Enviat per: oriolvidal | 06/09/2007

All’alba vincerò!

pavarotti-mocador.jpg

Deixem, d’entrada, les retòriques rotundes i baixem el pentagrama al poble, que d’això es tractava en el cas de Pavarotti. No us veieu, de petits, al menjador de casa, airejant un mocador brut -sobretot- i amb un coixí a la panxa, mentre simulàveu emetre un do de pit? Jo sí. Eren els temps dels Tutto Pavarotti i l’eclosió a les nostres vides preadolescents d’aquell barrilet operístic -també còsmic- va suposar tot un xoc. Ah, però hi havia vida més enllà de Domingo, de Krauss, de Carreras? Gràcies a Déu i a les musses, sí. Com aquell fill de forner, capficat en servir l’òpera en barretes de Viena.

Homenatges? Serviu-vos un bon vi negre, vestiu-vos de nit elegant al sofà de casa i feu que retroni el tenor cantant el Nessun dorma (a un cop de Youtube). Per les vostres llàgrimes inevitables reviurà l’excessiu Lucciano, la facilitat insòlita per fer planejar aquest immens trosset del Turandot de Puccini: intens a més no poder, romàntic fins a dir prou, grandiloqüent al límit del trasbals, desmesurat fins a la pell de gallina. Pur i vibrant espectacle. La vida en una veu.

La gosadia de portar l’òpera als estadis, de fer-la clipejable, li va costar que els seus primmirats i elitistes aduladors del passat passessin a fer-li vudú: com a la Caballé quan es va matrimoniar amb en Mercury sense cap altre confident que un piano. A tots aquests enemics de l’opera pop, jo els dic: hipòcrites! Què seria d’aquest art que no és vostre, sense els seus moments top, sense els seus extractes de consum per iniciar-se? Com pots tolerar un foie, si de petit no t’han donat potitos? Com vols patentar i fer només teva una veu lliure i universal? No haurien de cremar-se mai els liceus o les scales, sinó qui segresta les celebracions, per més solemnes que siguin.

Una vegada el van aplaudir durant una hora i set minuts abans que els traís amb les mil-i-una edicions del Pavarotti & Friends, nits solidàries de versions irradiants, en què va descobrir la memorable Miss Sarajevo amb en Bono. Simpàtic per a tots, fins i tot els més intransigents podrien perdonar-li que deixés la dona després de 40 anys per marxar amb la secretària, i és que, digueu-me: com resistir-se a un nom tan poètic com Nicoletta Mantovani? Massa per a un divo, sense dubte.

Aquesta matinada, a Mòdena, als 71 anys, després d’acostumar-se a l’incòmode abric d’una malaltia, ha marxat, com volia, amb els seus. A l’alba has vençut, mestre.

Anuncis

Responses

  1. “de fer-la clipejable”… jajaja…. això no s’entén fora de la sala de comandament de l’Entrerprise…

    Fora bromes, Luciano R.I.P. Jo també vull expressar el meu condol.

  2. Ningú cantava el “vinceró” com ell

  3. La Ruth té tota la raó. Ningú cantava el vinceró com ell… em posava els pèls de punta!!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: