Enviat per: oriolvidal | 05/10/2007

Deforme Setmanal

monjos.jpg 

El taronja és el color de l’avís, de la prudència, de la negociació que s’esgota: o passes o no passes, però ja. La revolució taronja, però, passa i es masacra sense que ens importi massa, perquè ja fa temps que Birmània va deixar de ser un objectiu i les coses dels monjos, la veritat, com que ens queden massa ascètiques i més si són de tan lluny: el budisme, o és de Richard Gere, o no s’emporta la Palma. En canvi, sí traiem el mocador quan no moca mocs, sinó que es limita a mocar consciències: la nena diu que el porta perquè vol; d’altres pensen que el pot voler perquè el porta: sense opcions. L’espiritualitat, en qualsevol cas, no queda mai al marge de res. I en tinc l’exemple definitiu: diu un bisbe que preguem pel rei, no sigui que es cremi: esquiant a Baqueira, em pregunto? En fi, pobres les ovelles que no troben bons pastors: Senyor, alerta’ls amb un bon taronja sense intermitències.

Advertisements

Responses

  1. Si ‘taronja’ tingués masculí parlaríem dels monjos taronjos.
    Ho sento, però, des d’ahir, l’única agudesa que m’acompanya és la de la gastroenteritis aguda que m’ha transformat en una font de Montjuïc d’estar per casa. Salut (això és el que em cal).

  2. Ury, si tots aquests de taronja són uns infidels… Seriosament, el cas de Birmània és paradigmàtic de com de profundament malalt està el món. El que hi està succeint és un veritable escàndol. Dictadura militar, repressió cruel, pobresa extrema… indiferència internacional. I llavors, és clar, algú ens recorda tots els “conflictes oblidats” que hi ha pel món: guerres civils inacabables, dictadures militars… però a “nosaltres”, a occident, només ens interessen dues coses:
    1- Irak
    2- Israel – Palestina.

    Curiosament, les dues coses que interessen a nord-amèrica. Un bon exercici de facultat de periodisme: perquè als informatius es parla diàriament del que passa a l’orient mitjà? Serà que és el que et serveixen cada dia les agències de notícies nord-americanes?

  3. Ulaiff, aquí el tema encara és molt més descarat, perquè la repressió fa anys que dura i no ha estat fins ara, quan la Junta militar ha pactat uns nous acords comercials amb la Xina i Rússia, que el tema ha sortit amb una força relativa als mitjans.

    En fi, com sempre, visca els USA… però impressionant el tema de Rússia, que ha declinat fer cap esment a tan escandalosa situació: “És una problemàtica interna.” Que no se’ns espatllin els negocis, eh? Són tots uns putins…

  4. Ah, ànims amb la gastrosenceritis, Puigmalet. Es nota que està perdent la força pels esfínters: “monjos taronjos”… Recuperi’s, au!

  5. Jo això del mocador crec que ho tinc clar… o no. Crec que els han de portar si volen; no és cap pecat. No fa massa vaig veure una pel·lícula que es deia ‘Paradise Now’. Abans hi havia un curt espectacular.

    Una professora ‘negociant’ amb la nena perquè es treiés el mocador a classe. Les coses s’han de fer així, negociant, mai prohibint. Al final ho aconsegueix. Quan la nena entra a classe i vei l”espectacle’ es queda parada. Gent amb ‘rastas’, amb diademes d’aquelles de roba al cap, amb gorres, amb piercings… Quin mal feina la nena amb el mocador al cap? La cara se li veia perfectament. No el pot portar perquè és un símbol religiós? I tots els signes pagans dels altres?

    No ho sé. Crec que ho tinc clar… o no.

  6. Jo crec en la llibertat religiosa i, com a creient, sóc el primer a demanar un respecte per a qualsevol confessió. Tinc veïnes que porten no ja la hijab, sinó el xador i aquí tothom conviu tranquil·lament, com ha de ser. Satanitzar qualsevol símbol perquè sí em sembla molt perillós i, a part, ben poc democràtic.

    El problema ve quan aquest costum s’indentifica amb quelcom contrari al més bàsic en el nostre sistema, com la discriminació de les dones. I no ja a la que el porta, sinó a la que deixa de fer-ho, que sovint és vista com a impura. A França s’han rebel·lat contra aquest pensament i l’han prohibit a les escoles. Aquí, entre els laicistes i els defensors de les essències caurem en el mateix tard o d’hora. I més, a lo grande: per no “discriminar”, alguns voldran prohibir tots els símbols, fins i tot una Mare de Déu o una creu, que difícilment impliquen, per ells mateixos, valors negatius. Ans al contrari.

    Personalment, crec que una integració ideal no pot passar mai per la prohibició ni per la creació de greuges (a excepció dels casos flagrants, evidentment). Tampoc per tornar la intolerància que alguns països musulmans exhibeixen amb les altres religions o els costums accidentals. Si volem immigrants oberts a integrar-se, l’acollida ha de ser generosa. Però és clar, els fonamentalismes i els integristes vicien el debat.

    En fi, com en tot, caldria primar l’ètica sobre l’estètica. I tenir molt de sentit comú, això que es veu que és tan difícil.

  7. Tema delicat. On és el límit? Per mi la nena pot anar amb mocador sempre que se li vegi la cara. Discutir si és voluntat seva o una imposició dels pares és una mica perillós. A més, si la hi obliguen i la nena se la vol treure a l’escola, ho farà, no?

    Hi ha pares que vesteixen les nenes com si fossin putes i ningú no els diu res. N’hi ha que els obliguen a anara a missa, etc.

  8. Doncs jo crec que no haurien de dur mocador a l’escola. I no, com diuen molts, pq estem a un estat laic.
    Jo no estic en contra que algú porti una mare de déu penjada al coll o un tatuatge d’alà si o vol. La raó és que aquestes coses són personals i no discriminen ni humilien la persona que les du.
    El mocador, en canvi, és una forma d’humiliació, d’amagar la dona o el que pot ser atractiu o eròtic en la dona.
    No m’agradaria que una filla meva veiés com una companya seva s’ha d’amagar i nosaltres li ho permetem, a sobre!

  9. Carta a l”Avui’ d’avui:

    El ‘hijab’

    ¿Que el mocador islàmic és un signe de domini sexista que prepara les nenes per a una vida de submissió?, tal com li he llegit a Pilar Rahola, doncs potser sí. ¿Que la ideologia que subjau en aquesta peça de roba és un execrable fanatisme religiós?, com declara la citada periodista en moltes ocasions, doncs potser en algun cas també. Mentrestant, fóra bo que deixéssim aquesta i d’altres nenes musulmanes que resideixen al nostre país que, en el seu esdevenir per la vida pública occidental, puguin acabar decidint en la seva majoria d’edat el significat de l’ús del hijab en els seus casos particulars. En la diferència i la diversitat que ens ofereix l’actual escola pública segurament s’esdevé un natural aprenentatge dels uns i els altres. ¿Els deixem, doncs, que facin camí?

    Roger Vilalta i Quintana

    Barcelona

  10. Estic força d’acord amb en Roger. Proposa una transició calmada, sense xoc de civilitzacions. Cal suposar que si el nostre sistema és el menys imperfecte, els nouvinguts bé sabran valorar-lo, per simple lògica i qualitat de vida.

    Ara bé, això no treu que quan es detectin actituds integristes (“les meves companyes són totes unes impures”) l’escola actuï de forma decidida.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: