Enviat per: oriolvidal | 10/06/2008

‘So fucking special’ (Músiques per al darrer dia)

El Sol els cegava abans que el dia morís. Potser aquesta seria la seva última nit a la Terra… o fins i tot l’última jornada del planeta, qui ho sap. Abans que el cel es tornés violat, ell ja plorava mentre conduïa, camí de l’abisme, afectat per les radiacions. Ella va provar de calmar-lo amb una mica de música. Es podia notar la vibració dels terratrèmols a l’altre hemisferi.

Moonlight Shadow, de Mike Oldfield; Little Lies, dels Fleetwood Mac… i Words Don’t Come Easy, de F.R. David.

-El què? Què dius?

-Que en aquesta ràdio que has posat m’hi jugo el que vulguis que en la pròxima mitja hora posen alguna d’aquestes tres cançons… Porten vint anys fotent la mateixa música, les radiofórmules aquestes!

-Suposo que deuen agradar tothom…

-I una merda! M’estàs dient que tota la cultura musical dels últims 42 anys es pot resumir en un grupet de, posem per cas, 86 cançons que repeteixen sense parar?

-Evidentment que no. Si vols, ja canvio d’emissora…

-No, no vull que la canviïs! Només dic que, de tant en tant, aquesta gent podria canviar de medicació… No sé, crec que es nota massa que tots aquests DJ (per dir-los d’alguna forma) eren adolescents durant els 80…

-Ah, això segur!

-Perquè, a veure… també podrien posar d’altres coses que agraden tothom, no? Jo què sé… Underwear, de Pulp, no mereixeria una mica de publicitat? O què me’n dius de Creep, de Radiohead? Però si és la puta bomba… tot i que avui no és que sigui el millor dia per dir-ho…

-No, no és el millor dia, noi…

-És que fora del seu cànon, aquesta gent només posa els Scorpions, però és clar, ja sabem amb quins temetes… Collons, és que si ja no poden “arriscar-se tant” i fugir una mica de la seva línia “ei, desgraciat enamorat que m’estàs escoltant…”, per què cony no programen Yellow, de Coldplay? No ho sé, una mica de varietat, no?

-Ja… però crec que planteges el tema una mica tard… Ara, què importa això?

Res. Ja no importava res. El tsunami els empaitava, els asteroides venien de cap i plagues de pobles morts de gana pretenien rebentar-los les rodes. Vint-i-tres litres de gasoil els separaven de la foscor. 

Advertisements

Responses

  1. A Andorra, properament, Bob Dylan i Hombres G.

    Quants anys tenen els programadors culturals? Per què no deixen al nostàlgia per a la intimitat?

  2. Doncs a mi les tres primeres m’agraden!!! I els Coldplay també. Però vaja si tot s’acaba ja no importa, no? Una abraçada.

  3. És cert que moltes d’aquestes radioformules sempre tenen el mateix repertori i que, a mí personalment, també em cansen determinats “classics” que cada cop s’acosten més als records que tenia de petit quan la gent gran parlava de les cançons del “Duo dinámico”. Ara que si estàs a punt de ser axafats pels asteroides no sé si em preocuparia gaire la música…:)

  4. I tant, Xavi! Un bon Apocalipsi ha de tenir una bona banda sonora, ni que sigui en segon pla. Jo aposto per una melodia irònica, tindria el seu punt.

    Jordicine, a mi també m’agraden les tres primeres (bé, el “Don’t Come Easy” m’empalaga una miqueta molt). Però insisteixo: un final dramàtic i brutal com la fi del Món (o el fet de quedar-se sense benzina) mereix les màximes fanfàrries possibles.

    Marc, sabia el tema Bob Dylan (a Encamp!) però desconeixia el d’Hombres G. El millor de tot és que el gran objectiu cultural dels programadors deu ser tenir una foto amb els seus ídols… Patèticament interessat.

  5. Brutal la teva intervenció en el ‘cas ressò’. Quin fart de riure ahir veient-la al magnífic ‘Alguna pregunta més?’

    El tancament del programa s’ho valia. Impressionant la reacció, de veritat.

    hahaha

  6. Jo trobo a faltar Proxima…

    Estic amb tu, Marc, brutal el final de l’apm d’ahir…!

  7. Jo el tema “ressò” ho vaig dir a consciència, per fer conya, però no m’esperava pas que “ressonés” com ho va fer: tots ens pensàvem que era un problema estrictament del so de la notícia, no general.

    A l’APM m’han fet un gran favor, perquè la cosa va durar com uns 20 segons i no tenia cap marge de maniobra: ni a realització podien llançar videos, ni jo podia xerrar.

    Cada cop que obria la boca, apareixia el ressò: “A veure si ara jo els puc parlar i vostès em poden escoltar (escoltar(escoltar(escoltar…))))”, i va ser del tot surrealista, fins al punt que de tants “ecos” es va saturar l’àudio i no es sentia res. Vam acabar avançant vuit minuts l’emissió de la informació del temps, a mitja roda d’esports.

    Celebro que us hagi agradat el tema, la veritat és que va ser divertit. I si, a més, m’ha permès recuperar la iona76… què més vull, no?

  8. Apocalipsi M80 ràdio?? ha ha! mira, podria ser el títol de una película d’aires freikies!
    sí que és veritat que algunes emissores tenen 5 o 6 programacions i les van tirant alternativament. O almenys això sembla. I acaben avorrint.
    Potser si obrissin les eleccions als oients, els aniria millor. podrien fer un top 50 o top 100 i segur que tindrien molta més varietat.
    Per cert, com a tema per un hipotètic dia d’apocalipsi em quedo amb qualsevol de la Norah Jones. Ella, jo, un cel crepuscular i la seva veu arronsant-nos mentre tot tremola suaument..mmmhhh…un bon final de pel.lícula.

  9. Norah Jones… veus? Una altra que podrien programar molt més, per no dir una miqueta.

    Bona elecció, dejordim. Que els artistes morin els últims, com l’orquestra del Titànic.

  10. emotiva escena, per cert, la dels músics del titànic. se’m va posar la pell de gallina. Us ho imagineu? amb la mort assegurada, continuar tocant? quin valor…
    Sí, els artistes són els que hi veuen més clar…potser perquè estan més bojos que la majoria de nosaltres.

  11. A mi, el dia de l’Apocalipsi, no m’agafarà escoltant la ràdio, segur. Si vaig conduint, al meu cotxe només s’hi posen CD’s de la meva limitada (quant al gust, of course) discoteca. Però tens raó: crec que els Europas, Kiss FM’s i la resta de morralla tenen el mateix DJ proveïdor musical. I està passadet, passadet. El més modern que posen és Amaral o El Canto del Loco.

    Something in the way, de Nirvana: una bonica cançó per morir.

    Ah, i abans qualsevol de Los Chichos que una de Coldplay. Odio el germà del Narcís, del Cor de la ciutat (us en adoneu, que són clavats?) des del meu profunde del meu cor. Amb aquella veueta, i les pretensions d’artista profund…

    Ganas de matar aumentando!

  12. Jajajaja! Sí que és veritat que en Chris Martin és clavadet al germà del Narcís. Jo ho vaig dir fa cosa de tres anys… Però es veu que la Gwyneth no pensa igual.

    Puc entendre la teva animadversió a Coldplay (a mi el tercer disc em va irritar), però els dos primers són molt bons… i de fet, penso anar al concert del setembre. Ara sí que t’he matat, eh?

    Dejordim: ¡artistas, no bajen del escenario!

  13. tsunami, de manic street preachers!
    grande!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: