Enviat per: oriolvidal | 10/01/2008

La gran esperança negra

africasoccer.jpg

El temps s’estava acabant. Disposava de vint-i-tres minuts per enllestir tot l’informe i provocar una catàstrofe a l’altra punta del món. Li pagaven per això i a fe que el seu compte corrent no es veia martiritzat per cap recança. “La inestabilitat del país obliga a una intervenció…”, “les guerres intestines posen en perill l’aplicació dels drets humans…”, “convindria actuar amb fermesa, tot i els riscos colaterals”. Eren frases tòpiques que havien fet fortuna els últims deu anys, és cert, però a ell no el pagaven per donar forma a sintagmes incandescents, sinó per fer rodar la indústria amb una carambola màgica en funció de les enquestes. Encara li sobraven uns minuts i es va reescalfar un tall de pizza. Un dia més, no calia inventar pretextos sobre l’Àfrica.

Mbinda jugava a futbol amb els seus amics a la platja, on els supervivents del seu poble s’hi havien desplaçat des de feia un parell de dies. El vol de la pilota el feia oblidar el cos escapsat de sa mare o parar de preguntar-se per què carall son pare trigava tant a tornar. Cada rematada el feia enorme entre els seus companys de misèria. Cada regat enèrgic, fibrós, el catapultava cap a una llibertat que semblava impossible, arrossegat per aquell caos de sang i de crits. No duia cap samarreta d’aquells mítics equips dels quals parlaven els grans de la tribu. No. Ell deixava que el sol pintés el seu pit de suor compulsiva, de lluita per només un moment de refugi. I, de sobte, l’ombra dels helicòpters va dibuixar de zebra els seus braços i uns ulls de fam de glòria. El fatídic bram dels jeeps arribava entre espurnes: els reflexos dels matxets.

En Gustav va posar el canal internacional per gaudir del sempre atractiu Nigèria-Senegal. Havia maleït que en Fanaga, el seu idolatrat extrem, marxés a jugar amb el seu país, com si l’equip no tingués ja prou problemes. Com era possible aquell desgavell? Qui pagava: el club o aquella anàrquica federació de criteri voluble? “En fi, mire-m’ho pel cantó bo”, es va dir, enfonsat còmodament al sofà i amb l’esperança de descobrir un nou talent per importar al seu estadi.

Anuncis

Responses

  1. En tot hi ha riscos col·laterals, amic meu. I sí, més enllà de fer fortuna, el futbol serveix per la integració. Es una casualitat o això m’havia de portar a pensar en Samuel Eto’o. Tu diràs.

  2. Jocs de miralls literaris per a reflectir el terrible món que trepitgem. Els seus sintagmes són cada vegada més incandescents, i els reflexos, més incendiaris. Al final ens cremarem.

  3. Malgrat les guerres intestines, els danys col·laterals i el nostre benestar ‘a costa de’, a l’Àfrica cada vegada hi ha menys pobresa i com diu un proverbi africà, “Vosaltres, els europeus, teniu els rellotges, però nosaltres tenim el temps”.

    I d’aquí a poc, els millors futbolistes, si ja no ho són.

  4. Ben retrobats, amics!

    Bons elogis, Puigmalet. Millors reflexions, Marc. I Jordicine: no em vegis tan obsessionat amb el meu equip com per haver dedicat aquest article a un exjugador nostre com en Samu. ;-P

  5. Quina ràbia! Només faig bons elogis en comparació amb les “millors” reflexions del Marc.
    La paremiologia africana és tan resultona…

  6. N’hi ha un altre, de Kenya, que diu: “Un ase sempre dóna les gràcies amb una guitzà”.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: