Enviat per: oriolvidal | 20/11/2007

Ràdio Gaga: la ràdio ha mort

radio_vieja_thumb2.jpg

Aquí estic, a la tassa del wàter, repassant la premsa del dia que ja ens ha deixat. Tinc sobre les cuixes cinc diaris d’un diumenge qualsevol; cinc diaris que sí, que he robat a la feina, però és que, a quarts de dues de la matinada, que és quan jo plego, són ja un producte tirant a caducat. El meu furt és insignificant, absolutament pecata minuta comparat amb l’acció bandarra de tots aquells lladregots que han espoliat la redacció de qualsevol tipus de dominical en plena llum del dia, per no parlar ja dels regalets i les promocions que havien aconseguit resistir-se als dits llargs del repartidor. Qui estigui lliure de pecat, que llanci el primer CD o fascicle manllevat i pari de fer l’hipòcrita, que al soci no se’l pot enganyar. I a més, què carai: jo reciclo!


Doncs res, que sóc aquí, en un dels millors moments del dia: la tassa, els diaris i, per enllestir el festival multimèdia -obviaré el fàcil joc de paraules-, la meva petita ràdio digital, on estic escoltant la tertúlia dels setciències de La Rosa de los Vientos, el programa de culte d’Onda Cero. Vaig passant les pàgines dels diaris a la recerca d’algun reportatge o columna interessant, mentre la magnífica oratòria dels experts del programa em fa establir dues conclusions: 1) la repel·lència té el seu cantó atractiu, com vaig descobrir fa més d’una dècada a les classes d’en Tresserras; i 2) a aquests paios no deu haver-hi déu que els guanyi al Trivial, mentre no tinguin la “mala sort” de caure sempre al quesito taronja.

En fi, l’instant d’èxtasi és brutal. Faig veritables equilibris com a gate-keeper separant les pàgines que consumiré durant la setmana, les que em cruspiré tot esmorzant i les que podrien servir algun dia com a font d’inspiració d’una entrada en aquest bloc. La veritat és que em falten mans, braços i cuixes per mantenir-ho tot en concert, però els de la ràdio m’hipnotitzen: han passat de referir-se a la troballa d’un temple pre-inca als misteris que envolten el cadàver de Napoleó. Sóc un home orquestra en el meu lavabo del Cuéntame, el mateix on vaig aprendre a orinar com un nen gran allà als 70…

La màgia és total, el saber es desborda i les meves neurones brinquen en llibertat total: show-time d’inputs i referències acabades de descobrir. Ni Sòcrates devia vibrar tant amb la seva Majèutica. I, just llavors, esdevé el desastre: la petita ràdio digital, que tenia entre el coll i el pit, llisca, patina i inicia un descens vertiginós i irrefrenable. Intento reaccionar, però no puc, perquè tinc les mans i els braços plenes de diaris… i no hi ha res a fer: l’aparell arriba al final del tobogan i cau a les aigües abisals de la tassa.

El so agònic de la petita ràdio engolint amb ofecs líquid a dojo encara em fa mal, però us juro que vaig tibar del cable dels auriculars amb una rapidesa insòlita i desacomplexada, per poder recuperar-la d’aquell poenting infernal… Inútil. La condemna ja era irreversible. La ràdio ha mort. S’ha apagat per sempre després d’anar-se’n, literalment, a la merda. Com a mínim, sé que estarà al cel, perquè el meu crim ja ha estat prou purgatori. Sense dubte.

Advertisements

Responses

  1. Això passa per ‘recrear-se amb’

  2. Muahahuahauahauha!!!!

    Una vegada a mi em va passar una cosa similar amb el mòbil -que és també ràdio-. L’atzar, però, va fer que repassés tota la tassa, dibuixant una paràbola impossible per un objecte més aviat de formes quadrades. Va ser un misteri de la física, però va contornejar tot el lavabo i va acabar caient a terra en comptes de dins. El que hagués estat un drama a una final europea de bàsquet a punt d’acabar i empatada va ser un alleujament increïble per un infeliç que només va poder quedar-se estorat observant què passaria mig segon després.

    Per cert, ara m’han agafat ganes de…

    Fins ara!

  3. Per estorat, evidentment, enteneu astorat! 😛

  4. Molt bo aquest post. Jo, veus, mai he llegit al lavabo ni tampoc hi escolto la ràdio. Vaig per feina, com diria aquell. Ho sento per la ràdio. I no em xivaré del tema dels diaris. PSSSTTTT!!!

  5. Sortós tu, Isra! De pel·lícula (nord)americana, vist el teu relat.

    Jordicine, jo crec que llegir al wàter s’hauria d’imposar com a tècnica d’estudi. No només perquè és més fàcil concentrar-se. També perquè tot entra millor… potser perquè “fas lloc” perquè a l’instant entri informació nova. Els científics ja triguen a fer-ne un estudi.

    Des de 2n de BUP que vaig començar a estudiar al wàter i el meu expedient acadèmic fins al COU ho va notar amb escreix. Tot excel·lents i notables, nen. La Facultat ja no compta, perquè estic parlant d’estudis seriosos.

