Si un desconegut et regala flors

Eva va mossegar la poma i jo vaig veure la llum entre saliva pecaminosa. Caïm em va fer viatjar, trepitjant-me, xop per la sang de son germà. Pel Nil de faraons ferotges vaig veure en travelling les plagues més terribles. I vaig firmar les cartografies d’imperis cultes, però eixordadors i sàtrapes. Inspirava fanfàrries triomfals i els ritmes marcava. Ni ensordir-me va poder l’ultim plor dels Innocents davant el braç executor d’Herodes.

Vaig ser l’òxid dels claus d’un tal Messies, transgressor d’ordres. L’absurd contrasentit d’una croada divina de la mort. El pretext dels grans senyors, abusadors de terra i cuixa. L’espurna de la santa Tírria i el seu foc. I el brot que va embrutar el Nou Món de pandèmia encegadora.

Ben esmolada vaig deixar la fulla de guillotines “raonables”. Per mi van encabritar-se la neurona dels egos napoleònics i la ràbia de les nacions. D’un salt banal, a la navalla que perfilava els bigotis de Hitler i d’Stalin. I amb propulsió, cap a les bombes de summa destrucció. Com més amunt, més avarícia, greu cobdícia. Drets retallats, moderns espolis: els firmo jo. I avui et visito dins del pom de flors amb què el qui creus enamorat et diu: “T’estimo.”