En Carles Riba i les coincidències poètiques

Li van posar Carles en una decisió de lírica indeterminada. Son pare i sa mare van gestar en Estances una personalitat molt gran, polifacètica i polipoètica. Només cal que digui que jo vaig ser testimoni de gestes seves de Salvatge cor com:

a) el seu bany en tanga vermell al riu Valira;

b) el seu espasmòdic càntic del Chiquitita d’ABBA davant de micro, just després d’una pregunta meva;

o c) les seves bàrbares interpretacions dels partits de costellada, sinònim per a ell de costelles trencades i orgulls ferits (el prefix “lletra-” no em consta).

Tot això ho ha fet Carles Riba, exseleccionador andorrà de futbol sala i extècnic del Butagaz Andorra, clar exemple Del joc i del foc (veure il·lustració del cartell del seu campus), molt amic dels seus amics i enemic insondable dels que no l’estimen. Un home excessiu amb nom de poeta: com el que ens va deixar avui fa mig segle. Jo no sé si el nom fa la cosa, però aquests versos em semblen una bona biografia dels encesos rampells del meu enyorat amic, separats com estem per cinc anys i 210 quilòmetres de distància:

Que furioses
sento córrer les aigües
del nostre amor, oh!
quan vinc a tu pel frèvol
pontet d’una carícia!

(L’homenatge al complet, a Cal Gazophylacium. Gaudiu-ne i sigueu feliços.)