Enviat per: oriolvidal | 02/03/2009

La passió invertida

Déu meu, com adorava aquell futbolista! El paio tenia carisma, jugava sempre amb sentit (i sensibilitat) i s’ho deixava tot sobre la gespa: l’ànima de l’equip. Explosiu dins de camp i expansiu fora d’ell, ens tenia als periodistes encantats de la vida: pocs genis restaven encara tan oberts i valents davant la premsa com ell, “el tio meravella”. Definitivament, la mediocritat no li esqueia. Però el vaig arribar a odiar.

Una mala tarda, en un entrenament, el meu cor va desquadrar-se el ritme. Anava jo sonàmbul de rutina, trípode a l’espatlla i la ment programada per suportar la humitat durant les dues hores següents, quan allí, en plena ciutat esportiva, la vaig veure, fora de coordenades. Era la Sílvia, un antic amor, de presència tan divina com desconcertant, ara que la retrobava en un context tan inèdit. No reprodueixo les meves paraules per vergonya -a causa de l’aparició, vaig perdre la sincronia entre cervell i llengua-, però recordo, crua, la seva nova realitat: era la nòvia del meu venerat futbolista. La dona del tio meravella, i des de feia un parell d’anys.

Servidor, periodista objectiu sempre, va començar a perdre l’oremus. Les cròniques es van tornar àcides, les crítiques van començar a volar i fins i tot el cor d’aficionat va transvestir-se, mogut per un odi malaltís. Desitjava el seu fracàs i fins i tot la derrota de l’equip, sempre i quan el pogués assenyalar com a culpable. Què hi feia ell, profanant la Sílvia, havent pogut triar qualsevol topmodel sense dos dits de front? Què pretenia? Per què no va deixar la Sílvia allà, en el llimb on jo la situava, fora d’espai, de temps i, sobretot, d’altres homes?

No vaig parar fins desconcertar-lo, arrossegant col·legues i aficionats cap a la seva denigració, empenyent-lo fins la caiguda. Va ser traspassat a final de temporada, i a la baixa, etiquetat com a decadent i de pèssima influència. El club, no cal dir-ho, va fracassar en l’assoliment de tots els seus objectius. I els meus ullals, encara no prou sadollats de revenja, es van acostumar al regust de la mala espina. Un sabor que ja no deixaria enrere en una completíssima i fulgurant carrera de fill de puta professional.

Anuncis

Responses

  1. Caram!!!
    Això és fer valdre una posició de privilegi…
    El “poder” del mass media, si senyor.
    Bona història de venjança i periodisme.
    Espere que no siga real…
    Saluts!!!

  2. A mi hermano y a mí nos ha encantado tu relato. Es duro, frío y pasional. Fútbol, periodismo y amor… suponemos que tus tres pasiones favoritas.
    Perdona que te escribamos en castenallo, pero no sabemos hablar catalán. Leerlo ya nos ha costado mucho esfuerzo. Menos mal que nos ha ayudado Fani, que es nuestra cuidadora y nació en Tarragona.
    Buenas noches.
    Saludos dobles.

  3. Fas por, Ury. Espero que el nivell de veritat d’aquesta història sigui el mateix que el del post en què ens engegaves a tots a parir panteres.

  4. Rubentxo i Jerry: per suposat, és ficció. Bé, diguem-ho millor: no és un relat autobiogràfic. Però les animadversions que desperten alguns futbolistes potser es deuen a històries personals o íntimes com aquesta. Bé podria ser, perquè hi ha manies tan desproporcionades que no tenen cap explicació aparent. I qui parla de futbol, parla d’altres àmbits, naturalment.

    Lincha y Relincha, vuestro esfuerzo me halaga. Me pareció interesante teorizar sobre una lucha de amores, a ver qué salía. La historia degeneró por aquí como podría haber salido por otro lado. Los ratos de espera en los entrenos dan para mucho. Muy interesante vuestro bloc, por cierto…
    Recuerdos a Fani… y nos leemos.

  5. Hi ha hagut un moment en què he dubtat de la versemblança d’aquest ‘micro’:

    “No vaig parar fins desconcertar-lo, arrossegant col·legues i aficionats cap a la seva denigració, empenyent-lo fins la caiguda.”

    Però no, els periodistes (alguns) teniu poder per fer caure qualsevol mite.

    És versemblant i m’ha fet pensar en alguns episodis ben reals.

  6. És tan versemblant que estic segur que, malgrat el que digui el seu austerià autor, això no és ficció. O, com a mínim, és ficció construïda sobre un cas real.
    Algun dia, d’aquí a un parell de generacions, un estudiant de periodisme investigarà la vida real d’aquell periodista-escriptor que tenia un dels primers blocs literaris del segle XXI per tal de treure l’entrellat dels seus microrelats. I aquell dia se sabran les veritats.

  7. Ai, Gazo i Marc! Versemblant sí que ho és… però el futbol us està fent perdre la part important de la història. Què me’n dieu, de la gelosia permanent sobre la gent que hem estimat, ja sigui en acte o en potència? Al cap i a la fi, és el motor d’aquest microrelat (amb una sola “r”, eh!).

    El futbol només és l’anècdota, però suposo que la influència de les tertúlies i dels opinadors ho acaba eclipsant tot.

  8. quin periodista tan equilibrat i objectiu el del relat!! ha ha! però crec que més d’un actuaria així, oi?
    Potser, detectat el problema, seria qüestió de demanar el trasllat a una altra secció del diari, tv o ràdio no? no pots criticar algú només perquè s’ha liat amb la teva ex…
    la revenja sol donar pocs beneficis…encara que hi estiguem temptats un i altre cop.

    salut a tothom!

  9. No és el cas del relat, però hi ha revenges morals que es paeixen amb absolut plaer, Dejordim. You know what I mean, probably…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: