La Llibertat

La pel·lícula que necessites en el moment que més falta et fa. Tinc sort, darrerament, a l’hora de veure cine. Ahir, quan un sentiment d’ira m’omplia, vaig rebre com una benedicció topar-me amb Bleu, la primera part de la triologia Trois Couleurs, de Krzysztof Kieslowski, inspirada en els colors de la bandera francesa. El director polonès n’associa cada color a un dels tres objectius suprems del lema de la Revolució. Bleu parla de la Llibertat, però també es podria referir al tercer: la Fraternitat. Mites per a temps difícils… i per suposat: que bé que ho fa la Binoche! 

La pel·lícula acaba sent una reflexió total sobre aquest ideal. La Llibertat com a redempció. De la pèrdua absoluta en pot sortir el màxim guany. De la desolació total pot néixer el millor de nosaltres. De la realitat cruel, l’esperança. D’un ésser humà mort, trencat per les circumstàncies, vida per a tothom. Tot depèn de com fem les nostres tries i perquè.

Si som realment lliures, som bons, perquè ens desprenem dels esclavitzadors lligams del ressentiment, de la rancúnia, de la revenja. De les factures alienes i, sobretot, del victimisme propi. Si som realment lliures, sabrem escollir la generositat: no m’importarà el que tu m’hagis fet ni utilitzaré el Destí com a coartada: jo faré el meu camí, i punt. Alliberat del meu orgull, sabré perdonar -ni dir-t’ho em caldrà- i deixaré de mirar enrere.

Juliet Binoche interpreta un personatge tan terrenal com sobrenatural. La seva figura acaba sent mística, tot ànima, tot regal. I veient-la, desitja un poder ser bo, poder ser millor. Poder ser lliure i provocar una reacció en cadena d’imprevisibles conseqüències.