La fama put

Diries que és una peixatera, però canta com la mare de les sirenes, amb un timbre privilegiat, com onades que t’abriguen i et reconforten; com si fos un àngel de Rubens que et diu que t’aixequis i lluitis, que tot paga la pena. La Susan Boyle es va presentar al càsting televisiu de Britain’s Got Talent i, en una sola setmana, s’ha convertit en un fenomen mundial, reina del YouTube i lady de totes les converses.

Mrs. Boyle ha esdevingut una celebritat instantània i ja ha sortit on molts fins i tot vendrien la seva ànima per aconseguir-ho: l’ha entrevistat el Larry King i ja l’ha trucat l’Oprah Winfrey, que és com dir que t’ha beneït el Papa, que has ballat amb Fred Astaire o que has jugat a futbol amb Nené i l’Iván Alonso. Més per menys -set minuts d’oportunitat- és impossible. Però és que aquesta dona canta un fragment d’Els Miserables, el musical -en concret, l’epica primaveral d’I Dreamed a Dream– i tu no tens més remei que embadalir, que els ulls ja s’humitegen sols. De l’atur a la glòria… fins que els excessos de la bogeria per l’instant han començat a desvariejar.

Quan creus que la fi de la tirania del món de les aparences s’acosta, sorgeix la dictadura de la imbecil·litat (i poques vegades una ela geminada ha estat tan justificada). Per desgràcia, es veu que la Susan ja és un objecte, una joguina nostra, de tots, que no mereix ni intimitat ni sentiments si no els comparteix amb tot el cosmos. I les onades de fàstic han arribat a la platgeta, on tan bé ens trobàvem comprovant que sí, que el Sol seguia brillant.

Només el penúltim exemple: s’ha sabut que la pobra Susan Boyle és verge, als seus 47 anys, i una productora porno, per fer-se publicitat, li ha ofert un milió de dòlars per estrenar-se amb qui vulgui del seu estol de membres. La sola i miserable proposta ja ha tingut tan ressò com la seva encisadora melodia. I el món… tal com és: merda sobre les flors, exhibició barroera que pretèn tacar la troballa de la joia. Tristos i patètics sense vergonya, obsedits en fer bullir l’olla al preu que sigui. Sort que el cant de la Boyle, la peixatera que tots voldríem, serà capaç d’escombrar tanta estupidesa… Oi?