Enviat per: oriolvidal | 01/03/2010

Pincho de Chopin

Pocos kilos: 47. Frágiles, huesudos, enfermizos. Pero ese cuerpecillo, que pareciera quebrarse con una mirada parda de envidia, portaba toneladas ingentes de talento, de sutileza depurada, de romanticismo abismal. Blancas y negras entrelazándose en armonías insólitas, en rubatos nostálgicos, en delirios de sensibilidad. Hallazgos para el piano, señor y dador de su vida. El instrumento convertido en el templo total, en una cueva mágica donde todo es posible. Yo te llevo a lo más alto para que tú abras los oídos y el alma y te asombres en el éxtasis de un vértigo delicado, en la fuerza de lo menudo, de la pulsión huidiza; en el oleaje desatado de las caricias ciegas, en la escalera de caracol que te enrosca hasta el demayo. En un idioma inédito que, también mañana, querrás hablar.

Baladas que te embriagan en senderos de estrellas, nocturnos que calman los rugidos de Eurasia, eternas sonatas que invitan a paseos improbables y a encuentros furtivos: ahora estás y, aunque luego no, te encontraré siempre. Vistámonos de terciopelo, notemos el empuje de esta Aurora revolucionaria y dejémonos llevar con todos los matices y las contradicciones y los padecimientos. Sí, Horowitz le invoca y Chopin se destapa en polonesas heroicas, candilejas que refulgen como antorchas míticas, como el ansia que nos posee y nos retuerce a su merced. Un matiz, una lluvia, una tarde convertida en la partitura -mapa deslumbrante- de nuestros pestañeos más ocultos. Genio, Fryderyk.

Advertisements

Responses

  1. Com es nota que estàs fent classes, eh?

    Quan faràs una oda al Brian May?

  2. Chopin encara em queda a milions d’anys llum. Però veure youtubes de Rubinstein, Yund Li o Horowitz interpretant-lo és AL·LUCINANT. Especialment aquest últim: un tio de 80 i pico d’anys amb unes mans de Romay i una sensibilitat increïble.

    Al Brian ja el vaig posar a caldo gairebé només començar el bloc:
    https://oriolvidal.wordpress.com/2007/09/05/retirades-impossibles-victories-improbables/

  3. Hosti, tens raó. Faig un Horowitz-Romay. Perdó, ara se’n diu fer un Tiger Woods. Per cert, aquest senyor em recorda el Fernando Morán, aquell que va ser ministre amb Felipe.

    Però vaja, oda, oda, no seria, eh? Mira que aquest tio ha estat un dels millors guitarristes del món… haurem d’esperar que es mori, perquè la gent li ho reconegui? Perquè els fans de Queen no li perdoneu que vulgui seguir portant un ritme de vida de megaestrella.

    Fes com jo: accepta que aquesta gent és una raça superior. Mai deixaré d’anar -sempre que pugui, of course- a un concert de Metallica, o de Megadeth, encara que es passin al Hard Reggaetton. La nostàlgia és un dret humà molt poc valorat.

  4. Bonic homenatge, URY. M’ha agradat moltíssim. Una abraçada.

  5. Parej, la nostàlgia serà un dret humà, i prou que m’agrada exercir-lo; però mantenir els records immaculats hauria de ser sagrat, i això està molt per sobre. L’adulteració de les memòries més dolces mereix el més talibà dels càstigs.

    Gràcies, Jordicine. M’està faltant la teva regularitat, però miro de concentrar totes les forces que puc, quan m’hi poso.

  6. Uri… Una narrativa exquisita, al nivell inclús del gran Terenci… A veure si escrius una novel.la que jo la compro.

  7. Gràcies, Enri. Aniré als editors amb la teva promesa de compra, a veure si piquen.

    • Que sàpigues que l’Eva (la meua dona) ja ha acabat el BEYER de piano i comença el CZERNY… Tú per on vas?


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: