Enviat per: oriolvidal | 06/11/2009

“Regeneració”, i dos pebrots

La corrupció habita entre nosaltres. Era evident, però descobrir els seus bruts artefactes a la nostra platja ens fa posar de tots colors: groc, a qui es mareja davant la pudor de la misèria humana; vermell, als que amb ira pretenen resoldre-ho tot; verd, als qui d’enveja es moren per no haver sucat… i com  a suma, negre, ben negre, un futur que molts ja assumíem fúnebre de tan gris que ens semblava el present. Vam fer curt, perquè la realitat sempre supera la ficció i les friccions. Darrere la pirotècnia hi havia una bomba amagada.

Entre el fàstic general, parlen ara de “regeneració”, i està molt bé. Però llàstima que ho facin tots aquells que han manegat el sistema i el tema fins ara, com volent dir: “Nanos, fins aquí hem arribat. Moderem-nos una miqueta, va.” Els de les trames assumides entre línies i els dels percentatges i comissions compartides: tots, tots parlen d’higiene, quan amb prou feines poden dissimular les taques a les mànigues.

Quina confiança pretenen despertar? Com es pot tenir tanta barra? Doncs pel concepte mateix de la cosa pública. Aquí tot es va començar a engegar a dida quan algú es va inventar l’expressió “classe política”. Un sintagma fatal, llavor de noves aristocràcies, maniobres florentines i liquidacions morals. Amb tan pocs amb una mica de classe, ja m’explicareu com poden esdevenir jerarquia. Des del sentit comú i l’honestedat és impossible. Normal que els capaços i els íntegres fugin d’aquell femer. És un sistema viciat des del moment que té connotacions hereditàries, hegemòniques, dinàstiques. Només amb aquesta constatació, tan oposada a les lleis de la democràcia, ja s’hauria de procedir a la demolició.

Així que deixem-ho clar: no és “desafecció”, és arcada pel fàstic. No és “desencís”, sinó eructe irrespectuós per l’estultícia coronada. Asfalten, amb tanta grolleria i manipulació, l’arribada de nous dèspotes oportunistes. Però per sort, el poble ha dimitit ja de tot, fins i de tot les coreografies a punta de canó a canvi de bocata: tot fa massa mandra.

No hi ha més girs ni revolucions possibles que les que cadascú pugui fer des de la seva esfera personal. Il·lusió encesa per la vida malgrat la contaminada visió d’un paisatge que ens converteix en autistes. Només la suma d’aquestes petites aportacions, alegres, generoses i lliures, podrà fer empal·lidir algun dia un engendre que no es creu ni a ell mateix.

Lluny de l’anèstesia, potser caldrà despertar-se alguna vegada.

Anuncis

Responses

  1. Gran retrat de la situació. Jo crec que hi ha dos problemes de fons molt evidents. El primer la genètica humana en la qual troba amb facilitat el seu espai la cobdícia i l’ambició. I el segon, més terrenal i evident, el famòs finançament dels partits. Des de fa anys, tots han callat davant les comissions municipals per ingressar diners pel partit i això ha donat peu a que alguns dels recaptadors pensessin: “I si també m,embutxaco jo diners ?”. I dit i fet. La reacció actual és la mateixa que amb el famòs 3 per cent de Maragall, és a dir, d’absolut corporativisme i cap intenció de canvi. No volen que els espatllin el negoci i la resta continuem pagant la Festa…Fins que algun dia hi hagi quorum per dir prou.

  2. I després els informatius, amb un to clarament classista, parlen dels països subdesenvolupats com “paradisos de la corrupció”! el que passa és que allà es molt més descarat! Aquí, a occident, els xoriços son més fins…però no perfectes, clar.

    Per als casos de corrupció amb diners públics, la meva proposta és:
    -presó segura (condemna depenent del que s’hagi robat i sense alleugements per raons d’edat)
    -inhabilitació perpètua per a càrrec públic, fins i tot per ser funcionari.
    -pèrdua definitiva del regidor o del diputat per al partit esquitxat. que controlin millor qui en forma part!

    I la solució del poble, crec, ha de ser no votar o votar en blanc.

    salut a tothom!

  3. No és veritat que “no hi ha més girs ni revolucions possibles que les que cadascú pugui fer des de la seva esfera personal”.

    Vaja, suposo que vols dir que les coses no poden canviar. Home, una mica sí que poden canviar. Si ens convertim en uns passotes, a més, les coses poden empitjorar. Ja ho deia el savi.

  4. Marc, el que volia dir, precisament, és que no hi ha suma sense unitats que sumin, que estiguin disposades a sumar i a transformar. És una frase en contra del passotisme i a esperar que tot t’ho serveixin a la taula.

  5. Xavi, estem força d’acord, veig. També amb en Dejordim. Si és que no és tan difícil!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: