Enviat per: oriolvidal | 25/05/2010

Trobats. Evangeli després de “Lost”.

4, 8, 15, 16, 23, 42.

Existeix una clau secreta, perduda en la ment d’algun guionista. Potser ajuntant els noms d’aquests capítols: el quatre, el vuit, el quinze… Potser mirant aquests minuts de cada episodi (i, si no n’hi ha 42, ja ho forçarem amb alguna teoria). Potser revisant com a homes de ciència aquesta suma que dóna 108. Potser, sempre potser, intentant fer real aquesta obsessió fanàtica, gairebé sectària, per una ficció.

Hem volgut domar óssos polars, hem pres iniciatives esbojarrades, ens hem empapat d’electromagnetisme i hem trencat els límits de l’espai i el temps. Hem escoltat psicofonies de la jungla del revés mentre esperàvem que sortís el penúltim conill blanc d’un barret de copa improbable. Hem jugat amb constants i variables i hem cregut en nens especials i en genis invisibles. Hem volgut reunir mites i civilitzacions a partir de quatre pedres. Hem buscat arbres genealògics on només hi havia llavors.

I aquí, en l’orígen, residia el destí, ben bé com l’arribada era el mateix viatge. Homes sols reescrivint-se en tabules rases. Homes sols ajuntant-se com illes en arxipèlags. Homes perduts trobant-se. I com que no hi ha revolucionari més gran que el que renova els grans clàssics, tot ha vingut a partir de l’Amor, imperant i victoriós sobre l’amenaça de Thànatos.

L’Amor contra la Mort, la Fe sobre la Desesperança, el Sacrifici davant l’Egoisme, la Llum per damunt de la Por. L’elecció lliure del propi destí com a un camí per ser bons, per ser millors, per ser eterns. Pura redempció, pura religió, pura metàfora que cadascú s’ha de saber dibuixar. Difícil no creure-hi, si la banda sonora de Giacchino impregna cada fotograma.

‘Lost’ ens ha injectat la claustrofòbia tancant-nos en laberints de misteris i trencaclosques, jeroglífics i coincidències, atzars i malediccions. Ens ha fet angoixar-nos per comptes enreres inversemblants. Ens ha raptat la son i la gana, el desig i la imaginació: com tantes foteses a la vida. A la fi, tot i tantes atraccions i artificis, el gran secret no figurava en mapes ni en els fòrums de la Xarxa, ni residirà en enciclopèdies ni manuals. Perquè qualsevol resposta, qualsevol acció, qualsevol vida és inútil, pretenciosa i buida… si no troba el seu Sentit, l’autèntic spoiler per descobrir.

És Paraula de Lindelof & Cuse. Us lloem, senyors?

Advertisements

Responses

  1. Si pot ser, me’l llegiu amb aquest YouTube de fons, ok? Guanya força, hehe.

  2. “Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada home és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n’emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol home m’afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això mai preguntis per a qui toquen les campanes: toquen per a tu.”

    Posats a ser críptics, el teu apassionat apunt m’ha recordat John Donne.

  3. M’ha emocionat el comentari, Puigmalet. Tu veies “Lost”? És que si no, l’apunt és del tot críptic, sí.

  4. Això passa per estirar una sèrie com un xiclet.

    Tenien dues opcions: o acabar així, amb un final “místic” i obert a les interpretacions megafrikis de gent que no es vol sentir estafada… o dir que era un somni d’Antonio Resines (o de la Pamela Ewing, tant se val).

    Me n’alegro, de no haver vist mai ni un capítol d’aquesta sèrie. Tanta intriga i tanta història per acabar a la gallega: “ni subo ni bajo”.

    El ganxo d’aquesta sèrie (almenys en els seus inicis) no era saber què carai hi feia, tota aquella gent perduda a l’illa?

    Quina presa de pèl.

  5. Parej, per despotricar s’ha d’haver vist: el final no té res a veure amb “Los Serrano” o “Dallas”, per més que diguin quatre ineptes.

    Les dues reaccions extremes sobre l’últim capítol són conseqüència d’un enamorament molt bèstia. Hi ha gent que idealitza i ho perdona tot; en canvi, n’hi ha que exigeixen sempre la imatge idealitzada. A mi em trobaràs emmig dels dos grups.

    Si t’hi fixes, el meu escrit, començant pel títol i acabant pel final, no deixa de tenir un punt irònic. Però aquesta sèrie ha estat molt gran i hi ha hagut capítols demolidors, amb o sense enigmes.

    Ah, i sí que s’han donat solucions i respostes. Altra cosa és que satisfacin tothom. Especialment a qui ha vist la sèrie, és clar.

  6. Ja me n’havia adonat, del teu to irònic (habitual, d’altra banda), però és que em supera el nivell de frikisme i esnobisme de molta gent amb aquesta sèrie. Per això l’estripada. I perquè el to místic de les “respostes” em sona a mal argument per acabar un guió que s’ha hagut d’estirar més del compte per un èxit sobtat.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: