Enviat per: oriolvidal | 03/02/2009

La desaparició i la pèrdua dels 264

Queia la pluja, però no esbandia ni l’ànima ni el cervell. El plom ofegava el cor, i l’esperança tornava falsament inflada i lila a la superfície: recent morta, i semblava una eternitat. Ni ulls còmplices hi havia per connectar-se ni mans amigues aparegueren. La gola, seca; els membres, inerts; la passió, florida, pensida, fossilitzada. Tota la vida era rèmora. Tota decisió, un laberint. La inanició semblava el més indicat, segrestat per un panorama incomprensible i injust, tan a l’extrem com barrat a negociar-se. Tot acabava de començar i era dolor que no es suportava, eixordador. Una tortura fredament executada. Cruel fins dir prou quan el prou és impossible.

Ja ni me’n recordava.

Anuncis

Responses

  1. Tenia entre 10 i 11 anys i uns brètols del poble em van robar i destrossar la meva joguina preferida: els 264 clicks de Playmobil (aleshores Famobil) que havia acumulat des dels cinc anyets.

    L’última setmana de vacances, estant a la Seu d’Urgell, els vaig deixar a la terrassa, com sempre… i a la tarda, quan vaig tornar de la piscina, ja no hi eren. Ni un.

    Allò era tot un misteri que em va deixar KO, però després, ja a Barcelona, vaig saber que ens havien saltat a casa els quillos del poble. Els nens grans de la colla van acabar descobrint-ho. Van anar a casa dels responsables, els van esbroncar i, després, avergonyits per la malifeta dels companys, es van presentar a casa de la meva àvia amb una trentena de “supervivents”. La resta dels clicks havien estat brutalment masacrats.

    En fi, aquest és el relat de la pèrdua de la meva innocència. Un cop molt bèstia, per més que ara no passi d’anècdota. Ahir m’hi van fer pensar i aquí està la meva dedicatòria.

  2. Pots plorar pel que has perdut o somriure pel que has tingut. Jo encara recordo les hores que vaig passar a bord del “barcu” pirata. El capità, de negre, sempre a la cabina, probablement borratxo. El segon, de vermell, ho controlava tot, era h’heroi perfecte, sempre era al timó. El tercer, de verd, era el típic bergant, maco però poc disciplinat, me l’imaginava una mica com Harrisson Ford. I després hi havia un pobre, amb mocador al cap i pota de pal, que havia de ser tot el dia a dalt de tot del pal major, fent de vigía.

  3. Olaif Alfanumber, somric molt pel que vaig tenir (hooores de diversió i un món per imaginar)… però això forma part d’un pròxim post, on explicaré la trancendència (sí, sí: transcendència, haha) dels clicks en la meva vida.

    Ostres, jo juraria que el tio que feia de vigia era el primer click negre que va sortir. L’Obama de Playmobil… i buscadíssim per als meus partits de futbol.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: