Enviat per: oriolvidal | 09/09/2008

La conya de la perplexitat

Una enquesta diu que els catalans estem perplexos i no ha faltat cap prohom que s’hi hagi pronunciat en articles pretenciosos, columnes omnipotents i d’altres exercicis de presumpció que foten fàstic. Que si ara “el país és com un adolescent”, que si “no ens en sabem avenir”, que si “la gent no sap per què ens està passant tot això…” L’Associació Catalana de Sociologia pot estar contenta, perquè el seu estudi eufemístic no ha pogut tenir més ressò i, en la majoria de casos, seguint la seva línia editorial insuficient, amagant les coses i no apuntant-ne directament els responsables. Perquè un adolescent pot estar molt perplex quan li surten grans, el bigoti ombreja o s’atabala davant espècimens de l’altre gènere… però hi ha una raó per la qual passen totes aquestes coses i, sobretot, una finalitat dissenyada. Un pla acoblat a la genètica.

Al meu entendre, la perplexitat serveix per definir un moment d’incomprensió i astorament, però sempre fugaç. Els temps que ens han tocat viure, en aquest sentit, són una suma de perplexitats: pels canvis continuats i la barreja de mogudes, zappings, tendències i filosofies de baix cost. Tot s’hi val, per més que els atemptats al sentit comú es reprodueixin un dia rere l’altre. Ara bé, si algú (enquestat o enquestador) dóna per bona entre les opcions d’una enquesta la paraula “perplex”,  o bé s’està faltant el respecte o bé no vol saber de què parla.

“Perplex”, al diccionari, té aquesta definició: “Dit de la persona que, en plena confusió, no pot sortir del dubte, no sap què decidir, quin partit prendre o què pensar.” Un sentiment així s’entén, ja dic, en un període curt de temps: et fots una trompada i et quedes inconscient una estona. Però si, en canvi, ens referim a un estat més o menys permanent, jo crec que la cosa canvia. Llavors ja no parlem d’un pobre perplex, sinó d’un immadur consumat, un vegetal comatós, un gilipolles que no para de rebre, una persona amb el cervell aletargat o algú a qui li han pres el pèl i no té ni la més remota idea de com sortir-se’n, i ja és trist. Perquè, al cap i a la fi, si els ciutadans ens estem definint com algú que no sap què pensar, què decidir o quin partit prendre, ens estem rematant del tot, convertits en inútils manipulables que ens mereixem tot el que ens passi.

Mirin, jo no estic perplex. Estic decebut, fastiguejat i, també, per què no dir-ho, agraït, perquè moments com l’actual et fan veure la talla de cadascú i saber amb qui o què has de perdre o no el temps. Potser anem cap a un món global on es busca amb tota la intenció la perplexitat de les persones: massa per moldejar al gust. Però potser també s’està començant a veure el llautó del gran tema, la qüestió de fons: emmig de la gran confusió i de les ètiques d’aparador, triomfen els aprofitats. I ja n’hi ha prou d’aquest color, no?

Advertisements

Responses

  1. Veig que malgrat els dies ociosos has tornat en plena forma. Comparteixo la teva opinió. Primer sobre el concepte perplex, jo també considero que quan es parla de com ens trobem hauriem de fer referència a un altre estat que bé podria ser “enganyats”, “adormits”, etc…I la reacció popular a aquest estat la veig complicada perquè malgrat que no tothom és al mateix sac crec que tenim el que ens mereixem.

  2. Oriol,

    Després de llegir el teu article, he pensat en el senyor Saura, que va ser el convidat d’ahir a ’59 segons’.

    Com es deuen sentir els ecologistes de bona fe que han votat Iniciativa i veuen aquesta colla d’aprofitats que criden sempre ‘no’ quan són a l’oposició i després, quan manen, callen com putes (escàndol de les nuclears, transvasaments, MAT, etc.)?

  3. Estic completament d’acord. Perplex pots estar un moment, mentre et recuperes d’alguna cosa, però no sempre. Perplex han d’estar els que van signar aquest estudi. Una abraçada.

  4. Triomfen els aprofitats? L’autèntic triomf és amb un mateix. La resta és mentida.

  5. Després de la sessió matutina de Federico aquesta fugaç perplexitat que tan bé descrius em desapareix al moment. I la trempera matinera també.

  6. Xavi, tenim el que ens mereixem? No! Jo em mereixo molt més i vull una classe política a l’alçada. Apa, a veure qui m’ho llança per terra.

    Marc, en el cas que relates, “perplex” seria l’eufemisme de “derrotat”. Massa hipocresia i massa impostura d’aparador. Totalment d’acord.

    Jordicine, els que han fet l’estudi estan encantats de la vida. Autobombo i a pensar en el pròxim estudi. D’aquí uns 15 anys potser diuen “els catalans estan retrobats” i tots tornarem a fer articles al respecte.

    Àlex, evidentment que l’autèntic triomf és amb un mateix (i amb la gent que t’estimes, afegiria). En el context que parlo, però, em refereixo al que s’entén per triomfar avui dia. Quan el més important és tenir i no ser, per exemple.

    Puigmalet: encara amb en Federico? Espero que la trempera no hagi desaparegut pel fet d’haver “consumat”. És que algunes addiccions no se sap com poden degenerar, jo aviso…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: