Enviat per: oriolvidal | 18/09/2007

Podis i odis

pepus.jpg

Ara mateix tinc uns veïns imbècils discutint-se i fent l’idiota, i són les 2:13 de la matinada. I per més que em faci vergonya compartir l’espècie humana amb ells, no deixaré de mantenir bons records del meu barri quan me’n vagi. Serà que sóc un sentimental o serà que sóc un bonafé. Però seré jo.

Dic això per la postura -quan no impostura- davant un èxit o un fracàs de les seleccions espanyoles. La merescuda victòria de Rússia a l’Eurobàsquet i, per tant, el maracanazo no menys treballat d’Espanya, han estat celebrats amb entusiasme per no poca gent que conec. El principi d’acció-reacció funciona en això de les emocions polítiques i més quan molts en fan una raó per a la seva existència: ho comprenc. Més encara quan veus tota l’anormalitat folklòrica que acaba convertint qualsevol espectacle esportiu, per brillant que sigui, en una esperpèntica passarel·la de melics. I la temptació d’identificar-te amb els dissidents ja és total quan observes la parafernàlia cavernària, el xovinisme recalcitrant i la pèrdua de la vergonya i el seny a nivells manicomials.

Però ja els dic: ara mateix encara tinc uns veïns imbècils discutint-se i fent l’idiota, i són les 2:19 de la matinada. I per més que em faci vergonya compartir l’espècie humana amb ells, no deixaré de mantenir bons records del meu barri quan me’n vagi, i sempre i quan acabi pirant. Serà que sóc un sentimental o serà que sóc un innocent. Però segur que seré jo.

I jo no culpo -perquè no em surt així- els germans Gasol, ni la Bomba, ni en Rudy ni tan sols Mumbrú del que passa o deixa de passar en aquest tros nostre del mapa. És més: tampoc tinc res a recriminar a Calderón, a Carlos Jiménez o al Berni Rodríguez -de fet, a aquest pobre, ni així de bola li han donat. I és que, contraposat a la subcultura de l’astracanada futbolera, el bàsquet és una cosa sana. La seva gent respecta els himnes, fins i tot els que t’han vençut de forma cruel. I en aquest matís, en el mínim respecte per la litúrgia, en el triomf del protocol sobre les protobèsties, hi trobo jo la diferència. L’esport: l’abraçada entre rivals després de la batalla. Just el que el combat de símbols mira de prostituir sempre.

Per tot plegat, però també perquè potser jo anava a sopar i dormir tan tranquil fos quin fos el resultat, no maldic ningú en aquesta història ni aplaudeixo res més que sí, la glòria justa de Kirilenko… però també la humanitat victoriosa dels derrotats, capaços d’acceptar la genuflexió humil sobre l’adversari i els seus propis dimonis. On no hi ha prepotència no pots condemnar les fanfàrries i les etiquetes penjades des del circ que tots plegats alimentem. Així que, una vegada més, des de la terra estranya del gris que tant de color dóna enmig de maniqueïsmes encesos, ho diré, lliurement condemnat a la malinterpretació per part d’uns i d’altres: felicitats i gràcies, nois.

Advertisements

Responses

  1. Ho dic d’entrada: el bàsquet no em diu massa cosa. I tinc bons amics i excompanys de feina basquetbolistes. Però em deixa indiferent. Com també em deixa indiferent si el Gasol i companyia juguen en una selecció o en una altra. De fet no els toca més remei que fer-ho. Per damunt de tot són esportistes i la selecció a la qual pertanyen els ve donada pel seu contracte en el moment de néixer en un territori on no es respecta ni es deixa conviure en la diferència. Els esportistes són això, esportistes. I sobradament saben que malgrat les idees que tinguin estan lligats a competir amb la selecció que els mana, si no ho fan han begut oli.

    Però això no treu que persones com jo, que ni ens va ni ens ve el bàsquet, no ens sentim identificats amb una selecció, per molt campiona que sigui, que no ens representa. Si hagués estat aficionat al bàsquet, senzillament hagués contemplat el partit entre Espanya i Rússia com un gran partit entre dos equips que apleguen grans jugadors, i per tant com un espectacle. Per dir-ho planer, com si s’hagués enfrontat Mònaco amb San Marino, salvant òbviament les distàncies. El que més em fot és que encara no hagi pogut expressar què sento en el moment que em veig representat per un equip que considero el meu. Una frontera massa fina entre política i sentiments.

  2. Una visió molt assenyada, Albert. I com bé has dit al bloc “trist, però cert”, la resposta no pot ser a veure qui la fot més grossa. Això, per desgràcia, passa sovint avui dia amb els comentaristes esportius. Hi ha una certa competència per veure qui té l’ocurrència més impactant i acaba surtint més als zappings. I el problema és que després hi ha massa ramat que traga el que li llencis… i passa el que passa. De la conya sana i divertida passem als odis i a les visceralitats i no hi ha punt de retorn.

  3. Colta,

    Que fa uns dies que engego la tele a quarts de set del matí (jo que em pensava que la tele no existia fins al migdia…) i no et veig!!!

    No em vas dir que matinaves?

    Pel que fa a la Ñ de bàsquet, que es fotin.

  4. ei, ara l’oriolo fa tardes!

  5. Oju amb en Reflexions, que ara porta pipa…

    Si no canvien molt les coses, l’Oriolo s’estarà una època sense matinar. Ara ja se’l pot veure de les 17h fins les 5h, un horari tan descabellat que ni el més innocent dels catalans pot deixar de sospitar que aquests del 3/24 no s’hi estan tantes hores, a la tele. Vols dir que no deixen algunes rodes gravades….?

  6. En aquella casa només hi ha un tio que treballi: el gran Cuní. La resta, a gravar rodes i a viure!

    Què és això, d’anar-se’n a dormir a les dues de la matinada? Exigeixo rodes en directe fins que entri el releu matinal.

    El dia que mori Maradona a les 03:12 (i ho farà sense avisar, sense quedar ingessat enlloc) es descobrirà la gran veritat d’aquella casa: fins a les sis del matí no es dirà res. Intolerable…

  7. Ep! Una mica d’ordre, senyors! Prou de rajar contra la casa perquè sí. La necrològica de Maradona fa tens que està muntada i és més: jo tinc gravada l’entradeta amb totes les combinacions de roba possibles, de manera que la notícia serà insertada sense cap tipus de problemes si es mor a les 03:12 (ja sembles el Cuní, tu).


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: