Enviat per: oriolvidal | 02/10/2007

Doble ración y media de anorexia

tresgracias1.jpg 

¿Es la frivolidad el camino para cambiar la esencia de todo aquello denunciable? ¿Quién le pone puertas a la provocación? ¿Por qué ha tenido que volver el viejo gurú publicitario de los 90? ¿Por qué lo llaman arte cuando se trata de un hueso indigerible? ¿Por qué tanta superficialidad, tanta caradura encubierta de fondos redentores?

Ilumínenme ustedes, se lo ruego: ¿qué grado de reflexión aportan las campañas de Oliverio Toscani? En serio, digo. Porque su último hallazgo, la campaña “No-anorexia. No-lita”, con la osamenta de la modelo Isabelle Caro al aire, me parece el colmo del mal gusto, del armarla porque sí: el récord de la inhumanidad.  Que sí, que sí, que la chica ha dado su consentimiento… pues nada, hombre, aplaudámosla por el grandísimo favor que está haciendo a millones de mujeres acomplejadas, a millares de niñas empavadas, a todos los imbéciles que nunca seremos andróginos planos, pero que, aun así, soportamos las miserias de la moda con carita de resignación. ¡Viva la enfermedad, si es que es susceptible de convertirse en show! Oliverio ya lo hizo con un hombre agonizante de sida hace casi 20 años… y sí, desde luego, cambió mucho nuestras conciencias, ya se ve. Sólo hay que leer las estadísticas: los adolescentes ya no hacen el burro y los enfermos terminales reciben atenciones y consuelos por doquier, gracias a Toscani, ese buen samaritano.

Lo saludable para la marca Nolita y para todos hubiera sido realizar un cartel con cinco o cuaranta y cinco chicas, desde una delgadita a una rellenita, normalizando la normalidad y destripando el apartheid que suponen las tallas actuales, con sus pantalones para marcianas y esos tops para vecinitas sin respiración. Pero claro, da mucho más bombo sacar a una chica cadavérica que tiene anulada (o casi) su voluntad por un problema gástrico de primer orden.

Maldito mundo éste que, donde sólo cabe añadir algo de sentido común, se abraza aún com más fuerza al impacto superficial para amenizar cuatro charlas de café. A mi modo de ver, Oliverio, te has lucido. Una campaña tan útil como un reloj parado: acierta la hora dos veces al día. Bien poco me parece para tanto aspaviento. Y qué feo tomar prestados los huesos de una chica para enarbolar tu bandera pirata.


Respostes

  1. En una societat malalta, amb tanta cocaïna als lavabos de les agències de publicitat, què vols?

    L’altre dia vaig llegir una entrevista a una noia exanorèxica que posava de manifest la hipocresia del dissenyador, que volia vendre la seva campanya com una denúncia. Segons aquesta noia, el Toscani aquest només fa talles fins a la 37. (Pot ser? Parlo de memòria i potser la cago. En tot cas, era una talla no apta per a moltes dones.) O sigui, un mentider sense escrúpols.

    Au.

  2. La lluita contra aquest tipus de malalties no es guanyarà amb usos publicitaris com aquest. Però tampoc la superarem amagant-la i no mostrant-la al món sencer.

  3. Estic d’acord amb l’Albert. La campanya de ‘Nolita’ no acabarà amb l’anorexia, però potser (i dic potser) ajudarà a algú. No ho sé. I espero que aquesta marca italiana faci roba mínimament gran. És el mínim que se’ls pot demanar als seus responsables. Salut!

  4. Des de fa un temps quan miro una revista de modes intento imaginar-me les fotografies de les models en blanc i negre, sense maquillatge i sense sabates. Si el resultat és una imatge d’Auswitcz tanco la revista.

    La imatge de Toscani és cruel, és impactant i segons diuen els experts, per a les noies anorèxiques és un estímul. encara que per a nosaltres sigui un horror.

    Preferiria més campanyes com les de Dove. amb dones de veritat. sanes, amb corbes-com ha de ser- .

    La roba amb un tallatge humà i per a totes les talles, també per a les petites. Jo he arribat a fer una 34 i també he tingut problemes per trobar roba- i els que em coneixeu ja sabeu que jo anorèxica-anorèxica no seria la paraula.

    Ja prou de mesurar a la gent per la talla.

  5. Per cert Ury,
    Diumenge vaig anar al meu primer partit de futbol a Montjuic -algun cop havia de ser el primer- i vaig pensar amb tu. Ves quines coses!

    No hi ha com casar-se amb un perico !!

  6. Em posen malalt els llops amb pell d’ovella. L’hipocresia. Els mentiders. Quina poca vergonya. Tot val per fer soroll. No tinc cap dubte que en el fons de l’ànima de qui hagi creat aquesta campanya no hi ha bones intencions sinò un bitllet de 500 euros.

    Nolita? No volia ni saber el no d’aquesta marca de roba que, de cop i volta, ha aconseguit tanta notorietat. Felicitats. La campanya de l’any.

    Vaig veure un magnífic reportatge sobre l’anorèxia al 30 minuts fa uns messos. És improbable que aquest anunci ajudi a ningú. Ben al contrari, ha donat idees a milions d’adolescents. Un petit percentatge de les quals, son anorèxiques en potència.

    És important entendre que hi ha una fracció del cervell d’aquestes noies que no funciona com el de la resta de la gent. Hi ha desaparegut el sentit comú. Veuen aquesta fotografia i obliden el que hi ha al costat: no els parlis ni de campanyes, ni de debats, ni òsties. Veuen la imatge de la perfecció. Es miren al mirall. I es veuen grasses.

    En aquest “30 minuts” mostraven com algunes noies s’inspiraven en fotos tractades amb photoshop perquè les models semblessin encara més esquelètiques. Feia por.

    Repeteixo. Em posen malalt els llops amb pell d’ovella. Els pressumptes salvadors de la humanitat. Que en el fons només busquen PUBLICITAT.

  7. Gràcies per donar les tres dimensions a l’article, amics. L’Oliverio està quedant retratat, tot i que estic segur que si llegís tot això, encara tindria la barra de dir: “Ho veieu? Gràcies a la meva campanya esteu parlant sobre aquest tema en lloc de les fotos cremades del rei o sobre l’ecologia dels camps de futbol.”

    Odio aquestes solucions fàcils, de mínims, superficials… i em sembla pornografia amb malalts i diners de per mig. Miri, vostè que pertany al món de la moda, pengi la càmera i impulsi els seus col·legues a fer el mateix fins que acabin els dogmes dels cossos irreals (i cada cop menys seductors).

    Aplicaré la teva tàctica, Noe: prou d’Auschwitz!

  8. Començaré amb una nota frívola dirigida al Marc.
    Hola Marc, la talla 37 no existeix!!! jajajja
    Ò 36 ò 38!!

    Ara el seriós!
    Per mi compta molt la intencionalitat amb què es fa un anunci com aquest. Vull dir que si el mateix anunci l’hagués fet l’Associació contra l’Anorèxia, no el veuria immoral. Em podria agradra més o meys, però és mouria amb una intenció justificada. Però des del moment en què l’única intenció (un cop el llop es treu la pell d’ovella) és vendre roba, trobo immoral aquest pòster.

    De la mateixa manera com passava amb el famós anunci de benetton d’un moribund de sida. La intenció per mi compta. I hauria estat diferent si aquella foto hagués format part d’una campanya de prevenció contra la sida, enlloc d’una campanya per vendre roba.


Deixa un comentari

Categories