Enviat per: oriolvidal | 20/11/2008

Aquell esperit

Jo tenia calor, però ella tremolava. Jo no volia més sal… però, per a ella, allò era pur sucre. Jo era de digestió lenta; ella menjava crispetes en la primera sessió. Jo apostava per vendre esperança en la més profunda de les desgràcies, mentre que ella subratllava a cinc columnes la més mínima catàstrofe. Jo ho matisava tot, però ella jugava al blanc o negre. Un dia vaig provar a ser ella… i em va deixar als cinc minuts. Va dir que, de cop i volta, m’havia tornat un avorrit.

Anuncis

Responses

  1. Toques un assumpte molt interessant, Oriol.
    Gran veritat aquesta: de vegades no soportem que els altres siguin com nosaltres…potser perquè en el fons no ens acceptem tal com som. I de sobte, l’altre es transforma en un mirall i ens hi veiem reflectits, amb tots els nostres defectes que no volem afrontar.
    I un altre fet a tenir en compte: pols iguals es repeleixen…en dono fe.

    salut!

  2. És a dir que canvies per ella i t’acaba deixant. Carai. Així que no en tenia ni idea de com era ella… O es qüestió de percepcions? Una abraçada.

  3. Entenc el sentit però no entenc què és en realitat “subratllar a cinc columnes”. Argot periodístic, parfois?

    “Microrelat” amb una erra, diria jo.

  4. Collons, Puigma, només fa un any i mig que la categoria “Microrelat” surt mal escrita. Gràcies, igualment!

    “A cinc columnes”, efectivament, és argot periodístic. Quan un tema és tan important que ocupa tot l’ample de portada (ara es fa molt sovint, però en la gènesi de la premsa eren per paraules majors).

    Jordicine: esperit de contradicció, suposo. Aquests personatges de relat no saps mai per on et poden sortir: què t’he d’explicar.

    Dejordim, el tema té milers de combinacions i variables, però n’has resumit dues molt bé. Ens agrada tant complicar-nos la vida (sobretot a elles…)

  5. M’agrada aquest relat portàtil (tan portàtil que ves que no te’l foti). A vegades penso com pot ser que la meva xicota i jo siguem tan diferents, i potser aquesta és la gràcia, no?

    Jo t’ho volia dir fa temps, això de la erra, però mira… també fa cosa, hehe.

  6. Encara no ho ha arreglat, Marc. Amb dues deu sonar més potent o no sap com fer-ho, que és el més probable. Pobrissó Old Ravioli…

  7. Estimats! Corregiu-me les vegades que calgui! Aquí no se’ns cauen els anells! (O és “no ens cauen els anells?).


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: