Enviat per: oriolvidal | 27/10/2008

La refundància

La crasa crisi econòmica ha mogut a la reflexió i el G-20 s’ha proposat donar forma al gran sintagma nominal de la temporada: “la refundació del capitalisme”. No em diguin que no resulta emocionant! Després de tants anys i panys constatant que els rics eren cada vegada més rics i els pobres, cada vegada més pobres, ha calgut que les grans corporacions petessin, fruit de la seva propensió a l’avarícia i a la usura. El dòmino té uns efectes inescrutables, escoltin.

Toca, doncs, moure fitxa per salvar el tinglado. Però expliquem bé les coses. Ens està bé que, com a argument, se’ns digui que “s’està arribant a un punt que els més desfavorits ja no tenen res a perdre i poden immolar-se en revolucions”, com ha vingut a pronosticar en Sarkozy. Però la veritable raó és una altra: el sistema se’ls ha omplert de virus cada cop més potents i que fins i tot controlen tota l’arquitectònica de la CPU. O sigui: l’especulació, la corrupció i la pràctica-espremedor de qualsevol recurs sense cap tipus d’ètica que no sigui la del benefici.

Per això em pregunto jo ara: això que volen fer, serà una transformació necessària, una revisió completa dels desajustos de tot l’entramat econòmic -i, per tant, social- o es limitaran a caure en la refundància, el“más de lo mimmo” de les salvatges lleis del mercat?

Perquè per culpa de la trista veracitat de la voracitat dels llops, a les ovelles les han cardat fins a la llana. Acomiadaments, prejubilacions, tancaments, empobriment, ànimes hipotecades… Argúcies del sistema per no fer front a un problema de base que, vés per on, es troba a la cúspide.

I tot passa a escala global, sí… però fàcil resulta desxifrar-ne les causes en l’àmbit domèstic: és normal, per exemple, que, en una empresa de cent treballadors, el director cobri fins a set vegades més? S’imaginen una família que repartís el tortell del diumenge del pal stock-options? És just que la Borsa o la vida es decideixin amb un sol clic de ratolí?

El diner fàcil porta a què l’esforç provoqui basques. Si no hi ha esforç no hi ha compromís. Sense compromís no hi ha solidaritat. I sense solidaritat, desapareixen les persones i triomfen els individus, vidus tots d’alguna engruna de moral.

Anuncis

Responses

  1. “S’imaginen una família que repartís el tortell del diumenge del pal stock-options?” jeje. És que comparar l’empresa amb la família…

    I jo que em pregunto que té a veure l’Espinete fent el carrer amb la refundició aquesta. O serà que fins i tot les pràctiques sexuals s’hauran de refundar? Temps espinosos, sexe amb l’Espinete.

  2. Quina poca imaginació, Puigmalet! L’Espinete ha acabat així per culpa del capitalisme salvatge. No costa tant d’entendre-ho, però és clar, tu ja formes part de l’establishment… no estàs pels problemes de la gent.

  3. Estic totalment d’acord. Sense compromís no hi ha res. I en aquest món global en què vivim cada cop ni ha menys. Una abraçada.

  4. Abans que res, admeto que inverteixo en borsa, sí, des de fa molts anys. Com a medi per rendabilitzar els meus estalvis i, sobretot, per treure’m un sobresou tenint en compte que el meu salari fins als 35 anys era de mileurista…I visc sol.
    Admeto que quan compro accions d’una empresa no miro si és més sostenible ni més solidària que les altres (que d’una altra banda són autobombos difícils de creure…). Com tampoc deixo de comprar certs productes al supermercat perquè aquella empresa fabriqui al Marroc o al Vietnam…
    No vull dir amb això que m’apliqui la dita castellana de “si no puedes con ellos, únete a ellos”. No. És com qui es compra un terreny pensant en la seva jubilació, per exemple. Crec en allò de fer coixí perquè mai se sap. I això funciona més que mai amb aquesta crisi!
    Trobo natural i digne l’aspiració humana de fer negoci perquè d’alguna cosa hem de viure. No trobo justificable l’explotació (que jo he viscut a Tele5 8 anys) a la qual molta gent es veu sotmesa per la voracitat d’uns executius que només pensen en els resultats del següent trimestre i prou.
    Estic en contra de la socialització de les pèrdues i de les provatitzacions del benefici.
    Resumint: crec en un capitalisme més just (just 100% no hi ha res a la vida) i més controlat (el preu de la vivenda hauria d’estar regulat).
    salut per a tothom!

  5. D’economia no en tinc ni idea, però em fa tanta por el neoliberalisme salvatge com el control de la llibertat (en aquest cas econòmica) per part dels estats. No sé si existeix, però jo em quedaria en el ‘justo medio’. El que no es pot admetre en cap cas és que els culpables del desgavell no paguin pel que han fet i en canvi ho acabin fent sempre els més desafavorits-

  6. Dejordim, ego te absolvo, jejeje… Fas una reflexió molt assenyada i m’agrada, per què es veu que no tot és blanc o negre.

    En el mateix sentit està el comentari d’en marc… “El medio justo”… quin gran programa seria… i quina poca audiència tindria!

  7. El capitalisme, aquest terrorífic genet de l’apocalipsi, ens ha dut, curiosament, al moment més pròsper de la història de la humanitat. Com a sistema socio-econòmic no n’hi ha cap altre que hagi funcionat millor en tota la història. Ara resulta que hi ha una crisi. D’acord, però mirem un moment on som. La crisi invalida el sistema? Estem en crisi perquè tenim dificultats per pagar la nostra hipoteca de 60 milions de pessetes? Si ens ho haguessin dit fa 10 o 15 anys haguessim dit “això son problemes de gent rica”. “Els rics son cada cop més rics i els pobres son cada cop més pobres” vet aquí un tòpic que escolto des que tinc ús e raó i que cada cop em revolta més. Perquè és fals. Els rics son cada cop més rics, però els pobres també son cada cop més rics. Al primer món i al tercer món, està estadísticament comprovat i de sobra. Respecte a les empreses de cent treballadors, home menys demagògia. A les empreses petites, els propietaris- directors- presidents normalment hi deixen els estalvis, la salut, la família i la vida, treballen de sol a sol per al seu projecte personal o familiar. I de pas, creen riquesa perque cent famílies més puguin viure dignament. Quan les coses van malament no només es queden sense res, sinò que es veuen automàticament acosades per els advocats dels treballadors que, tot i cobrar cada mes pel seu treball, es veuen a ells mateixos com a esclaus explotats que, per tant, estan moralment legitimats per fer de tot contra el cruel patró. És fàcil veure tots els empresaris com el capitalista bigotud del Monopoly, és tan senzill i temptador per la mentalitat progre i multicultural… Vale, que a partir d’ara ningú no arrisqui els estalvis familiars, que ningú fundi empreses, que ningú fabriqui res: ni cotxes, ni cafeteres, ni xeringues. Segur que així ens anirà millor.

  8. Difícilment establiran un nou funcionament més just i equilibrat (ni que hi participi el desesperat Zapatero,je,je). A més, crec que el conjunt de participants tenen massa interessos particulars com per trobar un punt d’unió sòlid i beneficiós pel planeta. Ja tenim un edat per creure en utopies. Ara que això del crac econòmic és flipant. Que algú pogués comprar accions sense tenir capital per després revendreles al cap de pocs dies i tenir-ne beneficis és la demostració més clara del capitalisme salvatge i la cara de tontos que tenim els que cobrem una nòmina. I gràcies.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: