Socis, simpatitzants

Al tenor que s’exhibeix darrera la Catedral no li vinguis amb romanços. No l’importa què passaria si el mar pugés tres metres -tot i que el seu escenari quedaria inundat- ni tampoc el preu dels hidrocarburs. Envoltat d’aquelles pedres gòtiques, projectant-hi la veu amb delit, el cantant toca l’essència de la vida, el rovell de l’ou, la sumptuositat de la màgia capturada amb senzillesa. Tanca els ulls i deixa que el cos s’engronxi sobre la seva a capella embriagadora, sabent-se seductor de turistes i d’algun autòcton que no ha esquivat la ruta més llarga. De Puccini a Verdi, de la intensitat als matisos; de la contenció íntima al Paradís.

La paradeta és ideal per al pispa. Allà, al carrer del Bisbe, vint-i-cinc víctimes l’esperen, embadalides per un cantant d’òpera de carrer. El pispa desconeix el preu del gasoli ni tampoc té idea que el mar podria créixer tres metres: arribats al cas, però, segur que se les empescaria per nedar millor que ningú… o per robar algun flotador. Però deixem el futur i les seves complicacions. Aquesta tarda d’abril, amb tanta gent estabornida a cops de melodia, farà l’agost sense rendició ni pietat… i en un moment donat, quan el botí sobrepassi les expectatives, picarà l’ullet al tenor, còmplice impossible per a la Guàrdia Urbana.