    Marc, quin ensurt! Pensava que el “recrear-se amb” se m’havia colat a mi!

  6. Te dones ‘queen’ com de marranot ets? Això no t’ho van inculcar al Batxillerat Unificat Polivalent. Allò que sí et van inculcar és que tot acte té les seves conseqüències dins del pla diví. Recrear-se libidinosament amb l’objecte d’un furt té sempre funestos resultats. Justícia divina, vaja.

    PS: El meu primer mòbil també va submergir-se completament al wàter però al tercer dia va ressuscitar. Déu em va acollir en el seu perdó.

    Què passa amb el pobre ‘recrear-se amb’?

  7. El meu petit furt, comparat amb el que podria haver perpetrat durant tot l’any passat, és insignificant.

    Entrava a les cinc del matí, abans que qualsevol diari del dia, així que imagineu la destrossa que podria haver perpetrat abans que els ensumés la resta de gent…

  8. Jo em sento una rata miserable cada cop que agafo un suplement dominical de la feina. Sé que moralment tinc tot el dret del món a fer-ho, però no ho puc evitar.

    Oriolo, l’anècdota és bona, però crec que en temes escatològics sóc el campeón contra las manchas. La Plaça de les Glòries en pot donar fe.

  9. Home, no ens posem xulos, que jo revisc el meu comiat de solter a Andorra i canto les 40, tot i que allò teu a Glòries és digne de… figurar a alguna entrada del teu bloc.

    Ah! Bones notícies! Com el mòbil del Puigmalet, la ràdio ha començat a ressuscitar, just tres dies després (es veu que és la quota d’aquest fenomen… o, per als escèptics, també la quota d’evaporació de l’aigua en els transistors).

    Es veuen els números del dial una mica esborrats, però no sona del tot malament.

  10. Ja feia dies que no passava per aquí… Veig que el nivell segueix estant alt, com de costum.

    Pel que fa al tema de llegir al lavabo, soc de l’opinió del jordicine. Sempre vaig amb l’hora “al cul”, així que millor finiquitar ràpid la cosa. Com a molt llegeixo la composició dels xampús, els gels, els desodorants i les locions corporals, però no acabo de trobar-lis l’argument…

  11. parlant de lavabos, diaris i teles… ODIO amb majúscules que els companys agafin els diaris de tots (i òbviament del dia en curs) i se’ls enduguin el lavabo. A cada p**a redacció de cada p**o país passa el mateix. vosaltres creieu que no us veig, però us veig, i aquell diari ja no l’agafo en tot el dia. Egggs! Sou uns guarros!!!

  12. ah, a una amiga meva li va caure el mòbil al water

  13. jo, de la feina, agafo de vegades un diari…si n’hi ha un altre d’igual. I quan marxo a casa, cap a les 2. O algun suplement. I no em sento gens culpable, la veritat.
    pel que fa a la caiguda d’estris a la tassa del WC…em faria una ràbia que ho anés a parar el mòbil! incomunicat!! noooooo!!!
    ha ha!

  14. yo leo en el lavabo lo que sea ,menos revistas de cocina que me da cosa… no sé.
    Y no siso nada del trabajo… creo que es una fea costumbre.

  15. Robert, es que leer cosas de cocina mientras estás “deconstruyendo” resulta bastante paradójico. Antinatural, vamos, y con tendencia a bloquear el organismo.

    Martínez: tot i la llei aquesta de “la segona unitat” que t’has tret de la màniga, lo teu és més furt que lo meu. Els de la tarda, els dominicals, ni els olorem.

    Ruth: jo quan vaig al WC a la feina, m’imprimeixo l’article que vull llegir i evito ferir susceptibilitats com les teves. Ara… no és el mateix. I em fas gastar paper: quina poca consciència ecològica que teniu!

    Carme: doncs t’asseguro que alguns pots de xampú tenen explicacions tan flipades que semblen novel·les surrealistes. “Con esencias de lavanda y frutos silvestres, la textura agradable y el aroma embriagador de este champú cuida tu cabello y lo mantiene vivo y ágil durante toda tu jornada.” Segur que en fan concursos!

    Último parte médico del equipo médico habitual: la pequeña radio ya ofrece los dígitos del dial de forma entera, pero no hay jodida forma de pillar ni una puñetera frecuencia FM, snif.
    Esperarem…

  16. oriol, m’has tocat la fibra amb això del dominical…quin vols, que te’l poso aquest diumenge al teu calaix!! Eh, que va de debò!
    he, he…ara busco còmplices per al meu “furt”!!
    T’asseguro, ara parlant seriosament, que de la redacció algun dissabte m’he endut el Babelia i algun diumenge, un exemplar de El País o del seu suplement “Domingo” (en rebem 3). Seré excomulgat?????

  17. Marty, no seràs excomulgat: normalment, treballo de dilluns a dijous.

  18. Dilluns tindràs al teu caseller el dominical…eeee…d’El País, vinga. Te’l dedicaré i tot!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: