Enviat per: oriolvidal | 04/09/2007

TOP: Petites coses molt irritants

cabreo-padel.jpg

Segle XXI. Ens mirem el melic satisfets i convençuts que el progrés ens ha fet lliures i som la repera. Amb tot, només cal rodar una mica per casa i topar-se amb una colla d’elements domèstics per crispar-se com un blat de moro despistat al bar de qualsevol cinema. La societat de consum i de la supertecnologia comunicativa és el que té. Compartiu el meu rànking?

5. La musiqueta dels menús dels DVD. Poses una pel·li a casa i, per les causes que siguin, no li dónes al play. Un extracte de la banda sonora comença a sonar en un bucle infinit… fins fer-te avorrir la millor de les melodies. Seria algú capaç de desitjar la destrucció de partitures com la de, per exemple, La Misión? Els nostres reproductors conspiren a favor d’un indiscutible “sí” com a resposta.

4. ¡Correo comercial! Doncs això.

3. Les trucades de les companyies telefòniques. T’has llevat a les quatre del matí per anar a treballar i dotze hores més tard, just en plena migdiada, la trucadeta de torn de Tele-2, Movistar o qualsevol altra colla de lladregots. Els has dit 23 vegades que no, que no t’interessa. Però hi tornen. Un remei que m’ha funcionat: dir-li a l’Adelei, l’Umberto Carlos o a la Gwendolyn que truca que “mire, no lo necesito. Pero igual ustedes si desean un par de entrañables crías de boa constrictor que buscan propietario”. Els persistents treballadors de Tele-2 ja no m’han emprenyat més.

2. El paridisme esportiu bavós. Una miqueta de lírica pot enriquir una crònica. A partir de dues miquetes, però, el risc de degenerar en subproductes masturbatoris resulta elevadíssim. Res pitjor que 45 segons dedicats a qualsevol fotesa d’en Ronaldinho o, en els seus temps, l’última proesa gilipuà d’en Beckham i senyora. Recuperem la dignitat, col·legues.

1. La veu del Canal Metro. Si TMB pretenia amenitzar-nos les esperes a les andanes, malament va fer triant l’últim matriculat al Cercle de Logopèdies. Un timbre gris, una entonació plana, una cantarella infantil i un català montillenc a més no poder: al seu costat, esdevinc Constantino Romero. Segur que el xaval és una bellíssima persona, però, al meu parer, la seva veu és la crispació feta ones acústiques. ¡Fuera, hombre, fuera!

Advertisements

Responses

  1. No sé on posar-la, de categoria, però jo n’afegiria una que fa temps que em persegueix i que és molt similar a la de les companyies telefòniques. M’explico.

    Ara fa tot just dos anys ens vam comprar, (bé per ser exactes hauria de dir el banc ens va comprar per un mòdic crèdit de…) un Hyundai Tucson… i des del primer dia cada dos tres mesos rebo una trucada telefònica que s’identifica com Servei al Client de Hyundai. Amb una veu dolça i amable em comencen a ametrallar sobre preguntes a l’estil de si estic content del tracte si m’han fet la revisió ben feta… etc… això sí, tot i haver-nos comprat el cotxe a Andorra, la persona qeu em truca parla en castellà i no m’entèn gens si li parlo jo en català.

    Conclusió: al concessionari em tracten molt bé, em fan les revisions que toquen i no tinc cap queixa. Però, paradoxalment, de qui sí que tinc queixa és d’aquest Servei al Client que a part de molestar-me amb certa regularitat no m’entèn si li parlo la meva llengua.

    Salut

  2. És que això dels Serveis al Client és un drama i dóna per un altre post, perquè està arribant a nivells manicomials.

    Els del RACC em van trucar als pocs dies de fer-me’n soci per comprovar el meu “grau de satisfacció”… per com em van atendre! Em va estranyar que als dos dies no em tornessin a trucar per saber si estava content amb la persona que m’havia enquestat per saber el meu grau de satisfacció. De bojos.

