Enviat per: oriolvidal | 09/02/2009

Yo recé por Quini

Ciertas palabras marcan etapas, queman inocencias. Si con Ali Agca y un Papa ensangrentado aprendí el significado de “atentado”, con unos desgraciados y el rostro de Quini sin afeitar definí otra sombra: “secuestro”. Para un crío de seis años aquello era terrible. Una intromisión del aburrido (y siniestro) mundo de los adultos, un ataque a los cándidos sueños de celofán. Nada menos fueron a secuestrar Quini, el futbolista más querido por cualquier chaval, junto al mítico Arconada (la k vino más tarde). Fueses del equipo que fueses, jugabas a ser uno de esos dos: o el 9 que mete goles, o el portero que los salvaba. Y a Quini, el hombre del diminutivo simpático, ese tipo honesto, minero del área, el pichichi, va y se nos lo zampó la tierra. En plena apoteosis naranjitil. El Mundial’82 no sería lo mismo.

     Recuerdo haber rezado por Quini. En casa y en clase, con el beneplácito de la señu y del hermano de turno. Quini fue de las primeras estrellas que conocimos, cuando aún eran cercanas y su brillo refulgía mucho más. Hoy, quizá por tanto foco, las starlettes de la Liga parecen más un reflejo rebotado que la divina aparición de antaño, cuando abrías un sobre y el grial tomaba forma de cromo (faltin, por supuesto). Cuando creías que un futbolista podía ser tu amigo, el vecino, el lampista. Cuando la visceralidad idiota no cegaba y tú podías ser ese jugador del equipo contrario. Qué carajo importaba.

     Ayer vi a Quini, hablé con Quini; cerquita de mi casa, la misma que hace treinta años. Me gustaría decir que me emocioné, pero sólo me invadió una puñetera paletada de amarga nostalgia. No por el Quini viejo y enfermo, sino por lo viejos y enfermos en que nos han convertido. A los de un lado -aficionados dominados por el ansia de ganar, matices los justos- y también a los del otro. El futbolista humilde de entonces parece hoy inaudito, raro, friqui: el entorno los ha agilipollado de mala forma con sus hipérboles estúpidas. Todo tiende a cultura (?) de escaparate… y a un servidor, que sólo se detiene ante las alucinantes boutiques Nespresso y los asombros de Lise Charmel -qué gusto, oigan-, le entra un sueño sintético, un sopor por tanto artificio. Añoranza por lo auténtico. Por Quini y por todos esos greñudos desaliñados y con pantalón estrecho, héroes cautivos de cuando los mitos tenían sabor a verdad.

Anuncis

Responses

  1. I és que les coses, abans, eren més autèntiques. Com els capítols de Lost de la primera temporada…

  2. Sensacional. M’has fet emocionar. El segrest de Quini el vam ‘patir’ tots els nens. Jo, en veure’l diumenge al camp, vaig rejovenir uns anys. Salut, Brujo!

  3. Oriol, m’has fet recordar una història personal, sento posar tants exemples en primera persona però queda clar que crec que tenim moltes coses en comú.
    Jo era un marrec de 3 anys a qui a casa seva estaven injectant futbol per la vena. Des que vaig néixer vaig anar cada diumenge al camp del Guíxols, en fos conscient o no (i aquí estic). Em van ensenyar a cridar “vinga Morató!” abans que a dir gràcies. I, abans que em parlessin de Paulo Rossi i Rummenigge, recordo que em parlaven d’en Quini.
    Després del segrest, en Quini va anar a reposar uns dies a l’Hostal de la Gavina, l’hotel de luxe que jeu sobre els penya-segats de la platja de Sant Pol. Posteriorment va ser conegut com l’hotel on passava l’acció de la sèrie del Tricicle “Tres Estrelles”. Un dia, el meu pare va tenir la brillant idea d’emportar-se’m, amb el nostre R5 groc, a passejar fins allà amb la idea de veure si trobàvem en Quini. A mi, en la meva inconsciència, em feia una il·lusió relativa; suposo que la tenia més ell de veure el davanter centre perfecte.
    El premi a l’espera va estar durant molt temps exposat en la meva habitació d’infant, fins que la tinta que embrutava una pilota blanca de plàstic es va anar difuminant com el record d’aquell moment i va fer il·legible una dedicatòria, de quatre o cinc ratlles, que Enrique Castro no va tenir cap problema en fer-me. A més, estàvem sols; només ens acompanyava el mar.
    Com tu has dit, parlem, malauradament, del 1981.

    • Olaif, tot era més autèntic, sí senyor. Menys disseny, menys estètica i, probablement, més ètica. Ara bé, no veig el paral·lelisme amb Lost. Els teus enyorats episodis de la primera temporada ho són, en part, per la simple estructura argumental de la sèrie: una introducció molt engrescadora, un nus enrebessat i amb elements de ciència ficció… i un desenllaç que acabarà atorgant els qualificatius justos al conjunt general i també a cada episodi . Per suposat, jo, seguidor de John Locke, sóc home de fe.

      Jordicine, entenc que, després de veure el Quini, tu et quedessis amb l’efecte contrari i rejovenissis… El problema és la ressaca que deixa tot plegat. Compares amb l’actualitat i…

      Jerry, una història molt maca. No diré “entranyable” perquè aquest adjectiu està molt sobat, però realment acaba transmetent el sentiment d’aquella època i les abismals diferències amb l’actualitat. Algunes, que consti, les veig lògiques… però d’altres freguen el papanatisme.

  4. “Simple estructura argumental”??? Ho enviaré a JJ Abrahams, a veure que n’opina.
    De l’afer Quini no en recordo gaire coses. Però una imatge si que se’m va quedar gravada. El dia que el van alliberar va aparèixer inmediatament per televisió, demacrat, prim, amb una barba de (20?) dies. I, entre les poques coses que va dir, una d’elles va ser que perdonava els seus segrestadors. A mi, alló em va causar molt impacte, quasi el mateix que el comentari del meu germà: “Que els perdona? Quans dies l’han tingut segrestat? Vint? Doncs vint anys a la presó?”. Si noi, Quini es dels darrers representants d’un futbolista autèntic i senzill, potser l’Urruti (el recordo amb la bici de muntanya a la carretera de les Aigues, xerrant amb tothom) en va ser el darrer exponent. Però desenganyem-nos, en Quini ja començava a ser una “rara avis” de la seva época. Maradona tenia la seva pròpia productora de vídeo, que gravava els entrenaments perquè consideraven que només ells tenien dret sobre la imatge del “pelusa”. I Schuster era igual de borde aleshores que ara…

  5. Olaif, no deia “simple” referint-me a “senzilla”, no m’he expressat bé. Volia dir “por el mero hecho”, per l’estructura mateixa . És lògic que excitin més els plantejaments dels misteris (que aixequen moltes expectatives) que les resolucions (i més, quan s’està a mitges).

    Sobre el segrest de Quini i el perdó, recordo que a la tele van dir allò de “el síndrome de Estocolmo” i jo vaig arribar a creure que se l’havien emportat uns tios parents de Vicky el vikingo. I home, Maradona i Schuster, sí… però eren de les poques vedettes de l’època, eh?

  6. Quin trauma que vaig tenir… Jo tenia la samarreta amb el 9 del Quinocho i me la posava sempre.

  7. Ah, en Quini… sens dubte, d’una altra època, de quan el futbol era real. De -i perdoneu l’obsessió- quan els jugadors podien ser calbs sense haver-se de rapar, o tenyir-se els quatre pèls fins a extrems ridículs. A més, duien bigoti i pantalonets curts, que ensenyaven les cames peludes. I sí, no tenien problemes a firmar pilotes a tots els nens que els hi demanessin, o fins i tot a fer-se fotos amb el Denis.

    Recordo un Gol a Gol de la prehistòria, quan van reunir en Quini (ja de tornada a l’Sporting de Gijon) i l’Urruti, per comentar un gol que el Brujo li havia fet al mite, mai prou enyorat. Era un xixarro, una centrada-xut. I els dos el comentaven tan tranquils: “Me has cogido en bragas, cabrito!” li va dir, o una cosa semblant.

    El futbol em va semblar una cosa meravellosa. I l’any passat, quan em vaig creuar amb el grandiós Quini a Tarragona, em vaig sentir vell, molt vell. De quan una sèrie enrevessada era “Dallas”, i el més estrany que veies a la tele era que en Bobby ressucités després de tota una temporada mort.

  8. Eren temps de menys gilipollisme, Parella. Però temps en què els mitjans i la gent tenia comportaments més normals. Ara els hem fet estrelles i, és clar, s’ho acaben creient. Per això els tios normals (que n’hi ha) tenen tant de mèrit i mereixen ser valorats.

    Crec recordar el “Gol a Gol” aquell. Eren gent del carrer que sabien que la vida els havia fet uns privilegiats i, per tant, actuaven donant-li gràcies. Ara “Dallas” és el futbol.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: