Enviat per: oriolvidal | 29/09/2009

Rèquiem davant un tribunal terrible

Només espero que, quan tot s’acabi, no em jutgin els llibres que no vaig obrir mai, ni els instruments que no vaig aprendre, ni els idiomes ignorats. Ni tampoc, per suposat, les dones que no vaig saber estimar a l’espera d’un Ideal que em paralitzava. Que no testifiquin les grans esperances perdudes, ni les promeses mai ateses ni les pregàries abandonades. Que oblidin la cita les decepcions generades. Que els flagrants crims de covardia, comoditat i el meu esclavatge ociós rebin els atenuants d’una vida en pràctiques. Que tinguin pietat els amics que encara més esperaven. Prou càstig és ser-ne conscient.

Anuncis

Responses

  1. Mentre no s’acaba, aquí estem. Quan s’acaba, ja no en som testimonis. ¿Realment importa quan tot s’acaba?

  2. Hola!
    Ja tenia ganes de tornar a llegir-te este tipus de menudes (però concentrades) peces literàries.
    La del cuc… molt bona…
    Salut!

  3. Bona paranoia. Som doncs allò que ens falta? Una abraçada.

  4. Si estem fets de somnis, tot l’exposat clar que importa, Puigmalet. I mentre hi som, ens impulsa a ser millors.

    Potser el problema és delimitar quan tot s’acaba. Potser no s’acaba tot. O potser comença. O potser passem a ser cucs o un altre jo amb tot el que ens manca. Ah, misteri…

  5. l’únic judici vàlid és el que un mateix es fa a sí mateix, encara que sempre estiguem pendents del que els altres diuen de nosaltres…
    salut!

  6. En altres paraules: “Perdó per haver-me comprat el Fifa 10 el dia que sortia”.

  7. “Prou càstig és ser-ne conscient.” Em fa pensar en els defensors de l’avortament que apel·len a la llibertat de l’individu i al càstig de consciència que, segons diuen, ja suposa el fet de decidir-se a avortar.

  8. Marc, proposes un tema que dóna per articles de molta fondària. Pròximament en aquestes pantalles, potser. Només avanço que sóc enemic de les solucions fàcils, perquè rarament són fàcils… i si és que resulten solucions. Però el relat no parla d’avortaments, sinó d’històries ni tan sols començades.

    Olaif, l’adquisició del Fifa10 només ha ferit el Pareja, cec davant l’evidència… i a tu, que ara (tenies raó) estàs obligat a comprar-lo.

    Dejordim, està bé, però no sé si funciona, això. Què pensa ara mateix en Fèlix Millet d’ell mateix, per exemple? Que era un prestamista reconegut pel sistema que ara l’execra? Que n’hi ha 3.000 de pitjors? Que va ser la societat qui el va fer així? Cal fer l’exercici de sortir d’un mateix i mirar-se des de fora. Gairebé sempre.

  9. Aclariment: quan parlo de “solucions fàcils” em refereixo als governs, no a les persones.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: