Enviat per: oriolvidal | 29/11/2009

L’editorial clònic i els automatismes

 

Dotze diaris tenen l’originalitat  de carregar-se un gènere periodístic com l’editorial.

Dotze diaris emocionen, amb aquesta blasfèmia professional (un editorial copiat?), bona part dels catalans.

Dotze diaris converteixen un Estatut ja retallat en el sant greal de les nostres vides.

Dotze diaris ens expliquen que algú ha decidit que, ara sí, torna a tocar “la defensa nacional” (després de rebaixar-la en el dia a dia durant més de quatre anys: total, no manava el PP).

Dotze diaris provoquen que la previsible resposta prehistòrica d’uns quants (els de sempre) els enalteixi encara més.

Però tot i alguna pedrada a l’ull, encara me’n queda un altre per veure. I no era això, companys, no era això. O millor dit: no era ara.

M’hauria estimat més una dotzena de diaris valents en la protogènesi d’aquesta reedició de pa sucat amb oli del drama de Caín i Abel. Algú que digués als polítics que les cases es comencen per la teulada i que advertís que, amb el sostre actual, no ens hi cabria la nova biblioteca… ni ens donarien el permís d’obres. Algú que plantegés seriosament la reforma de la Constitució i la fes seductora fins i tot per als interlocutors més hostils: perquè, en el fons, és als defensors de l’ordre tradicional a qui més els interessa, si alguna vegada miressin a llarg termini.

Però jo sóc un inútil boig utòpic somiatruites. Un imbècil amb ínfules d’enfant terrible que sempre ha d’anar contra les versions oficials, contracorrent, amb el lliri a la mà i rebent de totes bandes. “T’està bé, per notes.” Elles es retroalimenten mentre jo em menjo el coco amb seny de plastilina.

Política d’immadurs per a ciutadans estafats amb anys i amb diners gastats en va.

Permeteu-me que, abans d’entrar en la dansa robòtica de la partitocràcia actual, tot me la bufi una miqueta. Potser és el que pretenen, en el fons.

Sant innocent, i perplex. Pels segles dels segles, amén.

Anuncis

Responses

  1. Curiosa l’aliniació de 12 diaris al mateix temps…por d’alguns a quedar en fora de joc?? O pressió política per controlar els seus “nens”?
    Lamentable la no aliniació editorialística de la premsa en assumptes que també requeririen una unitat clara: la corrupció, per exemple. Però, clar, 12 diaris contra els que manen??
    Cutre la resposta, previsible d’una altra banda, de la premsa casposa madrilenya…A Espanya encara li queden molts anys de cocció democràtica.
    Iberia fa pena. I no la que vola.
    Salut a tothom!

  2. Una reforma de la constitució “seductora” per als interlocutors més hostils?
    JA JA JA JA!
    De debó que encara et queda un ull per veure-hi?

    Si encara no has entés que el contingut de l’editorial era totalment secundari, que plantegis el que plantegis la resposta de la caverna serà igualment furibunda, és que no has entés res de res.
    No hi ha diàleg possible ni n’hi haurà.

    PD: Per què publicar un editorial conjunt és carregar-se un gènere periodístic? És que tú i jo no podem tenir la mateixa opinió sobre un tema en concret i divergir en tots els altres?

  3. Estic completament d’acord amb tu. I això, agradi o no, és pressió. Veurem com acaba aquest xou mediàtic, polític i judicial. I mentre… no es parla del Millet! Una abraçada, company.

  4. És carregar-se un gènere periodístic, evidentment, perquè un editorial reflecteix la ideologia i el tarannà d’un diari. Dibuixa la seva personalitat, que entenc que ha de ser, sobretot, pròpia.

    Al meu parer, això no és un editorial, és un manifest conjunt i, exposat així, estaria molt bé i tindria la mateixa força. Però les coses, pel seu nom, no sigui que també acabem amb “exclusives compartides” o al teatre o a la literatura s’inventin els “monòlegs dialogats”. Tot és possible.

    Va, home, va! Si fot pena veure a l'”Avui” un editorial que té com a principal argument el que va fer el rei Joan Carles! Això és fotre-se’n dels lectors. A veure si cada mitjà no és capaç d’enfocar les coses amb beligerància i arguments coherents amb la seva línia.

    I sobre la caverna, segur que no hi ha diàleg si estàs jugant al parxís i, de cop i volta, dius que tu aplicaràs les regles del Joc de l’Oca, que cal una miqueta de comprensió. Doncs no: el que has de fer és aparcar les demagògies, agafar el toro per les banyes (mai millor dit) i anunciar: “Senyors, això del parxís ja no ens omple. Juguem a una altra cosa perquè així no anem enlloc.” Com a mínim, no hauríem perdut ni temps ni diners i ens hauríem estalviat un espectacle lamantable en tots els seus episodis.

    Perquè això de l’Estatut, engrunes al marge, només ha servit per a glòria del “Polònia”, del “Minoria Absoluta” i del Jiménez Losantos. Cada cop ho tinc més clar.

  5. A banda de carregar-se un gènere potser és una prova més de la poca heterogeneitat que trobem actualment en la premsa.

    Estic d’acord que hagués estat més fàcil publicar un manifest conjunt i que després, des de cada editorial, es posés l’accent allà on es volgués.

    El més trist és que tampoc ha servit per alçar prou la veu. Tot plegat, molt descafeïnat.

  6. Oriol sóc la Irene, l’amiga de la Rsaura que vaig anar a dinar a casa vostra. També tinc wordpress, des de fa poc. Et vull agregar com amic però n sé com es fa. Em fas tu la petició?

    http://www.cinccentims.wordpress.com

    😉


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: