Enviat per: oriolvidal | 05/02/2009

Carpanta’s Dream

(Això és una història de veritat, termòmetre de com estan les coses.)

La innocent G. viatja en el carrilet esperançada cap a una entrevista de treball. Demanen periodistes per fer crítiques gastronòmiques i no pot treure’s del cap la pel·licula Ratatouille. S’imagina fent el paper d’aquell estirat i sinistre personatge que cataloga els restaurants a la meravella de Pixar. “D’aquí a la Guia Michelin“, s’anima la G, pensant en l’hipotètic lloc de treball. Baixa a la parada que toca i, carrer amunt, busca la redacció de la revista.

     La troba sense massa complicacions. Puja les escales un pèl nerviosa: una feina, just ara, en plena crisi! No s’espera un gran sou, evidentment; però sí li fot gràcia poder tornar a escriure i donar sentit als quatre anys de llicenciatura. Entra en el local i el director l’aborda a l’instant. Després d’un protocol escarransit, es fica ràpidament en matèria.

     -Ja hauràs vist l’espai que hauries d’omplir, oi? No arriba a les deu línies de Word. Es tracta que vagis als restaurants que et diran els de Publicitat i en facis una ressenya bàsica, sense artificis. Si vols, comences demà mateix.

     La G., amb els ulls il·luminats, ha de preguntar-ho. I ho fa:

     -I quan cobraré, si es pot saber?

     La resposta supera qualsevol expectativa:

     -Que quan cobraràs? Bé… Exactament… Mig euro. Mig euro per peça.

     -? Perdó…?

     El director  la mira amb sarcasme i li aclareix la qüestió en un to condescendent:

     -Dona! Que soparàs gratis, eh? No està tan malament…

La G. no va acceptar la feina. Ella diu que “per dignitat”. Però si la tarifa ha arribat a aquests extrems, deu ser per alguna cosa. Perquè alguns, la dignitat, no tenen més remei que menjar-se-la.I així està el pati. Amb el tòpic aquell que “la majoria de periodistes són uns morts de gana” a l’enèsima potència. Entre sous de pena, EREs, prejubilacions, reduccions de plantilla i altres derivacions, el futur immediat de la professió (per si no n’hi haguès prou amb el seu descrèdit) fa por. 

     Ara ja sabem que en Carpanta no era un pidolaire, sinó un plumilla. Sopes gratis i mig euro, tu. El somni de tots i totes a la facultat. La projecció màxima d’una feina excitant, i tant!: escriure per sobreviure. Si és que no té preu…

Advertisements

Responses

  1. I als locutors d’esports mig euro perquè veuen gratis els partits; als crítics culturals, mig euro perquè assisteixen gratis als espectacles; a l’home del temps mig euro perquè és el primer de saber si ha d’agafar paraigua… Això sí que és adaptar-se als temps moderns. Increïble!

  2. Ei, hauries de remarcar amb lletra més grossa que això no és una relat de ficció. Costa de creure.

    Una feina com la de periodista, que hauria d’estar molt ben pagada per la responsabilitat que tens, i goita tu…

    Això no es podria denunciar al Col·legi?

  3. No sé perquè crec que és veritat, oi? Doncs si que està fotut tot. Una abraçada. Ury.

  4. molt bona la història, senyor Vidal.
    jo crec que la única sortida és dir prou. quan tot va bé, les empreses privades paguen mil dos cents euros (tele5-la sexta-antena 3..). quan van mal dades, al carrer o no entra ningú més.
    grupo zeta fot fora no sé quanta gent…
    ah i oblideu-vos del col.legi de periodistes. vividors especialistes en fer comunicats molt bonics però a l’hora de defensar la dignitat laboral dels seus afiliats, tururú!
    caldria marcar uns mínims per hora treballada com fan els advocats, per exemple. i perseguir els intrusos. jo no sóc proteccionista però en temps durs com aquests un ha de defensar el seu territori.
    tant de bo tingués una fortuna com la del Gates! donaria feina a tanta gent…snif…
    salut i ànims!

  5. Absolutament certa, la història. Me la va explicar una amiga que té absoluta credibilitat.

    És un cas extrem, sí, però ja estem veient el que està passant en el context general: amenaces d’acomiadaments a tot arreu, especialment a la premsa. A l’entrenament d’ahir, un fotògraf d’un mitjà afectat deia que les empreses podran fer el que vulguin perquè tindran el consentiment del Govern… a canvi que no carreguin les tintes sobre la crisi.

    No sé si creure’m aquest pacte, però no és normal que empreses que han presumit de beneficis tants i tants anys ara surtin amb aquestes retallades de personal. Potser baixaran els anunciants en el pròxim any, però… i després, què? A repescar el personal? Quina mena de fidelització i de sintonia amb el mitjà esperen?

  6. Jo t’explicaré una altra història real.

    Com és possible que en un mitjà local que conec, l’únic d’una capital de comarca, un mitjà històric amb més de mig segle de vida, arreladíssim a la ciutat, els treballadors estiguin cobrant els seus sous (lògicament irrisoris) amb fins a tres setmanes de retard?

    No ens enganyem, en la nostra professió com en la vida (i com bé va definir Dejordim, que fot uns comentaris encertadíssims, reverenciables): la nostra societat es dividirà entre els que tenen i els que no tenen. I si no ho acceptes entraràs en un tercer grup: el no-res.

    I això no ve de nou. En un mitjà on jo vaig treballar (privat), ja desaparegut, el director general disposava de cotxe i xofer pagats per l’empresa. El sou te’l pots imaginar. Sí que et puc dir que jo treballava unes 50 i escaig hores per setmana (o sigui, que m’avançava a la directiva de la UE) i cobrava 750 euros. El pitjor del cas és que estic segur que veient aquesta xifra algú diria “aaah… encara!”.

  7. La història és terrible precisament perquè és certa. Ara bé, no busquem teories de la conspiració: no cal pensar cap pacte a canvi del “silenci” de les empreses. És molt més fàcil que tot això. Si no hi ha pasta, la gent anirà al carrer i punt, igual que passa a qualssevol altre sector. Això de no carregar les tintes… només cal veure els quioscos cada matí, no crec que la crisi s’estigui silenciant, més aviat caldria preguntar-se si actualment hi ha algun altre tema d’actualitat.

  8. Jo no li dono credibilitat al fotògraf aquell, Olaif. Només comento el que va dir. Va estar a l’assemblea del Grup Z, on sembla que la gran esbandida serà a l’Sport i altres publicacions i no pas a El Periódico (sempre segons la seva versió, és clar). De la crisi clar que en parlen, però venent-ho, segons ell, com un fenomen internacional davant el qual poca cosa s’hi pot fer.

    La situació està fotuda, però els empresaris s’hi aprofitan i s’arrepengen per conservar la pasta dels temps de les vaques grosses. L’exemple que ha posat en Jerry és sagnant.

  9. Jo crec que això més que ser un retrat de la professió periodística és un retrat de la miseria humana. La dels tristos personatges que sempre que apareix la crisi i la misèria en treuen profit. Això ha passat, passa i passarà malauradament. Ara que es mereixen una denúncia al col.legi de periodistes. Per cert, el mig euro l’ingressaven en un compte corrent o pagaven en monedes d’un centim d’euro ?

  10. Encara rai que a l’euro no li van posar el nom original, aquell d’ECU, perquè si no, “MIG ECU” i els foto de pinyos fins al carnet d’identitat (que, per cert, fa dos mesos que tinc caducat, ara que hi penso).


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: