Enviat per: oriolvidal | 26/05/2009

La vida en un CLICK

 

Eren meus, en teoria, però el posseït, en el fons, només era jo. Sempre en recordaré la xifra màgica: 264, ni més ni menys. Dos-cents seixanta-quatre clicks de Famóbil, que era com es deien aleshores. Me’n van regalar els cinc primers -bombers de color blau- quan tenia cinc anys i van acabar convertint-se en la meva obsessió. No tant pel castell o el barco pirata, que també, sinó per la passió que alimentarien. La influència del Mundial del Naranjito, els cromos i el Dicen i les ràdios de mon pare van fabricar la bèstia. Un nen que gairebé només jugava a retransmetre partits i a fer-ne cròniques. Un boig.

      A partir de tot allò, em vaig fabricar tot un univers. Un continent sencer, Mediklik, on cada ciutat presumia del seu equip. La capital, Klikeràndia, s’abraçava al poderós Kliker, que vestia de blanc. La segona ciutat més important, Barklik, disposava del RCD Barklik, potser la fusió impossible de l’Espanyol i el Barça: aquests eren els blaus. A la terra vermella de Santa Ramona van fundar l’SR, un nom manllevat del meu veí Llorenç, que tenia un equip que es deia TCR, en honor als cotxes de joguina del mateix nom. De verd, als boscos de Marbella, hi jugava el La Verda, un equip poderós on hi havia l’argentí Parker, un davanter tan elegant i resolutiu com el flamant boli d’on vaig treure el nom.  A l’illa de Silvèria, de groc, lluïa el Silverianos, on acostumaven a debutar els negres, com el mític Fortunato o l’estilista Barrilete.  I així fins parir un món sencer que cada any canviava a base de fitxatges: tan fàcil com canviar els caps i els accessoris identificatius: llaços, collarets, canelleres… Petites revolucions.

      La pilota era un casc de guerrer medieval que semblava ideal per a la causa: rodava, però també s’elevava i es frenava en sec i permetia bones combinacions. Hores i hores de joc i de narració, on juro que era d’una neutralitat absoluta. Dies i dies d’entrevistes i cròniques sobre els millors. Milers de fulls amb el dibuix d’un futbolista, el seu nom, dos punts i la declaració impactant entre cometes. Copes i trofeus que omplien historials i provocaven festes i abraçades amb el príncep Landi, pare protector de tots els clicks davant l’amenaça dels Airgamboys.

      Quan arribaven Reis, el sant o l’aniversari, els parents ja sabien què volia l’Oriolet: clicks. Sempre uns o uns altres en funció del color que es necessitava per ampliar la Lliga. Una dèria absoluta que es va mantenir de forma física fins als 11 anys, moment de la tràgica desaparició, i que vaig poder continuar, virtual, gràcies als ordinadors. No era el mateix, però la imaginació compensava l’absència.

      La devoció va generar en la vocació i avui em guanyo la vida com a periodista esportiu. Segueixo jugant, i he fet partits internacionals a la Ràdio i Televisió d’Andorra i aquest any m’he estrenat a Primera a TV3, en tres retransmissions de l’Espanyol. En les dues últimes fins i tot he tingut el plaer de poder explicar una salvació impossible. Potser un homenatge encobert a tots aquells clicks, gràcies als quals avui viatjo i em guanyo la vida. Beneïts siguin tots aquells escampalls a casa de la iaia i els avis i, evidentment, en la meva habitació, la primera redacció i el primer gran estadi que vaig trepitjar.

Anuncis

Responses

  1. M’has fet pensar una cosa curiosa: Quan era petit, un dels meus jocs recurrents era imaginar que la meva habitació era un coliseu imponent, la cadira era una porteria i jo un juvenil convocat a darrera hora amb el Barça. L’habitació era l’escnari de la final de la Copa d’Europa. Empat. Pròrroga. Un lesionat. Havia de debutar “Àlex”, el juvenil desconegut. Jo sortia al camp. Al darrer minut controlava una pilota (generalment, es tractava d’una pedrada administrada per un company d’un nivell tècnic justet i que, en secret, m’odiava per la meva tècnica prometedora…), d’això, la controlava amb el pit i, sense deixar-la caure, engaltava un xut de tisora que entrava per l’esquadra. La gràcia, a més, és que aquella era la primera Copa d’Europa per al Barça (pobres nens culés d’avui en dia, això ja no s’ho poden imaginar, he he!). En definitiva, que jo ja no soc a temps de fer realitat els jocs d’infantesa… o sí, perquè, ara que ho recordo, mentre jugava feia també la transmissió del partit!

  2. Jo crec, Olaif, que encara hi ets a temps. Tenint els arrels que tens, segur que la teva ment es referia a la primera Copa d’Europa de l’Espanyol. Temps al temps!

  3. Ets un ésser afortunat, Ury. Jo que jugava amb l’aviram…

  4. Puigma, algun pollastre pota blava t’hauràs cruspit, no?

  5. Emocionant.
    I quan he llegit l’article sobre la desaparició dels 264… Fotre… Qué cabrons, aquells xiquets… Els furten i, a més a més, els trenquen.. No té trellat.
    Un brindis pels records i… pel futur! (Que, segons allò que contes sobre la teva professió, pareix que vindrà carregat d’alegries!)

  6. Gràcies, Rubentxo. El millor de tot és que la meva mare em va guardar bona part de tots els dibuixos i cròniques que vaig fer… i ara són un veritable tresor per a mi. Espanta la imaginació que un pot tenir de crio!

  7. Hosti, Oriol, em fas recordar els meus temps d’infantesa, quan em fabricava estadis a la taula de planxar de la meva mare (no era en plan taula de surf sinó quadrada i gran, perfecta!). Fer una porteria amb les fitxes del Tente i aprofitant la xarxa de les taronges o les patates era una feina sempre gratificant. Fins i tot vaig fer-me tanques publicitàries amb cartolina on enganxava troços d’anuncis que retallava de les revistes. Era el meu petit Sarrià. Quants diumenges a la tarda jugant-hi mentre escoltava els carrousels…
    Després va venir el subbuteo…
    Els airgamboys els tenia en versió moros i cristians! de clicks per casa no n’hi havia…
    Però t’entenc! visca la imaginació!
    salut a tothom!

  8. Buf, jo també vaig tenir el Subbuteo, però no era el mateix ni de bon tros. “Massa geomètric”, per al meu gust.

    Dels Airgamboys van treure edicions futbolístiques dels equips de Primera. Anaven amb uns disparadors per xutar penals i els porters es movien amb una barra. Però equipacions al marge, jugar amb els clicks era molt més divertit.

    Per cert, sabíeu que el nom d’Airgam ve perquè l’amo de la fàbrica de joguines es deia Magrià? ¡Toma palíndromo!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: