Enviat per: oriolvidal | 25/05/2010

Trobats. Evangeli després de “Lost”.

4, 8, 15, 16, 23, 42.

Existeix una clau secreta, perduda en la ment d’algun guionista. Potser ajuntant els noms d’aquests capítols: el quatre, el vuit, el quinze… Potser mirant aquests minuts de cada episodi (i, si no n’hi ha 42, ja ho forçarem amb alguna teoria). Potser revisant com a homes de ciència aquesta suma que dóna 108. Potser, sempre potser, intentant fer real aquesta obsessió fanàtica, gairebé sectària, per una ficció.

Hem volgut domar óssos polars, hem pres iniciatives esbojarrades, ens hem empapat d’electromagnetisme i hem trencat els límits de l’espai i el temps. Hem escoltat psicofonies de la jungla del revés mentre esperàvem que sortís el penúltim conill blanc d’un barret de copa improbable. Hem jugat amb constants i variables i hem cregut en nens especials i en genis invisibles. Hem volgut reunir mites i civilitzacions a partir de quatre pedres. Hem buscat arbres genealògics on només hi havia llavors.

I aquí, en l’orígen, residia el destí, ben bé com l’arribada era el mateix viatge. Homes sols reescrivint-se en tabules rases. Homes sols ajuntant-se com illes en arxipèlags. Homes perduts trobant-se. I com que no hi ha revolucionari més gran que el que renova els grans clàssics, tot ha vingut a partir de l’Amor, imperant i victoriós sobre l’amenaça de Thànatos.

L’Amor contra la Mort, la Fe sobre la Desesperança, el Sacrifici davant l’Egoisme, la Llum per damunt de la Por. L’elecció lliure del propi destí com a un camí per ser bons, per ser millors, per ser eterns. Pura redempció, pura religió, pura metàfora que cadascú s’ha de saber dibuixar. Difícil no creure-hi, si la banda sonora de Giacchino impregna cada fotograma.

‘Lost’ ens ha injectat la claustrofòbia tancant-nos en laberints de misteris i trencaclosques, jeroglífics i coincidències, atzars i malediccions. Ens ha fet angoixar-nos per comptes enreres inversemblants. Ens ha raptat la son i la gana, el desig i la imaginació: com tantes foteses a la vida. A la fi, tot i tantes atraccions i artificis, el gran secret no figurava en mapes ni en els fòrums de la Xarxa, ni residirà en enciclopèdies ni manuals. Perquè qualsevol resposta, qualsevol acció, qualsevol vida és inútil, pretenciosa i buida… si no troba el seu Sentit, l’autèntic spoiler per descobrir.

És Paraula de Lindelof & Cuse. Us lloem, senyors?

Enviat per: oriolvidal | 07/04/2010

Crudités

Entenc que l’esperança resulti poc engrescadora per als desgraciats que només poden veure’s importants en una espiral de fatalisme. Demanen sentir-se protagonistes a quasevol preu i  tiren pel camí del mig fins a les últimes conseqüències. Creuen, els pobres, que així espremen alguna gota d’intensitat a la vida, sense comprendre que d’aquesta forma es liqüen i es perden en un estany de plor tan penós com evitable. Redueixen la seva vountat a una jugada de daus cega i es creuen, així, creadors.

Van posseïts per una dansa erràtica i, com que es mouen, no atinen a veure els fils amb què els maquinen. Però el pitjor de tot es veure com tot ho menyspreen: l’entorn que per ells pateix i que són incapaços de descobrir. Frustrats que frustren i fereixen sense contemplacions, més enllà d’una autocomplaença impossible.

Enviat per: oriolvidal | 13/03/2010

Guarda’ns dels guardons

La fama pot ser empobridora, fins i tot per als més nobles esperits, talents o genis. Una pluja d’etiquetes els ofegarà sense que ells, teòrics admirats, puguin obrir la boca. Un rosari de prejudicis els encadenarà a la perdició del sempre curt consens, castrador de sentiments íntims i percepcions personalíssimes. Però res pitjor per a un autor, per a un artista, que una fama embotida de premis, títols, tributs, reconeixements. Sinònims tots ells de segrest, quan no de rapte; monstres xucladors de biografies monumentals, però minimitzades a un trist marcador.

El mal periodisme mutila ànimes amb titulars de tan pretesa ambició com de curta volada: “Mor Delibes, premi Cervantes.” “Tan sols li va faltar el Nobel, quina pena.” “La crítica el va aplaudir sempre.” Escròtiques mirades i estràbiques percepcions. Com si Delibes fos important pels guardons i no per les línies fidels, la prosa calibrada, la universalitat de les obres. Per aquella descripció senzilla però genial, aquell diàleg precís i transubstanciat de la vida… o potser l’evocada escena d’humor variable i revelador. En definitiva: pel record que marca en els lectors. Per l’altra existència regalada.

Els premis valdran per subratllar els mediocres, però mai per elevar la categoria dels excelsos. Tan absurd com que a Suècia decidissin recompensar Shakespeare a títol pòstum. Les vanitats caduques no valen per als immortals.

Enviat per: oriolvidal | 01/03/2010

Pincho de Chopin

Pocos kilos: 47. Frágiles, huesudos, enfermizos. Pero ese cuerpecillo, que pareciera quebrarse con una mirada parda de envidia, portaba toneladas ingentes de talento, de sutileza depurada, de romanticismo abismal. Blancas y negras entrelazándose en armonías insólitas, en rubatos nostálgicos, en delirios de sensibilidad. Hallazgos para el piano, señor y dador de su vida. El instrumento convertido en el templo total, en una cueva mágica donde todo es posible. Yo te llevo a lo más alto para que tú abras los oídos y el alma y te asombres en el éxtasis de un vértigo delicado, en la fuerza de lo menudo, de la pulsión huidiza; en el oleaje desatado de las caricias ciegas, en la escalera de caracol que te enrosca hasta el demayo. En un idioma inédito que, también mañana, querrás hablar.

Baladas que te embriagan en senderos de estrellas, nocturnos que calman los rugidos de Eurasia, eternas sonatas que invitan a paseos improbables y a encuentros furtivos: ahora estás y, aunque luego no, te encontraré siempre. Vistámonos de terciopelo, notemos el empuje de esta Aurora revolucionaria y dejémonos llevar con todos los matices y las contradicciones y los padecimientos. Sí, Horowitz le invoca y Chopin se destapa en polonesas heroicas, candilejas que refulgen como antorchas míticas, como el ansia que nos posee y nos retuerce a su merced. Un matiz, una lluvia, una tarde convertida en la partitura -mapa deslumbrante- de nuestros pestañeos más ocultos. Genio, Fryderyk.

Enviat per: oriolvidal | 08/02/2010

El cel escapçat

L’arquitecte va alçar la mirada fins que el sol va il·luminar-li la gola de ple. La infinita torre s’alçava sobre els ulls desconcertats de qualsevol, sorpresos per aquell nou horitzó alterat i inabastable, aquell orgullós desafiament a la lògica i al paisatge, aquella impúdica exhibició de verticalitat punyent. El monstre, pensat i repensat durant una dècada d’opulència, surava ara emmig d’aquell desert de crisi i misèria. Un despropòsit estratosfèric que ni el luxe podria omplir de significat, ja que ni recursos ni esma quedaven per vestir-lo. No és estrany que l’arquitecte, després d’ascendir als cels per mitjà de sis ascensors majestàtics, cridés un aspre “perdó” des del cim, just abans de precipitar-se cap a les forces de la gravetat. Ni tan sols aquell salt seria etern.

Enviat per: oriolvidal | 28/01/2010

Cementiris i belleses atòmiques

Cementiri o magatzem? Torna el debat nuclear, com en els 80, gairebé com si les centrals fossin una cosa nova i no formessin part del paisatge. La discòrdia arriba al lèxic: hem de dir “cementiri” o “magatzem”? Em fascina que els detractors optin per “cementiri”, buscant-hi connotacions negatives, quan aquesta fórmula implica quelcom positiu: el perill, enterrat. “Magatzem”, en canvi, hauria d’inquietar més. Sempre pots rescatar quelcom del que hi guardes, encara latent, encara mig viu. Hi descansen objectes zombi que mig assassines per mitjà de l’oblit, sota el pretext dels records que contenen. Morts vivents que qualsevol dia poden assaltar-te, per més que tu no hagis gosat profanar-los del tot.

De planta nuclear. Sempre m’ha impressionat la composició mol·lecular de certes models. En plena adolescència em van inspirar fins al punt que em podria haver convertit en un important publicista. Atenció a la perla: “Cindy vio, Naomi compró y Judith… Mascó. Chicles Cheiwf.” Pensin en l’impacte que podria haver tingut l’anunci, ben rodat. Ara, a més, sé que Crawford és un important hospital de cardiologia nuclear. Que diversos experts en energia atòmica es diuen Campbell. I que la nostra Judith conté la controvertida vila d’Ascó implícita (emmagatzemada) en el seu universal nom. La bellesa atòmica es fusiona amb la màgia casual de les paraules, sempre incontenibles i amb alguna escletxa per reviure.

El poble i la fama. Santervás de Campos, Yebra, Villar de Cañas i Ascó. Candidates al risc a canvi d’esborrar-se del desert rural. No hi ha Springfields sense Hommers… ni necessitat de crear-los sense ciutats gegantines, endrapadores d’energia i epicèntriques de necessitats. Segons quins mapes -per geografies i per ambicions- no poden entendre de prudències.

Enviat per: oriolvidal | 19/01/2010

Sisme i pessimisme

La catàstrofe ens retrata, rica en metàfores i paradoxes. Haití, miserable i mal gestionada, ha hagut de morir per existir. El criticat imperialisme dels Estats Units torna a salvar el planeta o, si més no, a intentar-ho: i l’ONU que s’ho va mirant. Dolor global a la desesperada o per sortir del pas. La solidaritat instintiva i generosa és amiga de Santa Bàrbara, ara que ja ha tronat. Esquerdes morals… i tu i jo, davant la pantalla.

Haití, enterrada per un sotrac apocalíptic. Ha passat una setmana i el desastre encara creix. No només pels recomptes cruels i les troballes macabres, sinó, sobretot, per les rèpliques no prou calculades del terratrèmol. No hi pot haver terror més gran que el d’una civilització conscient de deixar de ser-ho. Caos, ciutats sense llei i lluita famolenca per la supervivència. Metges arribats de tot arreu es veuen desbordats per la tragèdia, mentre costa dirigir els ajuts i els milions enviats des de les terres de l’opulència. El món, nosaltres, contra les nostres contradiccions. Impotència per a un rescat gairebé impossible.

Em pregunto quan farem una guerra preventiva, de mínims, al subdesenvolupament total. Perquè els sotracs tornaran i els escombrats seran els de sempre.

Enviat per: oriolvidal | 13/01/2010

Los “woodymaníacos” no necesitan orgasmatrón

«¿Quién está ahí?», pregunta una pareja despistada. «Woody Allen». «Woody Al…? Cariño, nos esperamos, ¿verdad?» La felicidad del woodymaníaco es inversamente proporcional al depresivo aspecto del genio de Manhattan. Cinéfilos, cazautógrafos, mitómanos fanáticos y algún transeúnte con suerte no dudaron en saciar su sed de idolatría en las puertas del Ritz, a la espera de ver en persona al Sr. Allen. Con ellos lidió Joan, el portero del hotel, un portento de diplomacia.

Fue delicioso contemplar las negociaciones que mantuvo ese hombre espigado con sombrero de copa y guantes de seda con unos fans grunge: «Aunque estéis aquí desde las diez de la mañana. Habíamos quedado que sólo os acercaríais hasta el seto, chicos.» Llegó Woody y quizá por miedo a romper la frágil estructura del ídolo o por la parálisis del éxtasis no se excedieron demasiado.

Son las nueve, el cineasta debe marchar al Palau y más de cuarenta personas buscan un recuerdo. Empuñan cámaras, bolis y fotos del ídolo. Las llamadas al móvil del chófer y las puertas giratorias alertan al personal. Se oye un «¡es él, es él!» y surge el tumulto. Woody saluda sin esbozar una sonrisa, firma un par de autógrafos y suplica que esperen a después del concierto. Ya en el Mercedes, asoma su cara desvalida y se despide con timidez de sus feligreses. Y cuando el coche aún no ha desaparecido todos ríen y transpiran felicidad.

(Aquest va ser el meu primer escrit de premsa firmat. Publicat a El Mundo de Catalunya el 27 de febrer de 1996.)

Enviat per: oriolvidal | 09/01/2010

Alientos suspendidos

ASSOCIATED PRESS, Cabo Cañaveral. La expedición partió hacia el Nuevo Mundo con aire confiado y orgullosa de su misión. Un dilatado preludio de pulsiones centelleantes y vibraciones aturdidoras dio paso al despegue, contemplado por el respetable entre murmullos incontenibles y salvas de gritos histéricos por la excitación: tales comportamientos se registraron también en la sala de control, dada la relevancia del momento y el tono cuasi sagrado de la operación en curso. El lanzamiento resultó quizá algo desviado de la codiciada exactitud prevista por los meticulosos ingenieros; pero, sin duda, su trazo se antojó lo bastante enérgico como para albergar buenas esperanzas. Una brizna del ingenio del ser humano se elevó hacia el firmamento y hasta el Sol se dejó eclipsar ante tamaño desafío.

Con la nave de adorno y mecida allí en lo alto, las familias de los astronautas improvisaron un cóctel campestre sobre el fresco césped, que reflejaba aún el ensueño relampagueante recién sucedido. Hules rojiblancos se desplegaron como las sonrisas de sus portadores, a medio camino entre la satisfacción y el miedo: “Confiamos en su éxito, pero esta odisea no deja de impresionar. No se trata de un reto baladí”, acertó a apreciar un improvisado portavoz. Al fin, el ponche corrió de vaso en vaso y todos lo agradecieron. Gargantas resecas, alientos suspendidos. La aventura había empezado y las miradas se entrelazaban como las manos, agarradas a la complicidad de un Destino que, esta vez sí, debía sonreír.

Enviat per: oriolvidal | 05/01/2010

La Carta Secreta (Conte de Reis)

La nena porta dies que anuncia, de pe a pa, la Carta als Reis. És una missiva molt llarga, perquè s’ha portat bé, sense el “molt”, però hi ha un regal que li fa una il•lusió especial. Vol una samarreta de l’Espanyol, que se l’endurà al col•le, “com fa la meva amiga Ariadna” i que no se la pensa treure els primers dies, “ni tan sols per dormir”. Es diria que, si fos per la nena, tots els dies de Nadal passarien d’un glop fins arribar a Reis, només per la samarreta.

Avui, a la fi, toca escriure la carta. Amb molt bona lletra. I la mare aprofita per desxifrar la seva curiositat i un misteri que l’atabala:

-Però escolta, filla… La samarreta, la vols amb el teu nom o t’estimes més el d’algun jugador?

 -Bah, és igual, mama. No cal que ho posi, això! Els Reis ho saben tot!

-Ja, però pensa que tindran molta feina, aquests dies… Jo crec que si els ho dius més clar…

-Mama! Són màgics! Són com uns entrenadors que no s’equivoquen mai. Com el Poche quan l’encerta!

Sospira la mare, que no sap si sa filla potser ja sap més coses de les que toquen i la desafia… o, pel contrari, roman innocent i encara dóna forma a la màgia més potent i indestructible: la fe més dolça que tot ho acaba guanyant.

(Publicat al BiB la vigília de Nadal del 2009)

« Newer Posts - Older Posts »

Categories