  3. En la meva situació actual, i com si d’un servei d’atenció a l’amic embarassat és tractés (i de molt bon rotllo ho dic eh!) tots els que m’han avisat que no dormiré, no podre pagar-me més de dos cerveses a la tertúlia perquè l’escola bressol i els bolquers s’em cruspiran el sou i l’altíssim nivell onanístic que assoliré (en aquest punt discrepo vist la depurada tècnica que ja he arribat a aconseguir!).
    Gràcies a tots i a totes, però cada embaràs és diferent i especial per cadascú.
    Encara no hem parit, i això que :
    *ja hem passat uns quants canvis de lluna
    *hem caminat més de 200 mil quilometres per Andorra, que el Pita l’altre dia és va picar i tot
    *Ens hem butit a mariscades
    *Hem intentat tenir demostracions físiques del nostre amor
    *I un llarg etcetera que no deixaré escrit per no avorrir a les ovelles…
    Ah!I l’Adrià ha sigut ja nen i nena en diverses ocasions perquè hi ha gent que han estat tocats amb un dó de deu i per la forma de la panxa han sabut el sexe, la raça, quan neixerà, si és del Barça i si votarà Esquerra com el pare o sortirà dolent i s’aliarà amb el Rajoy i Cia!
    Gràcies per haver-me deixat buidar la meva…com ho diriem?…No sé…Bé, en tot cas el que no he gosat mai dir als que, repeteixo, de molt bon rotllo, ens han desitjtat sort i donat de manera gratuïta el seu parer sobre el nostre fill.
    Ja us avisaré!!!!
    Uff…

  4. Ànims, Muix, que la fruita ja és madura! Els meus amics que han estat pares últimament també s’han hagut d’esperar una miqueta. Per nosaltres no pateixis, que tindrem paciència.

    A més, que l’Adrià agafi forces, que li espera un ponny de padre y muy señor mío! També pot ser que el xaval ja hagi entès que tindrà un progenitor mig sonat i per això fa temps, la criatura!

    Ànims a la Sílvia i creua els dits, que encara el tindràs l’Onze de Setembre! Perquè després en malpensis… Ah, i aprofita per anar fent demostracions d’amor, mentrestant… Per un cop que tens un pretext científic que avala les teves ganes…

  5. No home no! no l’11 de setembre. Neixerà el 8, que és Meritxell i, per més inri… Sant Adrià!! Les festes del meu poble!

  6. “Paridisme esportiu bavós”. Si senyor! T’hauria de llegir més d’un que escalfa cadira al segón pis… No hi ha cap categoria que englobi els platós paridistes esportius bavosos? 😀

  7. afegeixo una petita cosa insuportable a la llista:
    tenir el número de telèfon que anteriorment (parlo de com a mínim 10 anys) havia estat assignat al fax d’una companyia asseguradora. Això vol dir: trucades a altes hores de la matinada (amb l’ensurt que això comporta), trucades una rera l’altre per passar un fax que ja et dic ara que no passarà perquè jo no en tinc de fax, coi! A més em puc imaginar perfectament a la secretària becada de torn parada devant la seva màquina dient: aquesta gent… no els deu funcionar el fax perquè no m’el passa, no m’el passa…
    AAARRRGGGHHH!!!!!!

  8. Ser un dels desgraciats que treballen cada pont i festiu de l’any i tenir un veí “fiestero” que aprofita que a l’obra no es curra a l’endemà per muntar-se una festa amb mitja Colòmbia a casa seva. I, quan ja no pots més i li crides l’atenció (a les 5 de la matinada!!!!), haver de sentir un humiliant: “que paaaaasssaa… si mañana no trabaja nadie, que es fiesta”…

    Això irrita. I molt.

  9. Felicitats, iona76 i Parella, perquè heu esmentat dos clàssics. La vida ens castiga amb els mateixos martiris. Serà que el purgatori és això?


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: