Enviat per: oriolvidal | 19/12/2007

Quelqu’un m’a dit que tu aimais Sarkozy…

carla-bruni-2211.jpg

Quan Carla Bruni feia de model no m’havia agradat mai. La trobava massa prima i de mirada repel·lent i pretenciosa, sense res a pelar davant la voluptuositat de Cindy Crawford, l’erotisme mutant de Claudia Schiffer o les cames de pantera de la Campbell. No hi havia ni punt de comparació, si us plau. I encara menys quan la lolita Casta va sortir a escena: aquí els ulls ja sabien on havien de mirar i sense necessitat de llibre d’instruccions ni de catàleg. Així doncs, quin era el poder d’aquella dona? L’elegància, deien? Cent vegades superior la de Karen Mulder. Ni tan sols com a enigmàtica podia la Bruni, al meu parer, pujar al podi de les tops, on Linda Evangelista guanyava a qualsevol sempre i a tot hora. Però vet aquí que un dia es va posar a cantar… i ja se sap que poques coses hi ha més irresistibles que una dona cantant-te en francès a cau d’orella. De fet, jo em vaig acabar casant amb una guapíssima francesa… que no s’expressa en la llengua de Brigitte Bardot; però bé, aquesta és una altra història.

La Bruni, doncs, cantautora ja era una altra cosa. Quants mascles insensibles i amb tendències camioneres van caure rendits a la chanson? En conec més d’un. La seva modulació embriaga fins deixar-te amb cara de tonto i t’acabes creient com un desgraciat que tota aquella poesia va per a tu, quan en veritat no inspiraries ni els laterals d’un tetra-brick. Però bé, és que els tios som així. Sentim música celestial i creiem que els àngels ens abracen en exclusiva. Una versió cutre de la síndrome L’Oréal: o sigui, del “Porque yo lo valgo”. A mi, com a mínim, em passa.

Amb tot, he de dir que l’èxit de la Carla Bruni sempre m’ha semblat una mica hype, aquesta tendència a exagerar-ho tot que imposen les modes, creant expectacions al·lucinants a totes hores. Ja està bé, i tant, sentir una gateta miolant-te, però d’aquí a convertir-ho en la repera, que diria l’estimat professor Tresserras, hi va un tros. La Bruni és un producte fet per obra i gràcia de l’fnac i imposat a la resta del planeta. És la meva teoria i aquí la deixo, per a tot aquell o aquella que la vulgui recollir. I és evident que Monsieur Sarkozy hi ha caigut de quatre grapes i bé que ha fet, perquè ell també és un producte de cap a peus, com una mena de màrqueting viral en versió governamental. Voleu xou? Voleu sorpresa? Voleu zapping constant? Voilà!

Sarkozy, més que posar-se a presumir de les seves conquestes i, en particular, d’haver canviat un succedani de Bruni de 50 anys per l’original de 40, podria fer-nos a tots un favor: explicar-nos com pot dur la hiperactivitat que porta a sobre. Quantes hores dorm. Quans guions és capaç d’aprendre’s en una tarda plujosa. I com carai s’ho fa per rebre a totes hores governants despòtics d’altres països i encara tenir temps de salvar hostesses estrangeres a l’Àfrica i de lligar-se les dones de veu càlida. L’han clonat o què?

Això sí: s’ha acabat el parlar del glamour d’aquest home, nens. Un tio que s’emporta la xicota a Eurodisney i que cau en el vell truc de fer-se arrambar al castell de la bruixa o a l’Space Mountain no pot considerar-se mai de la vida un model de savoir faire i de tots els altres mites de l’art de la seducció dels sempre temibles gals. Es veu que aquí no li arriba la poció màgica, per més que, de vegades, doni ben bé la impressió que hi va caure de petit, com el benvolgut Obèlix.

Anuncis

Responses

  1. Doncs jo la trobo molt bufona aquesta noia que, a més a més, es molt semblant a la seva ex. I, sí, m’encanta la cançó francesa… i si és a cau d’orella, millor. Mmm… Petonets, Ury.

  2. Doncs jo penso que el Sarkozy és, com diuen els joves d’ara, el puto amo. No es pot comparar amb els referents que tenim més a prop (Borbons, Asnars, Zapateros, etc.).

    No trobo que emportar-se la xicota a Eurodisney sigui antiglamurós.

  3. El Sarkozy m’és igual. El que m’importa és sobretot l’anàlisi del primer paràgraf!!! 😀 Per mi la deesa era na Cindy… N’estava TAN enamorat… i això que no en tenia més de 15, però aquella portada del MAN em va quedar gravada a la retina per sempre més…

  4. Home, Marc, jo tampoc ho trobo del tot antiglamurós, això de l’Eurodisney… és més: és una visita obligada, tard o d’hora… però per a una de les primeres cites, què vols que et digui; no seria el referent… i menys per a mi, que m’agrada tocar de peus a terra i passo de vertigens afegits.

    Jo no critico pas en Sarko: dic que té una poció màgica i que, ple d’enveja, demano que m’expliqui el secret. Per suposat que els nostres polítics actuals queden a anys llum.

    Si hi veieu més crítica del compte, suposo que deu ser per tot allò que quedava molt més guapo dir que anaves amb la Ségoléne, aquella que havia d’arrasar a les eleccions.

    La Crawford era imperial, Isra, gairebé tant com els petonets que m’envia en Jordicine. Veig que la crisi dels 40 s’està avançant, per més que ho vulguis dissimular dient que t’agrada la Bruni. Jias-jias-jias.

  5. Dedueixo de tot plegat que a alguns de vosaltres us posa més l’energia del Sarko que l’encant de la Bruni. A mi no. El Sarko me la porta molt fluixa, i la Bruni té l’efecte contrari.

    Anar a Eurodisney és absolutament antiglamourós i no té res de “visita obligada” (excepte per a mi que els darrers dos anys hi he anat “obligadament” amb els nanos). Perdre un dia sencer allà amb tot el que hi ha per veure a les Gàl·lies és de bojos.

  6. Tu ara fes-te el durillo, Puigmalet, però aposto que bavejaves: a) veient la cara dels teus plançons; i b) a l’atracció aquella dels nens del món, amb tot aquell munt de ninotets cantant i dient-te hola.

    Nosaltres, el que voldríem, és l’energia del Sarko. L’encant de la Bruni cauria llavors per simple inèrcia.

  7. És una mica napoleònic, no? Amb la crisi d’identitat que viu França, amb la pèrdua d’aquella ‘posició superior’ (a vegades una mica pedant) dels gavatxos, aquest home els va de conya. Això que dius, l’energia.

  8. per cert, dissabte me’n vaig a París una setmana. Elis, elis. Serà el primer any que no serem al corral. I no anirem a Eurodisney.

  9. Passeu-ho molt bé! No hi ha res com que la dona guanyi premis a dojo! Paris, l’amour…

  10. Bon Nadal a tothom.

  11. Em fa una mica de gràcia el ressó mediàtic que ha tingut la noticia. El Sarkozy i la Bruni són “cool”! Per cert, recordo que fa uns mesos, al “Tomate” (*) es van llençar a la piscina i van deixar anar que un ex-polític espanyol molt influent es separaria de la seva dona després de les generals del març “per no fer mal al partit”. A la notícia, súper documentada i confirmada (ejem…) s’afirmava que el motiu eren les infidelitats que va cometre ell “saltando el charco”… Si la notícia finalment es confirma, veurem si els polítics espanyols són tan glamourosos com els francesos…

    De tota manera, a mí aquesta història m’encanta. Què bonic que un home que ha trobat una altre parella no tingui por de muntar l’escàndol… VIVE L’AMOUR!!!

    (*) Si, ho admeto: de tant en tant veig el “Tomate”. M’ajuda a mantenir l’encefalograma pla en l’hora de la migdiada…

  12. Carme: restarem atents a les notícies d’alta política espanyola, doncs… i espero que no hagi de cridar vostè mai “vive l’amour!” si la seva parella el troba a una altra banda.

    Cada parella és un món i cada cervell, un univers.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: