Enviat per: oriolvidal | 09/06/2009

Històries del meu carrer (II): el mussol

buho

Ah, el sentit comú! Jo em vendria una quarta part del que me’n sobra, i dic “vendre” perquè un bé preciós i tan escàs no es pot pas devaluar amb regals que vés a saber qui te’ls acabarà obrint. El sentit comú, ja se sap, no és el més comú dels sentits. Ho demostren les nombroses i sorolloses manifestacions de la seva absència, un festival de celles arquejades i petrificades per l’insòlit de l’estupidesa humana, sempre tan al·lucinant i disposada a subratllar-nos el seu triomf sobre totes les coses. Fins i tot per mitjà d’un mussol.

Venia un dia de comprar cap al vespre, carregat amb aquestes bosses de plàstic que tan malmeten el medi ambient, però que es continuen fabricant. Venia imaginant la senzillesa del sopar al meu cap, fins que un ocellot -un gat amb ales?- gairebé me l’afaita encara més. Era un mussol. Un mussol que gairebé em va fer un ídem. Una parella se l’anava passant: ell, situat a la part alta del carrer i llançant-lo cap a l’aire; ella, rebent-lo a l’altra punta, com qui juga al boomerang o al disc a la platja, i sant tornem-hi.

No vaig poder ni rondinar, perquè hi ha vegades que la sorpresa enxampa massa adormida la pobra indignació. El nou entreteniment urbà, això sí, era del tot surrealista, en tot moment en funció del pas dels cotxes i de les motos i dels vianants despistats com jo. I per rematar-ho, una evidència clara que vaig poder extreure d’una raquítica anàlisi de no més de cinc volades: el pobre mussol anava o una mica curt de vista, o curt de vol, perquè rarament aterrava quan li tocava, i mira que feia ulls de fixar-s’hi. Tot plegat, un autèntic disbarat mental i zoològic de desenllaç previsible: el més fàcil i conseqüent, en aquella tenebrosa situació, era esperar un sinistre.

Desconec si la desgràcia, per a la bèstia o per a algun innocent, va acabar esdevenint, però la conya aquella del mussol no va arribar al tercer dia, potser -sempre s’ha de guardar l’esperança- perquè els seus propietaris van tenir un instant de feblesa i van ser colpejats per dos dits de front. Des d’aleshores, els ratolins respiren tranquils, però sobretot ho fa el sentit comú, aquest friqui veí per a la immensa majoria.

Advertisements

Responses

  1. A mi m’agradaria sa ber què lia pasarà al senyor que van detenir l’altre dia per haver llançat el gos des d’un quart pis. Una multeta? Treballs per a la comunitat? No, això no, si us plau. I que no el poertin a netejar boscos, que encara s’aficionaria al joc de la llebre i la gasolina.

    Avui m’has fet enfadar, mestre. Així m’agrada.

  2. Marc, no ens enfadéssim pas, que jo no ho pretenc ni en tinc ganes. Del debat sortirà la llum. I al paio aquest que dius, que el tanquin en una gàbia d’elefants i que el cuidin com ell fa. O que es quedi sol… com un mussol.

  3. Sí, una mica sí, home, que si no no té gràcia. Que no t’enfades tu amb la dona o què?

  4. Jo, amb la dona? Mai!
    Quines bestieses…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: