Enviat per: oriolvidal | 16/03/2009

La fórmula matemàtica per lligar

 

Pot el considerat científic més friqui de la NASA sortir de marxa i, a sobre, lligar? Els càlculs em donaven una alta probabilitat, aquella nit. N’havia fet diverses operacions estimant l’alineació dels astres, els meus biorritmes i la predisposició de les generoses fèmines del poble de Rowcester, just on acaba de fer una conferència en la bibilioteca local. A més, m’havia ruixat amb una colònia altament nodrida de feromones del tot infalible: no va resultar gens fàcil alliberar-me de la dotzena de rates de laboratori en zel que pretenien perseguir-me arreu on anés. Definitivament, doncs, sí: aquella era La Nit.

     Vaig entrar a un local tipus, vaig destriar els grups fenotípics més estimulants que es presentaven davant els meus ulls i, després de traçar mentalment una gràfica en què considerava diverses variables, ja tenia establert el meu catàleg de preferències. Començaria amb una morenassa de llargues botes i curta falda.

      -Nena, des que t’he vist que les meves cèl·lules graviten sense atendre al control central. Per què no contraposem les nostres forces de fregament?

      Va ser l’entrada més enrotllada que el meu cervell va poder processar, però l’efecte no va ser ben bé el desitjat:

      -Però d’on carai surts tu? Es pot saber quina droga t’has pres?

     Consternat pels nuls resultats del meu perfum -“haurem de canviar la remesa de rates experimentals”, vaig pensar- un llamp semàntic va visitar la meva ment a la recerca d’una rèplica demolidora:

      -Ok. Una pregunta, noia…

      -Què?

      -No sé si saps si l’Univers està en continua expansió…

      -I a mi què?
      -A tu molt. D’aquí a quinze anys en seràs una gran metàfora.

      Em referia, com és evident, a la massa corporal desparramada que aleshores la pobra tindria, però, estranyament, no em va acabar d’entendre.

Dos cubates després, vaig provar sort amb una noia de cabell de foc, ideal per comprovar la combustió sense flama. Però va girar cua tan bon punt va entreveure el meu pentinat per a les grans ocasions: una formació piramidal a escala 1:100 del magnífic exemplar de Keops. Davant el nou fracàs, no em vaig poder abstenir de cridar-li el següent:

      -L’Univers és un holograma de diversos móns paral·lels, ho sabies? Doncs en un d’ells portem 37 anys de casats! Sento dir-t’ho!

Només em quedava provar-ho amb una pija rossa que es feia la interessant a la barra. En aquest cas, havia d’utilitzar tota l’artilleria.

       -Has accelebrat les meves partícules, baby. T’he estat buscant tota la meva vida com si fossis el bosó de Higgs.

       -Ah, doncs jo no dec ser. Jo porto un Louis Vuitton.

Vaig tornar sol al meu motel, trist i apagat. Vaig encendre la meva pda sabent que només podia trobar consol en la meva musa: la Danica McKellar, la inoblidable Winnie Cooper d’Aquellos Maravillosos Años. Ara, més que en actriu, s’havia convertit en una apòstol de les ciències que intentava convèncer el món que les matemàtiques eren guays i, fins i tot, sexys. Quanta feina li queda per fer.

Anuncis

Responses

  1. Ei, winnie cooper!!
    Va ser un puntazo veure-la a How I met your mother!

  2. Winnie Cooper sempre estarà en els nostres cors, ok… però t’has llegit la història? T’han llançat mai els trastos amb alguna bestiesa? Era de ciències o de lletres? Has fotut algun tall dels teus a algun friqui d’aquests? Jajaja…

  3. Ury…estaves certament enamorat d´ella! en sóc conscient!! M´has fet recordar aquella mítica sèrie dels dijous!!

  4. crec que el millor tall va ser quan un (imbècil) tio em va venir al xoxolao i pretenent ser graciós em va espetar “avui no t’ha sortit una paraula, a les notícies”, com volent dir “ei, que sàpigues que et miro”, però a mi e va sonar a “que lerda que ets”.
    Així que el vaig mirar amb cara d’odi i li vaig dir “t’ho dic jo quan t’equivoques a la teva feina???”
    Crec que el pobre encara hi és, palplantat

  5. Ruti, la meva ovació més sincera cap a tu. És la resposta justa. Justíssima.

  6. Rowcester no existeix. I a més, no té biblioteca pública. El bosó de Higgs sí existeix, però és un personatge de Tolkien. I Danica McKellar només és un alter ego de Tracey Gold. Res és el que sembla. Ni als móns virtuals.

    😛

  7. Puigmalet, repassi els seus apunts! Mira que no saber què és el bosó de Higgs! La clau de tot!
    I no em compari la Winnie Cooper amb la germana del Kirk Cameron a “Los problemas crecren”, si us plau! Ni punt de comparació! Fuera, hombre, fuera.

    Txaure, la sèrie era mítica, i per això mateix la recordo i diria que la feien els dilluns, per La2. Ah, va ser boníssim l’episodi que arriba una franceseta a l’escola (Madeleine, si no recordo malament) i el Kevin Arnold s’hi enamora i la Winnie agafa un atac de banyes bestial. “Voulez-vous de beurre?” ¿Quiere usted mantequilla?”… Magnífica escena!

    Ruti, quin poc tacte amb els admiradors. Quan t’ataquen així és que hi ha amor, jajaja.

  8. El problema d’aquests firquicientífics és que són molt llestos però poc espavilats. Hauria d’haver seduït amb un proposta com ara: Vols conèixer la NASA per dins? Vols comprovar què se sent en una càpsula antigravitatòria?

    Com un coet.

  9. HAHAHA! Molt bona, Marc… Suposo que ho deuen utilitzar, perquè si no… Jo, o tirava de tòpic o no em sortia la història. I ja se sap: “No deixis que la realitat et destrossi un titular”…
    Som com som…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: