Enviat per: oriolvidal | 12/02/2008

Un guiño a la vida: ‘La escafandra y la mariposa’

scaphandre.jpg

Plorar al cine suposa per a mi un dels petits regalets que et dóna la vida. Sobretot, perquè servidor no acostuma a desfer-se en llàgrimes davant dramóns excessius, sinó per les subtileses de les petites històries que reflecteixen la grandesa de l’èsser humà, capaç de sobreposar-se amb esperit i imaginació als seus límits i a les seves misèries.

No crec en els Oscars, però desitjo que aquesta pel·lícula en guanyi algun dels quatre a què opta: millor director, millor guió adaptat, fotografia i muntatge. El punt de partida és terrible i real: el cap de redacció de la revista Elle, Jean-Do Bauby, acostumat a una vida de luxes i plaers, pateix el 1995 una embòlia i passa a només poder moure un ull. El viatge, a través de l’escriptura d’un llibre… el deixo que el feu vosaltres. La meva crítica, aquí mateix. 

……………………………

Un prodigio formal, un gozoso guión. Julian Schnabel retrata la vida imposible cuando por fin se logra encontrar el asidero de la esperanza. De la misma forma que el protagonista logra elevar su lucha por la supervivencia, el director y el reparto edifican una película que supone puro cine: un triunfo heroico sobre las soluciones fáciles y los recursos resignados. Todo se licua en un baño emocional que impregna hasta la razón. Una película para pensarla, para sentirla; hasta tal punto que puede decirse que, pese a la involuntariedad original, nos hace mejores por el mero hecho de contemplarla.

L’scaphandre et le papillon propone compartir un martirio convertido en redención. El afán por vivir se fusiona con la determinación artística. Y para rematar, esa mirada irónica, el sentido del humor: la expresión más fuerte del alma, capaz de sobreponerse a todo.

Algo tan sutil como el aleteo de un párpado nos conduce por una obra sublime, de contraste absoluto y defintivo: porque nunca una digestión tan dura resultó a la vez tan placentera y alegre, vital. Gracias.

Anuncis

Responses

  1. Me l’apunto. Saps que tens credibilitat cent per cent per mí. No et perdis ‘No es país para viejos’. Demà espero publicar la crítica. Els Cohen recuperen la brutalitat de ‘Sangre fácil’. Te coses inconnexes, però és un gran thriller, amb un Bardem insuperable. Una abraçada, amic.

  2. Uri,

    després de llegir la crítica de la peli… queda apuntada de les primeres de la llista! Això si, intentaré no anar-hi sola, que no hi ha res pitjor que veure un film que t’impacta, et fa plorar (quin acte més íntim fet envoltat de tanta gent però resguardat per la foscor) t’arriba ben endins i quan surts… només et pots explicar a tu mateix què has sentit i viscut!
    Ara, visca les pel·lícules que amb petits detalls et desborden

    Et recomano Juno, ei, és petita i senzilla, però on una noia de 16 anys té més maduresa que tots els que l’envolten. Ah, i gran banda sonora!

    Una abraçada!

  3. El Gazophylacium t’ha concedit un premi. Això et passa per tenir un bloc interessant.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: