No en tenien prou amb tres-centes mil frases fetes…

En Serrat és un mentider. Amb segons quina dona no n’hi ha prou amb tres frases fetes… i amb ella, menys. Des de sempre li havia agradat anar de vint-i-tres botons, era evident: no és que estigui inventant jo el brou de farigola.  De tan delicada que era, radical com la van parir, es comprava aparadors sencers, fins al punt que n’hi havia per llogar-hi melindros i sucar-hi cadires, i no ho dic a l’Alí Babà, que consti.

La seva obsessió era tal que tenia la mà perforada, i costava fer-li regals dignes.  Per això, tot i que jo no nedava en l’ambulància, li vaig comprar un abric nou que em va costar una pasta de l’ull. El resultat, comparable a una pedra preciosa… amb preu de pedrada. Però tota dedicació té premi, en aquesta vida, i més si és submissa, valerosa i abnegada.

Última hora: m’ha escrit el representant d’en Serrat i m’ha dit que el meu sacrifici material i crematístic havia estat una estupidesa. Que tan sols hauria d’haver fet servir les matemàtiques i les proporcions. Que si als quinze anys en tens prou amb tres frases fetes, als trenta, sis ja en fan la funció; i que, per tant, en precises de nou vorejant la cinquantena.  “Que multiplicar no costa tant!”, m’ha espetat. I fins i tot m’ha passat aquest enllaç per fer-me la vida més planera. Gràcies!

(Modestíssima aportació al gritisjí del Víctor Pàmies, homenatjat amb tot mereixement per aclamació popular.)

El logo no és “made in Galderich”, sinó que l’han parit a

http://www.pallidisseny.com/