren tranquils, però sobretot ho fa el sentit comú, aquest friqui veí per a la immensa majoria.

(NOTA PRÈVIA: resultats electorals, lectures interessades. Jo tampoc me n’he escapat, ja aviso.)

Es lamenta i brama la classe (?) política. “Europa no mereixia això”, somiquen. És tan evident que no com que tampoc el poble mereix aquests dirigents decadents i de retòrica recremada. Han convertit un dret en un tràmit penós: el d’haver de triar entre tanta incapacitat garantida i orgànica. Entre tanta estructura homogènia i falaç, escupida en forma de blocs (els electorals i els partidistes, dic). Poc estimulant, la veritat. De tot, menys festiu. De tot, menys responsable.

No dubto del talent i de les bones voluntats individuals. Ofegades queden, però, en aquesta dèria absurda de la partitocràcia, del control pel control, i en aquest paternalisme que acaba suposant la gran escenificació del fracàs: com es pot parlar de llibertat, quan tu mateix fas un sistema perquè cap ovella se t’escampi massa?

La credibilitat i el carisma, ho sento molt, no es poden prefabricar. No pots potenciar propietats si són inexistents. Les ments cridades a ser líders fugen d’aquesta arena estèril i que, en el fons, els tem, perquè tot ha de ser fàcilment identificable, caricaturitzable. Polítiques d’esplai per a prepúbers. Polítiques fonamentades en la por, quan no en l’odi. Polítiques sense matisos. Polítiques de melics. Polítiques de solucions massa fàcils per a éssers massa complets i complexos.

Europa, el problema no ets tu. És dels que han abdicat de la seva feina. Han jugat al blanc o negre sent grisos, molt grisos. Doncs aquí ho teniu. Felicitats.