Enviat per: oriolvidal | 17/06/2009

L’amistat insubornable

Tothom que em coneix sap que sóc un tio molt social, jo. He sabut adaptar-me a qualsevol circumstància: sempre. Per al meu perfil, encara no s’ha inventat cap festa amb prou gent desconeguda ni allunyada dels meus interessos. Me’ls acabo guanyant a tots, encara que només sigui per no regalar-li un metre a l’avorriment. Si he de fer el boig -sempre dins dels meus límits-, el faig. Si cal exhibir un arsenal de formes i compostura, em trobareu convertit en un lord. Per tant, si he estat capaç d’engolir així tantes ànimes alienes… que no hauré fet amb les amistats ja consumades? No en deixo escapar ni una… i prou que ho sap, el meu bon amic Oriol.

 

      Conec l’Oriol des del parvulari. Puc recordar encara les nostres petites mans emmerdades dins del fang, a la recerca artística d’un cendrer impossible. Curiós, això que la primera imatge hagi esdevingut la metàfora perfecta de tot el que hem viscut plegats. Perquè l’Oriol m’ha desafiat sempre. Des d’aquell dia de gènesi ha estat tan inclinat a mirar de trencar les nostres connexions com jo d’enfortir-les i festejar el nostre vincle. Ell ha provat de raonar sempre que la nostra història era impossible, un pur xoc de voluntats; jo, en canvi, m’he entestat a fer-li veure que el Destí va com va i que, en el nostre cas, ens ha unit de forma inexorable.

 

      Podem veure l’Oriol cosint-me a cops de pilota -fins a cinc bimbes alhora- a la paret de la seva habitació: d’aquells blaus en vaig sortir fet un porter heroi del futbito per a tot el col·legi. Contempleu ara l’Oriol punxant-me les rodes de la bicicleta: sempre li ho he agraït perquè, només tres minuts més tard, dos nois de la colla van tenir un accident que prefereixo no recordar. Va ser precisament l’Oriol qui em va trencar les dents d’una pedrada… fet que em va dur a descobrir la meva veritable vocació, mentre plorava i llegia a la sala d’espera. No ho va admetre mai, però Oriol i no d’una altra forma es deia el traïdor que va escampar aquells papers a les nenes de catequesi on declarava de forma solemne fins al ridícul que jo estava enamorat de la Lídia, aquella estúpida que m’hauria trencat el cor només cinc minuts després, fins al punt de convertir-me en un misogin indomable. L’Oriol, com més em putejava, més l’acabava jo necessitant, per a desesperació seva.

 

      L’Oriol em va fer avorrir els cubates de garrafa i ara el meu fetge, tot i els anys, és el més saludable del mercat. L’Oriol em va enganyar amb el dia de les matriculacions i així vaig poder entrar a la facultat mesos després, sabent més, amb millor nota i com a un tipus exòtic per a les companyes d’un curs massa avorrit. L’Oriol se’n va anar al llit amb totes i cadascuna de les meves possibles virginals nòvies, però es va deixar -encara creu que per error, el pobre- la que seria la meva fantàstica esposa. Cert és que la va seduir quan dúiem tres anys de casats, però allò encara va enfortir més el nostre matrimoni. L’Oriol, doncs, m’ha guiat sempre com un àngel de la guarda erràtic que ignora la seva condició. Els seus actes desesperats per separar-nos, per deixar clar que hauríem de ser irreconciliables, ens han fet imprescindibles l’un per l’altre.

 

      Ha provat tant de desprestigiar-me davant els meus fills que aquests m’han protegit i cuidat com a un home venerable. A la feina, les seves difamacions han estat sempre reparades amb honors i discursos commoguts: “Si un fill de puta es pren tanta molèstia en destruir-te, és que encara has de ser més bona persona del que sembles.” Va cremar totes les meves fotos i va estimular la supervivència de la meva memòria, que arriba immune als 70. I avui, que em toca visitar-lo de nou a l’hospital i tot indica que serà l’últim dia, sé que em començaré a morir.

Anuncis

Responses

  1. Collons, Ury, tant bó com colpidor. Crec que aquest és un perfil d’amic que, en major o menor grau, tots hem tingut el ‘gust’ de conèixer.

  2. Estic completament d\’acord amn en JD. Una abraçada, Ury.

  3. Collons, l’Oriol.
    Bon relat. Un poquet raro. He de rellegir-lo. És que avui he currat a l’aire lliure i crec que m’ha donat massa el sol al cap…
    Saluts!

  4. Merci, senyors. Ha quedat una mica desconcertant a propòsit, aixi cadascú el pot entendre com li sembli. Desconfieu dels Oriols…

  5. Ury, el protagonista del conte és un autèntic massoquista, doncs?

  6. Podria ser-ho… però amb trampa, perquè sap que sempre n’acaba sortint amb beneficis.

  7. curiós…és curiós el fet de llegir el teu relat i d’haver vist de nou fa un parell de dies “El club de la lucha”. Em venia molt de gust. I aleshores, em pregunto: és l’Oriol del teu relat una mena de Tyler Durden, el personatge interpretat per Brad Pitt (alter ego de Jack, Edward Norton)????
    ahí queda eso…

  8. Dejordim, mentre l’escrivia em va venir al cap, també. Pot ser una de les interpretacions, sí.

    L’Oriol seria la part no-innocent de la consciència. Algunes parts s’han de forçar una mica, però sí que frega l’esquizofrènia. Ben vist!

    (Per cert, peliculón majúscul.)

  9. per cert, aviat, espero, obriré un blog de relats, pensaments i assajos variats. ja informaré!

    una abraçada

  10. Pensava que no tenies vicis i que les drogues sempre havien format part d’un espai terrenal massa llunyà al teu estil i forma de vida.
    Fes-me cas, jo he vist perros callejeros i em va quedar clar que les drogues són mooooooooooolt dolentes. deixa-ho estar amic…Per cert, que bé segueixes escrivint cabronàs!

  11. Hahaha! Que cabron, Muix! Ja veus, escric coses com aquestes sense psicotròpics… com estaré! Una abraçada, gran papi!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: