Enviat per: oriolvidal | 13/11/2007

Contes cruels (de molt abans de les Tres Bessones)

tres-bessones.gif

Dinar familiar. Un nen de cinc anys menja en una taula apart amb els seus cosins, més grans que ell. El primer plat és una constant i no paren de repetir: “L’Espanyol és una merda, l’Espanyol és una merda!” El nen aguanta, però per dins, com que és perico, s’emprenya i va corrent a protestar al seu pare: “Papa, mira què m’estan dient…”, “bah, tu no els facis cas, que són tontos, home!”.

El nen perico, obedient i reconfortat, ara que sap del baix estatus mental dels seus acompanyats, torna a la taula. Però arriba el segon plat i la tònica no varia: “Eh! L’Espanyol és una merda, l’Espanyol és una merda!” El nen perico intenta fer cas al seu pare i aguanta el xàfec com bonament pot. Però als postres, tot i la dolçor del pastís gelat, quan torna el martiri (“L’Espanyol és una merda, l’Espanyol és una merda!”), el nen perico ja no pot més. Endut per l’ira, pren una forquilla i la llança contra el primer cosí que troba, just el que té davant.

El nen perico veu en càmera lenta com la forquilla sobrevola la taula girant sobre sí mateixa, directa a l’ull del seu cosinet culer (bé, un dels tres). I sí, la mala sort fa que la forquilla, finalment, es clavi, però amb la delicadesa, això sí, de no impactar en plena conca, sinó en la cella que protegeix l’ull familiar. Amb tot, un rierol de sang brota a l’instant, ja a velocitat normal, quan no accelerada, i l’espant es confon amb els crits histèrics del cosí i la reacció alarmada de tots els grans, que s’amunteguen sobre la víctima incrèduls. El nen perico, absolutament acollonit, entén ràpid que la revenja no porta enlloc i més amb cada bufa amb què son pare li escalfa el cul. Al final, després d’una hora i pico d’angoixa, el cosí culer torna de l’hospital, perdons de per mig, i tan amics. Coses de nens.

El trauma d’aquell dia fa que el nen perico superi com si res molts dilluns de crueltats múltiples, però uns cinc anys després, torna a sentir-se humiliat. Ha passat uns dies de convivències amb la classe fantàstics i avui, que toca tornar a casa, un professor que té mitificat se suma als càntics de la massa quan, en teoria, toca estar en silenci i fent fila: “Boti, boti, boti, perico qui no boti!” El nen perico no entén res. Però què fa el profe? No és ell, qui tantes vegades ha parlat de respecte i de ser bon company? No hauria de ser el mestre el defensor de les causes perdudes, el protector davant els abusos? Què fot, fent el brètol i saltant com un imbècil, a la seva edat?

 

El nen perico no té forquilles a l’abast per llançar aquesta vegada, però tampoc tenia la intenció de repetir aquell desastre, perquè ja va escarmentar. De manera que es conforma serrant les dents i maleint tanta injustícia, amb el cor ferit per una cosa que comença a assimilar i que es diu “prepotència”. “Bah, no els facis cas, que són tontos, home!”, li diu el seu pare, invocat en el màxim moment de ràbia. Però el nen perico no en té prou amb això i creu que, el més just, seria que alguna vegada l’Espanyol robés el títol de Lliga al Barça en ple Camp Nou. El Destí seria el seu veritable còmplice.  

Advertisements

Responses

  1. Molt bo, Ury! Serà perquè acabo de llegir-ne el darrer llibre, però li noto un cert to monzonià…

    Em pregunto si aquest màrtir perico hagués reaccionat igual davant d’un altre nen que hagués taral·lejat (o taral·larejat) “El futbol és una merda, el futbol és una merda!”

  2. Mmm… to monzonià? Gràcies, però suposo que li ho deu recordar això d’utilitzar un sintagma com a subjecte i no pas un nom. Jo també em veig amb cor de fer discursos de preu tan elevat com l’ocasió ho demani.

    La resposta a la seva pregunta és “no”. No hagués reaccionat igual davant un salvatge d’aquests que passa de futbol. Suposo que, simplement, hauria arquejat les celles com a mostra d’incomprensió (i sense sospitar de la seva sexualitat, com farien tants altres).

    Espero que aquest innocent gest no em sigui considerat un bullying com el que explica la història.

  3. Què coi passa amb el futbol que treu la mala llet de tothom?
    Fa uns dies, no recordo a quin blog, i en referència a l’anticatalanisme del delosantos, algú deia que no calia que li repetissin constantment que era lleig per creure-s’ho.
    Perquè en aquest cas és diferent? Que estem parlant d’un nen? D’acord, però hauria de fer més cas del seu pare: ignora’ls d’inici i et deixaran en pau petit perico!

    By the way… l’esperança és l’últim que es pot perdre. Algun dia… la lliga potser, però al camp nou???

  4. El menyspreu constant dels culés als pericos, no us enganyeu, significa molts cops una por incipient pel que podria arribar a fer l’Espanyol si les coses li anessin millor que normalment.

    Intueixo que pel cap de molts blaugranes deuen passar pensaments del tipus: “No pot ser que aquests pericos ens facin ombra…és intolerable!”. De fet, per a un club perdedor-histèric com el Barça, una definició que molts culés han compartit amb mi, abona aquesta hipòtesi.

    Ai, si el Lara es decidís a posar més calés en el club en plan Abramovich!

  5. iona76, aquí qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència. El nen perico, de cinc anys i sense coneixement, va reaccionar així i em sembla que al text ja queda prou clar que va aprendre la lliçó i que no n’està, precisament, orgullós.

    En canvi, el conte suggereix que no hi ha una pedagogia contra l’abús. Es parla molt de setge escolar, però alguns professors i elements del sistema fomenten l’apartheid en matèria esportiva. I això, en els temps del civisme, la diversitat i tal, sobta.

  6. Ury, genial. Podries publicar-lo al BiB… a mi em sembla excel·lent, aquest relat.

    Això sí, has acabat parlant “de futbol”, encara que sigui des d’una vessant molt humana! 🙂 La veritat és que, pels pericos com tu i com jo, aquesta sensació a l’escola va ser una constant. Recordo el llaç d’amistat que tenia amb “l’altre perico” de la classe només pel fet d’haver d’aguantar junts aquests xàfecs.

    iona, jo tb crec que el futbol, en alguns casos, treu el pitjor de cadascú… I com a aficionat al futbol em costa molt justificar moltes coses que fan els brétols descerebrats. Esperem que això canviï entre tots.

    Salut i visca l’Espanyol! 🙂

  7. Per intentar posar-me en la pell del personatge m’he imaginat un grup classe (es veu que ara es diu així) en què hi ha 25 estats i 8 nacions sense estat. Les primeres diuen a les altres que són una merda, que per què parlen una llengua que no serveix per a res, que els renyen perquè no volen ser com ells. I ells pensen, i no diuen, que sí, que volen ser com ells. Volen ser estat però no l’estat part del seu estat, sinó el seu, el propi.

    I no hi ha manera. No sé com s’acaba el conte, però no t’estranyi que s’acabi com el teu. Em sembla que sí.

    El teu conte,a més, és ‘just’ perquè TOTS els cosins no paren de repetir: “L’Espanyol és una merda, l’Espanyol és una merda!”

  8. Isra… ja va sortir publicat! Meeec!!! Falta personal… que el llegeixi o el compri, també.

    Marc, interessant això del grup classe: ho desconeixia. Algun dia haureu de fer un post sobre les complexitats lèxiques de l’ensenyament: potser per aquí comença a fer-se antipàtic.

    Et compro la metàfora, però no la tracto avui perquè fugirem d’estudi. Tots units fem força.

  9. Com més tracto amb el personal d’educació. més urticària em provoquen. I el que em molesta no és solament el vocabulari una mica absurd, ignorant, pedant, artificial i tetó, sinó també aquest pijoprogressime que s’ha instal·lat en el món educatiu, un imbecil·lisme que es tradueix en un proteccionismei un corporativisme patètics, en una falta greu de no estimular l’esforç , en el bandejament dels dictats per millorar l’ortografia (és igual, això), etc.

    Em criden. Siau.

  10. Pel que pugui ser… VISCA L’ESPANYOL!! VISCA L’ESPANYOL!!

  11. Jajaja, va sortir? Quin dia? Perquè porto uns quants dies que vaig a comprar-lo i no el trobo perquè… S’HA ESGOTAT! 😛 No hi ha res com anar bé a la lliga!

    Salut!

  12. Això… Marc, la teva detallista descripció del “personal d’educació” imagino que inclou en general a “tot el personal d’educació”… Sort que has posat ‘tetó’ que no tinc idea de què vol dir però imagino que, per equil·librar, deu ser un elogi, clar. O no???

  13. Autobiogràfic? Ja tens forquilles a mà? La venjança es serveix freda? M’ha agradat Ury. Et veig petit, amb calça curta, perseguint els teus cosins. Això del títol ‘robat’ em sona. És recent, oi? Ja ja ja.

  14. De perseguidor res, eh? Com a molt, a alguna cosina… Ho ha captat força, jordicine.

    Toni, estàs acollonido, eh?

    Isra, que s’esgoti, que s’esgoti… millor per a tots!

    I lletraferits: mateu-vos, però no us baralleu.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: