Enviat per: oriolvidal | 02/02/2008

Tu i jo, ficats en un píxel

eye_of_god.jpg 

La teoria de l’Alol el va descoordinar, tot just quan el partit començava a decidir-se. L’Alol era així: quan els sentiments més passionals rossegaven els ullals, ell, potser escrupolós pel fet de trobar-se jugant davant una pantalla, a aquelles hores i a aquelles edats, esdevenia filòsof. L’Orvi volia passar dels seus arguments, perquè sovint no eren més que una arma de distracció per robar-li la victòria. Però aquest cop les paraules de l’Alol van sonar massa transcendents per al tema que tractaven:

-Arribarà un dia que el futbol, com el coneixem ara, desapareixerà. I no t’estic parlant d’aquí a una porrada d’anys, no… Em refereixo a un parell de dècades, en el millor dels casos.

Enmig d’exhaustives descripcions, l’Alol va sentenciar que la força virtual acabaria escombrant el múscul real. Els públics, cada cop més autònoms i lliures, imposarien les seves prioritats i la seva capacitat de decisió. Ho voldrien controlar tot i la tecnologia ho permetria. De fet, ja estava molt a prop de fer-ho amb unes garanties de plena satisfacció per als petits tirans que tots portem dins dels nostres cervells. Anàvem de pet cap a la societat de la simulació. I va posar un exemple:

-D’aquí a res, la professió de model no existirà. Si avui les fotos que veiem ja no són reals! Els models de carns i ossos només posen la base. La resta és fruit del treball d’una màquina… ni tan sols cal l’artifici antic del maquillatge! I això anirà a més”, va deixar anar mentre propiciava un gol en pròpia porteria de l’Orvi.

-Aquí és on se’t cau tot el muntatge, tio. Si a nosaltres ens agrada el cos i la cara d’una model no és només per la seva bellesa, sinó, sobretot, per una qüestió de desig i de fantasia. L’atracció sensual per la publicitat es genera no per la perfecció que sembla que et ven, sinó perquè creus que aquella tia és real, que existeix en alguna banda i que realment podria ser teva, per més que les opcions siguin remotes a més no poder.

-Tan remotes que no passaran mai.

-Però és que si eliminem aquesta possibilitat, l’efecte seductor no serà el mateix. I en el cas del futbol passa exactament igual: tu admires i desitges l’habilitat del teu ídol pel que voldries tenir: els seus mèrits, els que el fan diferent de tu, partint d’una mateixa base, encara que aquesta només sigui teòrica. I l’admires per una qüestió egoïsta: perquè si el “posseeixes”, els seus poders són també els teus, en part. I aquest sentiment no podrà passar mai amb màquines de per mig.

Mentre aprofitava la xerrameca de l’Orvi per clavar el segon gol i deixar anar un somriure, l’Alol el va mirar de forma condescendent. Un quart d’hora més tard va marxar i l’Orvi va matar el temps surant per la Xarxa. I un calfred el va recórrer quan va trobar un vídeo generat pel prototipus d’una nova supercomputadora. En ell, podies controlar dos individus perfectament versemblants que jugaven davant una pantalla mentre discutien sobre qualsevol collonada filosòfica.

I encara més: aquella acció, en aparença tan complexa, tan sols era el passatemps amb què es distreia un dels extres d’una teòrica sèrie que resulta que no era ficció. Tot passava en un fragment editat i, per tant, impostat, de la vida real d’un dels personatges principals, que recordava els seus temps d’urbanita mesos abans (o després) que un avió i una illa deserta es coneguessin per aquelles coses que té el Destí.  

Anuncis

Responses

  1. M’has deixat sense paraules, Ury. Un 10. Complex i senzill alhora. Una abraçada d’un tio desconcertat.

  2. De vegades em dones vertígen…
    Ficció / realitat. On és el límit? On és la frontera?
    Sí, amic OrVi, aquest és el tema. EL TEMA.

  3. “Nada es lo que parece”, li deien a l’agente Cooper a Twin Peaks.

    Com em doni per fer textos lynchians esteu perduts… i em lynchareu.

    Visitants inspiradors i inspiradores: encantat de ser un animador de les vostres vides/simulacres. De qui som els SIMs?

  4. OrVi és clar. Olal deu ser Lola? O la mateixa tècnica d’Orvi?
    Confesso que el meu bagatge televisiu no és prou complet per captar les subtileses del darrer paràgraf.

    Respecte al tema de la ficció: durant vuit mesos programadors informàtics i filòlegs han treballat en un programa informàtic que ha parit la novel·la “True Love”, una història d’amor amb els mateixos personatges d’Anna Karenina. La primera novel·la escrita per un ordinador. Ja s’ha publicat a Rússia i segur que algun dia arribarà aquí. I jo la compraré per veure cap on anem i per confirmar la meva hipòtesi: el bloc ‘Reflex irreflexiu’ també és obra d’un ordinador. I textos com aquest, on vagareja una ment cibernètica, són el seu entreteniment predilecte.

  5. Collons! Has descobert que sóc un home-biònic! Un replicant que, curiosament, només fa que rebre les vostres rèpliques. Paradoxal, si més no.

    Olal no és Lola, sinó Milan Smiljanic. Ara seriosament (i amb perdó): “¡Se ve, se ve y el burro no lo ve!”

    Per cert, “True Love” és un títol patètic. I es veu que és l’única aportació humana a l’obra. Tocant els hardwares estem, ja ho veu.

  6. I després se m’acusa a mi de recargolat. Bé, potser és algú no sóc jo qui té aquest sentiment; potser és algú que somia que jo penso això, o és un somni meu. hehe

  7. Això de True Love, l’altre dia hi pensava…
    Fa anys, els ordinadors que jugaven a escacs eren experiments, ara juguen molt millor que els humans.

    Hi ha una crònica marciana (Ray Bradbury) que s’anomena “Los largos años”. Com la resta del llibre, és al mateix estremidora i profundament poètica, i és el complement perfecte per al teu microrelat, Oriol.

  8. Un big brother d’un big brother? Quan GestMusic t’agafi l’idea… quin mal de cap!
    Vols dir que pot ser bo barrejar tanta play amb tant Lost?

    D’altra banda, bona paranoica-reflexió aquesta… haurem d’anar alertes pel carrer per si de cas ens enganxen les càmares… com quan va començar el meteosat…

    Alol… els espectadors d’ATV tenim aventatge, oi?

  9. Marc, sí que m’ha sortit recargoladet el tema, sí. Però així són les realitats de la ficció simulada.

    Olaiff, no es passi vostè de rosca. Jo, de Bradbury, només tinc les tres últimes lletres, i ja firmaria gaudir del 23% de tal talent.

    Ah, li recordo que vostè em va deixar aquest llibre i potser per això vam parir “questa cosa”, tête à tête.

    Iona76, files mooolt prim. Estic amb els de La Trinca negociant el meu percentatge.

  10. Per cert, quin és el “fragment editat”? jo també el vull veure!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: