Enviat per: oriolvidal | 05/09/2007

Retirades impossibles, victòries improbables

brian.jpg

Deu anys seguits escrivint cada cap de setmana una crònica de futbol van acabar ahir. Pensava que costaria més arrencar el “sí” dels meus editors, però les Moritz van anar caient sobre la taula fins que, al·leluia!, tothom va veure doble el meu desgast, fins entendre’l sense discussió possible. No es pensin, però, que la negociació em va ser absolutament favorable: l’eufòria etílica també em va fer encaixar un bon grapat de gols en pròpia porta en ple duel… i tot el que ja no hauré d’escriure diumenge, em tocarà assumir-ho igualment, però repartidet entre la setmana. Hi ha “X” a les travesses que no explicaran mai les complexes batusses que suposen alguns partits.

“Una retirada a temps és una victòria”, resa el refrany. Però aquesta sentència indiscutible, com totes les de la seva naturalesa, amaga amb cinisme les veritats que esquerden la seva condició de clàssic. Les retirades, per exemple, no arriben mai a temps, en el moment just. No poden. O plegues abans de començar la decadència, quan encara pots revifar i tens un públic a qui decebràs perquè no t’entendrà mai, o toques el dos de l’escenari apartat per comprensius copets a l’espatlla. I és llavors quan arriba la revelació: algú et diu que marxar “és la millor decisió que podries haver pres” i tot es mostra, a la fi, de forma diàfana. Ja fas tard, ja canses i, senzillament, encara ningú no havia gosat dir-t’ho.  Alerta, que ara parlo de retirades i no de canvis d’aires necessaris. No ens confonem!

Sí que s’ofusquen davant l’ombra de la retirada els monstres de l’espectacle, en canvi. Algunes estrelles del rock no pleguen mai i, el pitjor, ho fan sense la més mínima capacitat per reinventar-se. Amb el subterfugi dels fans i d’una il·lusió que ja no són capaços de transmetre, els vells ídols recargolen una i altra vegada les seves carreres, però sense poder evitar que grinyolin. Amb tot, aquesta incapacitat lícita -tots, oferta i demanda, necessitem injeccions de nostàlgia pels temps millors- es torna vergonyosa quan contradiu el més elemental dels sentits comuns. Quan ja no pots donar ni el 40% del que eres. Quan, per exemple, t’has quedat sense líder carismàtic i tu, tot i el teu mestratge, no inicies una història nova, sinó que et dediques a forçar la gallina dels ous d’or, que desplomada acaba davant la prostitució del nom gloriós del passat. La dèria és tan grossa, de fet, que poc t’importa malferir la condició d’eterna de la teva banda. Per això, deixeu que us ho pregunti a tots dos, vells amics, perquè això ja fa vergonya: quo vadis, Roger? Quo vadis, Brian?

Anuncis

Responses

  1. Et retires de ¡l B&B? (bed and breakfast)??
    En sé d’una que n’estarà contenta!

  2. No, llegeixi bé… Diguéssim que serà lo mimmo però dittinto.

  3. Comprovo a la pàgina “Reflexions en Català” que en Freddie hauria fet avui 61 anys. Conclusió: sóc un fan crític de Queen dotat d’una estanya telepatia.
    “Is This the World We Created?”, Freddie?

  4. La veritat, fas una mica de por, amb tanta telepatia.

    Això de les X que no mostren les batusses ho trobo genial.

    No m’estranya que et fotin gols perquè ets massa bon tio.

    Per cert, com que al Pla de Sant Tirs no podem veure el 3/24 si no tenim la merda aquesta de la TDT, no puc veure’t. Mira que la tele és avorrida, i si no fan el ‘Polònia’ només miro una estona els infos (fins que m’emprenyo) i el programa de l’home dels lleons. Si almenys pogués veure els exandorrans…

    Una vegada et vaig veure un tall d’un info en què estaves a punt de trencar-te el cul de riure.

    Salut, Oriol i Ruth.

  5. Home, tens una magnífica oportunitat de llevar-te d’hora i veure la connexió del 3.24 per TV3 entre les 6 i les 8!!! Fem molt bona cara, a aquelles hores!

    Allò de l’info i el petar-se de riure és llarg d’explicar, un altre dia ho faré amb detall. Ah, jo que pensava que “a tot això” era tope nostrat… si creia que “a todo esto” era una catalanada i tot!
    Sempre es pot aprendre!
    Una abraçada!

  6. Quan vens a la Curva amb nosaltres, doncs????

  7. Mmm… Curva? Ara mateix m’estimo més la meva perspectiva. Quan sigui recta, allà al Baix Llobregat, ja m’ho pensaré. Sóc animal de costums, jove.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: