Enviat per: oriolvidal | 30/05/2008

Un malson necessari

-Bon dia. Benvinguts al nostre espai, “El Cuc Patinador”, una setmana més. Avui comencem l’ECP amb un home increïble. No ho dic jo: ho han sentenciat, per exemple, les revistes de crítica literària més importants d’Alemanya, que l’han definit com a “la nova referència en novel·la postmoderna” o també com a “el prodigi català: l’autor total fonamentat en una impertinència insuperable”. Parlem, evidentment, d’en Roderic Ciredor, que ha tingut la gentilesa de concedir-nos la seva primera entrevista televisiva. Roderic… bon dia.

-Bon dia, diu? Miri, jo no sé a quines hores s’aixequen vostès els de la tele, però servidor a dos quarts de vuit ja belluga i llavors sí que diu “bon dia”. En canvi, no és pas el cas, senyor. No sé quina mania tenen vostès de dir “bon dia” a quarts de tres de la tarda…

-Bé, ja sap com funciona això… És un tic adquirit. Les televisions, abans, no feien programació matinal i ara seguim “llevant-nos i saludant”, per dir-ho així, a l’hora en què abans apareixíem en pantalla per primera vegada… És un costum de la casa. Entengui’ns, home!

-Entenguin vostès la societat que els envolta. No són el melic del món, saben? Si ja amb la salutació ens claven una mentida, quina credibilitat esperen tenir, amb tot el que hi posin darrera?

-La que vostès gentilment ens concedeixin a partir dels nostres actes, que no som pas tan dolents…

-Tant, potser no… però de vegades sembla que s’hi esforcin.

-Bé, d’això… Roderic, vostè acaba de tornar d’Alemanya amb un guardó molt especial. El Gremi d’Editors Germànics l’ha premiat, com no podia ser d’una altra manera, amb la Ploma d’Or…

-Home, i tant que podria haver estat d’una altra manera! Em podrien haver regalat el meu pes en saltxitxes de frankfurt, per exemple. O la meva estatura en litres de Riesling, un dels vins més incompresos del món. Fins i tot li puc dir, amb això de les formes de celebrar-me, que m’hauria fet il·lusió, de fet, que ajuntessin la meva última novel·la en una antologia de Goethe… De debò, no subestimi l’originalitat alemanya, si us plau, amb això de “com no podia ser d’una altra manera”…

-Coses de les frases fetes. Entendrà vostè, Roderic, que en cap cas he volgut provar la susceptibilitat d’un poble…

-Doncs no sé què en deu pensar, l’ambaixador. Són gent perillosa, no creu?

-Qui? Els alemanys?

-No! Els ambaixadors! A la de tres te’ls trobes omplint-te pàgines de diaris protestant per l’enfocament d’una determinada notícia. Que si “el seu mitjà està donant una percepció del nostre país totalment allunyada de la realitat…”, que si “sembla mentida que un diari com el seu reforci els falsos estereotips que ens persegueixen…” Poques vegades se separen d’aquests dos ítems. Potser són bones persones, però probablement gaudeixen de massa temps lliure.

-Ja… No és el seu cas, evidentment…

-Evidentment? M’està dient que faig cara d’estressat? Serà perquè a maquillatge no han fet bé la feina, doncs…

-No, en absolut em referia al seu aspecte, ja ho sap. Volia dir que vostè és un tràfec; no para, ara conferència aquí, ara acte promocional allà…

-Tinc una despesa fantàstica en taxis, és cert. A propòsit: encara no m’han pagat el viatget que he hagut de fer fins aquí.

-Roderic, si us plau, ja ho hem parlat abans… Ja n’estan al corrent, a Producció. Tan bon punt surti del plató…

-AIxò de Producció deu ser un sarcasme, no? Si estaven tots a la màquina de cafè! Tots! I el país, mentre, pagant…

-Li prego que retiri aquestes paraules sobre el nostre equip de producció, potser dels més eficients en la nostra cadena de treball!

-Home, això és evident! Perquè si s’ha de dependre de la feina dels periodistes… “Col·locadors de micros i transcriptors”, s’haurien de fer dir! On és l’anàlisi? On para la inquietud per resoldre els enigmes dels problemes que afecten la gent? No és tot plegat un mite, avui dia?

-El que no és un mite és la seva impertinència, si m’ho permet. A aquestes alçades…

-Evidentment que no és un mite! Jo, a diferència de tots vostès, em guanyo els adjectius i les etiquetes. Vostès, en canvi, se’ls col·loquen directament i l’audiència, que sigui passiva i que no toqui el botonet.

-Bé, comprovat queda que no li agrada la televisió.

-Doncs miri, fa cinc minuts que comença a generar-me una certa tendresa. Des que hi sóc jo.

-Naturalment. Alguna raó per llegir-me la seva última obra, Bidets amb pèls?

-Em farà més ric, cosa que no està gens malament, gràcies.

-Però alguns sectors l’han considerada massa misògina… 

-Alguns sectors? Quins? Els de la construcció i els de la metal·lúrgia? No n’estava al cas…

-No, em referia a les dones. No hi surten gaire ben parades, la veritat…

-Absurd. A “Llonça de porc” el protagonista, inequívocament masculí, era un perfecte inútil i no recordo que llavors cap home s’exclamés. I tampoc recordo ara haver llegit aquest manifest o declaració d’associacions feministes en contra meva… No serà que vostè està encolomant a tot el gènere femení les seves discrepàncies personals amb la meva obra?

-Però, home, no em negarà que el seu llibre està farcit d’expressions molt desafortunades, en el context actual…

-És que el nostre món és desafortunat, imperfecte, imbècil, estúpid, demencial… Ma mare no em va parir per perfumar la merda, la veritat.

-I si mai hi ha un crític que gosi qualificar així alguna creació seva?

-No es donarà el cas, cregui’m. Tot i que no dubto que algun geni, des de casa seva, ja m’haurà posat a parir amb algun sms pretenciós… La vida és plena de frustrats i d’envejosos. I està bé que així sigui: enalteixen encara més la magnitud del nostre talent.

-Podríem passar-nos hores així, senyor Ciredor, però queda clar que no anirem gaire enlloc. No és aquest el tipus d’entrevista que volia fer.

-El seu fantàstic equip l’hauria d’haver advertit que a pontificar no em guanyen ni tots els Papes d’aquest segle.

-En parlaríem de només dos, llavors.

-Exacte, és que això és el que li estic dient: amb aquests dos no en tinc ni per començar.

-Que tingui molt bona tarda, Sr. Roderic Ciredor, i l’esperem un altre dia que, potser, tingui vostè més ganes d’exposar-nos la seva obra i no de practicar la lluita lliure.

-Dubto que passi, però no que vostè em trucarà d’aquí a deu dies. D’audiència haurem anat a nivells còsmics.

-Demà ho comprovarem. Bona tarda tingui.

-Ho veu? Com a mínim, ja ha tret de mi dues coses positives.

Anuncis

Responses

  1. “Què dolents que sou els periodistes” 😉

  2. Proposo que el Col·legi de “Col·locadors de micros i transcriptors” de Catalunya publiqui aquest escrit en motiu de la diada de sant Roderic bifront, el seu insigne patró.

  3. I la gràcia és que tens molta raó. Ja ja ja. Les màquines de cafè, o ghettos de nexpresso ara, estan a vessar… com l’Ebre. Salut!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: