Enviat per: oriolvidal | 12/08/2009

L’absència inassumible

Un missatge inesperat anuncia la tempesta:

-Oriol, tio, t’he de deixar… Tenim un problema de salut molt greu. Després t’ho explico.

Et quedes perplex. Tres segons després que et pengin, salten les alarmes. “Un problema de salut molt greu”, diu? Intentes establir connexions i no te’n surt cap. Has vist la majoria de jugadors i el cos tècnic passejant per Florència. Uns admiraven el Duomo, d’altres assaborien un refresc a la Piazza de la Reppublica… Més enllà, altres es camuflaven entre la gentada a Pontevecchio o a la Signoria.  No entens res. “Un problema de salut molt greu”. No t’ho pots treure del cap. Sobretot, per l’iceberg que amaga la frase.

Trucades i trucades i el rumor pren una forma massa exacta. No, no és possible. Costa tancar la notícia perquè resulta inversemblant. Dani Jarque ha mort i tot sembla irreal, un malson del que et despertaràs tard o d’hora. Si és que no pot ser! Al cervell només sura la conversa que havies mantingut només 24 hores abans amb el Francesc Via, mentre veies l’entrenament a Coverciano:

-T’has fixat com està el Jarque? Has vist els braços que té?
-Ostres, doncs és veritat. Però és que està fent una pretemporada de luxe, està com mai.

Entre bromes sobre els riscos de canviar l’orientació sexual si ets periodista esportiu, una reflexió comuna: l’èxit de Nico Pareja, ara que l’ha cridat Maradona, és també propietat de Dani Jarque. Un tio exigent, poc amic de l’elogi gratuït i, en canvi, crític quan les coses que no s’havien fet bé. Un home amb un carisma gran construït des de la normalitat, des de la senzillesa: això tan difícil. Un capità amb totes les lletres, tot i ser un tros de pa. I ara, de cop i volta, no hi és. Increïble.

Plou a Florència i un s’empassa als sentiments dins del possible. Davant la tanca del centre de la Federació Italiana, on està de dol l’Espanyol, ho hauràs de dir quatre-centes vegades. Els col·legues, ulls de vidre, estan tan desfets com tu. To greu i trencadís mentre plouen els detalls i s’escampen les llàgrimes. Jarquembauer, mort? Que no, que no pot ser. L’ambulància del jutge i el metge forense ens enlluerna i surt d’allà pitant. La fosca nit de la Toscana es desploma sobre nosaltres. No pots dormir.

A la fi, el moment més temut. L’endemà, els jugadors arriben a l’aeroport Amerigo Vespucci. Et toca veure’ls i entrevistar-los. Agraïries poder donar-los el condol, però saps que allò et destrossarà. No baixen de l’autocar i, en el fons, sense micros, tots ens fem un favor. Només veure les seves cares, abatudes, perplexes, desesperades, insomnes, te n’adones del que hauran passat en aquesta merda de nit a Florència. Qui ho hauria dit.

Uns turistes catalans, del Barça, comencen a aplaudir i animar els nanos quan els expliques la notícia. No poden donar crèdit i el gest els surt espontani, com a tot arreu. Una força brutal que, en el fons, uneix tot aquell que estima de debò el futbol, l’esport, la vida. Just aquesta que ens falta, la d’en Dani. No pots evitar pensar en el pobre Coro, amiguíssim, ungla i carn. No pots deixar de veure les cares de Moisés i David una hora abans del drama, tan tranquils en la capital del Renaixement: com estaran ara? No pots evitar preguntar-te per la injustícia del drama familiar. Però no pots fer res.

Acabes la connexió i sents la següent notícia. El poble perico s’aplega a Cornellà-Prat per plorar Jarque. Sents les veus trencades i el dolor indissimulat. Te n’adones, a la fi, del buit enorme que en Dani deixa sobre el camp, però també fora d’ell. De 26 anys, catorze defensant els colors. De l’eufòria indestructible de l’estrena del nou estadi, a aquesta tragèdia que tot ho arrasa. Potser la felicitat perica era massa rodona, però aquesta manera de tallar-la ha estat d’una crueltat descontrolada, ferotge, inassumible. Per tot plegat, sí: “Glòria als herois”, ara més que mai. Glòria eterna a Dani Jarque.

(Article publica al BiB, el 10 d’agost de 2009.)

Anuncis

Responses

  1. Hola, Oriol.
    M’he enterat de la notícia pel teu blog. Mai llig la premsa esportiva ni veig les noticies per televisió. No coneixia a este futbolista (ni em sonava el nom; perdona la meva ignorància), però estic molt intrigat per tot això de les “morts súbites” que s’escolten de tant en tant, sobretot a esportistes. Hi ha cap explicació científica? És per dopping o algo paregut? El tema em té pensatiu…
    Saluts.
    Bonic homenatge.

  2. Gran, Ury.

  3. No m’agrada especular amb cap mort. Deixem parlar les autòpsies. En Dani era un dels tios més preparats de l’equip. Tothom diu que era fort i sa. No li trobo cap explicació… i així encara és més desolador. No m’agradaria que més futbolistes completessin la llista.

    Merci, JD, ha estat una experiència molt intensa, exigent i emotiva. I vaig trobar un raconet per expulsar dimonis. És que encara no ho puc entendre.

  4. Una narració impecable -la que has fet aquí i també les que has fet per la tele-. Una tragèdia, quanta impotència, i que difícil que ha de ser afrontar els dies que vénen després.

    Una abraçada.

  5. Ja et vaig enviar un sms lamentant-ne la mort i el primer que vaig fer va ser pensar en tu ja que estava convençut que estarias tocat. Fa mal veure marxar algú però la ferida és pels que és queden.
    una abraçada amic!

  6. Per cert la nostra feina és una merda de vegades.
    També vaig pensar en l’accident d’en francesc Vila i t’he imaginat empassant merda per poder parlar amb aglgú i fer-ho tu en directe.
    Ànims

  7. Molt bona feina en tot moment allà a Itàlia, perikito. I en moments tan inversemblants encara té més mèrit. Això, de ben segur, curteix més que 20 videos normals…
    Per cert, ara només espero que rebategin la Ciutat Esportiva de St. Adrià amb el nom del Dani i no pas l’estadi, inaugurat fa tant poc amb tanta il.lusió i esperança. En canvi, la Ciutat Esportiva és el millor homenatge al Jarque, en tant que jugador de la pedrera. Això, o un bust a la porta 21 de Cornellà-el Prat o reanomenar aquesta porta amb el seu nom.
    Per mi la gran incògnita és veure com es prendrà l’equip la baixa humana i esportiva, si a la primera bufetada s’enfonsaran o el record del Jarque els esperonarà. Gran dubte la condició humana..

    salut per tothom!

  8. Gràcies pels elogis, companys. Em compensa una mica el tràngol i el cansament físic i emocional. Els periodistes esportius no estem fets per a aquest tipus de drames, i més si són pròxims. Gràcies, Jos, i gràcies, Dejordim.

    Muix, he pensat molt aquests dies en la mort del Francesc Vila. Et diria que allò fins i tot va ser més dur, perquè vam entrevistar molts amics seus i parents, en aquella maleïda tarda… i aquí, tot i que hi havia una implicació emocional, no vaig poder parlar amb els jugadors un cop passada la tragèdia. Una abraçada, amic.

  9. Hello, as you can see this is my first post here.
    Hope to get any help from you if I will have some quesitons.
    Thanks in advance and good luck! 🙂


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: