Hi ha personatges que fan les coses més fàcils, que saben donar el contrapunt necessari a la cara fosca de la vida, als mals rotllos, a les pressions. En Tino del Sol era un d’ells. Tècnic de so de Ràdio Andorra -tothom li feia la conya de “ho portes al nom, eh? Tino el de So”-, et feia viure els directes de la forma més desdramatitzada possible. Cosa que anava de perles quan tu tot just començaves i el simple butlletí horari ja et suposava una prova de foc.
Una d’aquelles primeres tardes, en Tino, amb aquell timbre de bar i el to de passota cheli marca de la casa, va procedir a complir de forma escrupolosa amb el ritual de puteig. Mentre sonaven els típics pitos horaris de les cinc de la tarda, ell, per via interna, repetia de forma compulsiva i directa a l’oïda i al cervell del pobre locutor:
-Són les sis-són les sis-són les sis-són les sis-són les sis-són les sis…
Cada tarda, a les cinc, passava el mateix. I és clar, al final, se’n va sortir. Mirant de concentrar-me, vaig agafar aire quan l’última senyal horari va deixar d’allargar-se i, per no dir “són les sis”, vaig deixar anar:
-Bona tarda. Són… les set.
El Tino es trencava a la cabina, mentre jo em disposava a fer els cinc titulars més llargs de la meva vida, descollonant-me viu, a mitges per la comicitat del Tino (que no s’esperava l’error, tot sigui dit) i a mitges pel nerviosisme, no fos cas que el director ho hagués escoltat.
No va ser l’única vegada que ens vam partir la caixa, és clar. També amb el Tino, compartint ones hertzianes amb el Sebastià Vidal i l’Almudena López, en un informatiu vespre, se’m va caure el tap d’un bolígraf de porcelana que va fotre un escàndol de por quan va anar complint la llei de la gravetat rebotant aquí i allà i caient fins i tot per la reixeta de ventilació. Efectes especials per a tot allò que ens tirava el Tino: sintonies, ràfegues, talls de veu… i, sobretot, molt d’humor, que de vegades et feia difícil seguir. Amb ell feies tot un màster d’aguantar impertèrrit davant de micro.
Després, quan vaig passar a fer més tele que ràdio, les nostres van passar a ser converses de passadissos… si no xerràvem a milers de quilòmetres de distància. Un dia des de Mòdena, l’altre des de Xipre, un altre des de qualsevol pista de la Divisió de Plata del futbol sala, provant connexions improbables -una autèntica loteria- i esperant aquelles cinc paraules màgiques per poder fer una retranmissió decent:
-T’ejcolto de puta mare! ¡Esto peta de cojones!
Avui m’han dit que en Tino ens ha deixat i m’ha costat assumir-ho, potser perquè no s’entén que aquells ulls tan saltons es puguin apagar i que aquell esperit de farra eterna pogués dominar-se. Tino del Sol. Vas viatjar als fiords i ens vas fer feliços amb els teus renecs i aquella forma tan makinavajera que tenies de descriure-ho tot. En Tino, un dels grandes d’aquella experiència irrepetible dels anys d’esplendor a la Ràdio i Televisió d’Andorra. Ara ja flotes a les ones, més teves que mai.
Reflex irreflexiu 
Tino, Tinaja, “a les vies del sol, Tino del Sò!”El verdugo pon.no!
El conec, perquè no tinc ganes de parlar-ne en passat, des que vaig entrar a Ràdio Nacional d’Andorra el 1995, mireu si en fa d’anys!
I sempre ha estat el mateix paio que no m’esforçare a definir perquè l’Ariul ja ha estat suficientment brillant (com sempre,per cert…) en la seva descripció.
Encara el recordo demanant-me de baixar a l’Ocell de Foc, quan estàvem a casa Felipó, per pujar-li una coca-cola adulterada amb ginebra! Va ser prou valent com per deixar la beguda quan es va adonar que se li estava escapant de les mans. I 10 anys més tard, i potser no tés rès a veure (ho desconec) però s’en ens ha anat per sempre, almenys físicament. No és per ser escabrós però també el recordo així, i també és la persona que més em va ajudar quan vaig començar fent l’escolta l’esport.
El meu primer programa, un en el que el Gabi era fora per una transmissió, va durar 15 minuts i havia de fer 1/2 hora!!!El veig tranquilitzant-me i dient-me que posaria algun tema fins les 15h30. Sempre amb la conya, sempre disposat a passar-te la mà per l’esquena per alleugerir tensions. Quines mans tenia el Tino!!! El món va deixar-se perdre un gran fisioterapeuta, segur…
Amb ell vaig descobrir Frank Zappa i els seus 56 discos, sobretot Touareg, cançons com Catholic Girls o You’re so gay. Us les recomano escoltar i pensar en ell.
O summertime de la Janis Joplins.
O fumant-se els petas a la finestra de l’estudi de la ràdio…
Una vegada vam tenir un home gran parlant de billar i va estar-s’hi 20 minuts, no hi havia collons de fer-lo callar! Arran d’aquell dia cada vegada que una trucada ens feia una avió, el Tino per intern ens deia “pué habla de billaaaaaaaaaar, hombre, habla de billar!!!!!
No escric tant bé com tu Ariul, però les paraules em surten del cor i del record.
By: xavi mujal on 20/10/2008
at 6:19 PM
Tant de bó pugués escriure i descriure tant bé com vosaltres la història i les anècdotes amb en Tino, però per parlar encara em defenc, per escriure ja no…..
Simplement dir-vos que m’ha somrigut l’ànima al llegir els vostres escrits.
per desgràcia de molts, ara, qualsevol nit no pot sortir el sol.
una abraçada Tinaja;
Carles
By: carles Matute on 21/10/2008
at 8:46 AM
Em sap molt de greu. Una abraçada ben forta. Els mitans del nostre país (i d’Andorra) s’han fet gràcies a persones com en Tino.
By: Jordicine on 21/10/2008
at 9:58 AM
Gràcies, Jordicine… i que bo, Muix! Fas molt bé d’explicar tot això, perquè m’he deixat moltes coses al tinter i amb les petites anècdotes de cadascú el fem més gran.
Era un personatge únic: un àcrata de cap a peus, del “Musho Beti!” per fotre-se’n de tots nosaltres i amb tocs tan genials com posar sempre el “Highway to Hell” després de la missa dominical.
Si hi ha un paio que serveix per explicar la relació especial entre els locutors i els tècnics de so, aquest és el Tino, un paio que mereix un “espiquer” com el del Benito Villamarín per descriure’l.
By: oriolvidal on 21/10/2008
at 10:54 AM
Matute! Apa que no deus tenir històries i anècdotes… Molts ànims a la vella guàrdia de RNA, els que heu vist crèixer aquesta criatura acompanyats de gent com el del Sol.
Potser et semblarà una mica raro el que et vaig a dir, però ¿per què no proposeu batejar un dels locutoris amb el nom del Tino? Seria un bonic reconeixement a tota la feina i a tot el viscut, no?
Ànims i una abraçada a tots!
By: oriolvidal on 21/10/2008
at 11:05 AM
És una llàstima assabentar-te de notícies com aquesta. En Tino, una gran persona i un bon company. D’anècdotes on ell és el protagonista, les que vulgueu. Un diumenge a punt per al primer informatiu del matí, en Balielles i jo mateixa van haver d’esperar més de mitja hora a les portes de les antigues instal·lacions de RNA perquè la porta l’havia d’obrir el Tino. Es va adormir…. i l’informatiu no va començar fins 20 minuts més tard. però, ell va arribar tant content dient-nos: tranquils companys, tranquils! No podies evitar somriu.
Descansi en pau i feliç!
By: Carme Melià on 21/10/2008
at 2:24 PM
Hehehe, molt bona, Carme! Ben bé “genio y figura”, el Tino! Crec que els pioners teniu material per fer un llibre, d’aquells primers dies… i total, què són 20 minuts?
By: oriolvidal on 21/10/2008
at 3:35 PM
Quan vaig començar a treballar a RTVA, em va caure el marronet de fer uns quants “2/4 d’esports”. Entre que tenia 24 anys, i que no en tenia ni idea de l’univers esportiu del país, em feia un pànic terrible. Un cap de setmana, havia d’entrevistar el Carles Riba perquè la selecció de futbol sala havia jugat no sé on. Hi connectem, amb el Tino a les vies, i comença l’entrevista. Jo no aixeco el cap dels papers, mentre li faig les dues primeres preguntes de rigor. De sobte, la comunicació es talla. Mentre sona el “tut tut tut”, em desespero, miro cap a la peixera… i no hi havia ningú! el Tino havia sortit a fer-se un cigarret. Suant, amb la veu tremolosa, començo a dir obvietats, mentre espero que aparegui. I com que no ho va fer, vaig acabar cridant-lo per antena. Els companys que hi havia a la redacció el van trobar, i després d’un moment de senyals de gestos confusos, vam continuar el programa.
Quan vaig sortir de l’estudi, vam riure plegats. Jo, de nervis, i ell, de la meva cara de babau. I amb coses com aquestes va ser on en vaig aprendre més, de la nostra feina.
Últimament, vaig pensar en ell un parell de cops. La primera, quan vaig començar a descobrir els AC/DC. Més d’una vegada, quan parlàvem de música als passadissos, li havia dit que eren uns plastes comparats amb els grups que m’agraden del món del heavy metal. Tenia pensat rectificar quan me’l trobés en alguna visita al País del Pirineus…
L’altra va ser fa pocs dies, quan vaig caure que faltava poc per a l’1 de novembre. Fa quatre o cinc anys, ara no ho recordo exactament, es va salvar pels pèls en un accident que va col·lapsar la frontera en dia de pont. Ell mateix reconeixia que aquell dia havia tornat a néixer. I sempre que arriben aquestes dates, hi penso.
Tino, máquina, no olvidaré tu sonrisa pícara, tus consejos y tu tranquilidad. Ya te puedes fumar todos los cigarros del mundo allá donde estés, que no te voy a echar bronca.
Musho Betis, amigo.
By: Parella on 21/10/2008
at 11:35 PM
Parella, quan passis angúnies seguint els guerrillers granes, pensa que el Tino et fotrà un cop de mà des de la sala de màquines. Fins i tot amb els seus errors, com això de sortir a fumar, t’acabava fent millor.
By: oriolvidal on 22/10/2008
at 10:40 AM
En guardo un molt bon record, del Tino. A l’església de l’hospital hi havia molta gent, sobretot de la tele, cosa que demostra el bon rotllo que desprenia.
Tino, unes caladetes a la teva salut!!!
By: marc on 22/10/2008
at 11:07 AM
Si tingues que parlar d’en tino es probable que acabaria amb la memoria d’aquest blog ja que hi han tantes coses bones a escriure.
Tinaja,ens has deixat despres d’haver compartit amb tu 18 anys de companyerisme i sobretot tenir la sort de ser amic teu.Ara ja no hi ets pero la foto teva que he penjat al control 1 sempre et fara present entre nosaltres.
Et trobare a faltar amic tino,descansa en pau.
By: thierry on 22/10/2008
at 12:18 PM
Una abraçada, Thierry. Ho hauràs passat malament aquests dies, però sempre et quedarà el munt de bons records. Molts ànims, tio.
Ja m’ho han explicat, Marc. Si no hagués anat tot tant ràpid encara m’ho hauria pogut muntar per pujar i passar una estona junts amb tota la família que vam formar a la Baixada del Molí.
By: oriolvidal on 22/10/2008
at 12:45 PM
Doncs si uri,la veritat es que no ho estic passant gaire be pero com diu la dita “la vida segueix” i be que haurem de continuar endavant malgrat el buit enorme que ha quedat.Gracies pels anims,cuidat uri.
By: thierry on 22/10/2008
at 2:58 PM
Bones a tots, soc el nebot d’en Tino i primer de tot m’agradaria donar les gràcies a tots i crec que ho puc fer en nom de tota la familia………de la qual molts de vosaltres també en formeu part d’una manera o altra.
La veritat que tant el dilluns com ara llegint aquestes magnifiques línies m’he emocionat molt, i sincerament no tinc gaire més a afegir als vostres comentaris ja queda ben clar el troç de tiet que tinc, si si he dit “que tinc” perquè per a mi sempre hi serà present.
Només afegir que allà on sigui s’ho estarà passant d’allò mes bé, rient, fumant….. i sobre tot fotent-se de tot i de tothom amb el seu to peculiar de “makarrilla” però sempre de “bon rotllo”.
No hem vull allargar massa així que només hem queda donar ànims a tots els que ho estem passant malament, als seus companys mes propers i sobretot a la familia, Juani, Eva, Matilde, Joan……
Una abraçada a tots.
PD: !!!Te quiero mucho CABEZON!!! y espero que te lo estes pasando de puta madre allí donde estes 😉
By: Kike Del Sol on 22/10/2008
at 5:53 PM
Moltes gràcies a tots, per que amb cadauna de les vostres paraules i de tots els gestos d’homentage al TINAJA, ens doneu més forçes per portar-ho.
Em sento molt orgullosa de portar el cognom que porto i sobretot de ser filla d’aquest personatge, del que ara conec moltes més coses, que desconeixia.
Diuen que no saps el que tens, fins que no ho perds, i us ben asseguro que es veritat.
Tens raó en que costa de creure que aquells ulls tant saltons s’hagin apagat, però la seva vitalitat i les seves ganes de conya sempre continuaran amb nosaltres.
“Viva er betis manque pierda”
La niña de sus ojos.
By: Eva Del Sol on 22/10/2008
at 10:37 PM
A mi m’ha passat el mateix que a l’Oriol. Tot ha anat massa ràpid. Una abraçada al Thierry, al Carles i a tota la gent que hi ha la Baixada del Molí. Molts ànims.
By: Parella on 23/10/2008
at 12:44 AM
Kike i Eva: m’han emocionat molt els vostres comentaris. Es veu ben bé d’on ve el bon rotllo del Tino. La seva família l’estimeu i sou de la mateixa bona pasta. Molts ànims, amics.
By: oriolvidal on 23/10/2008
at 10:11 AM
gracies parella,molts records per a tu tambe i gracies pels anims.
By: thierry on 23/10/2008
at 1:05 PM
El Tino era un dels personatges centrals de la Ràdio. Indiscutiblement. Personalitat arrolladora, optimisme inesgotable, sempre tenia un somriure per a tothom i… a molt poca gent li deia mai que no. Crec que en els anys que vaig tenir el privilegi de compartir amb ell mai no el vaig veure emprenyat amb ningú… bé sí un sol cop, però això és una gran anècdota que requeriria un post a part!
En realitat, el Tino era una d’aquelles persones amb qui connectaves de seguida, amb qui no quedava més remei que fer-t’hi amic perquè qualssevol altra relació era impossible. Recordo clarament que el primer dia que hi vaig parlar -al control d’RNA, jo, novato, devia voler gravar una entrevista amb Bas Jan Stam- vaig pensar “és estrany, sembla que faci anys que ens coneguem. Quin paio!”
Recordo amb carinyo un d’aquells “gazapos” que teniem guardats a l'”N-9″ (encara hi deuen ser?): Acaba la connexió telefónica i jo, encara en antena, m’acomiado formalment del Xavi Mujal. “Bona tarda Xavi”. En teoria, estic despunxat. I com sempre, amb to col·loquial i cridant, és el torn d’acomiadar-se del tècnic:
–Adéu Tinooooo!!!
Efectivament, encara estic punxat i el meu crit entra com un tro en antena mentre el Mujal ja canviava de tema… Doncs això. Segur que a la taula de so del cel Bètic, ara mateix, estic punxat, i segur que m’escoltes: Adeu Tino. O millor dit, Fins sempre.
By: Àlex on 24/10/2008
at 2:01 AM
Hola, jo no coneixia gaire al Tino, la veritat, pero si conec molt a l’Eva Del Sol, i saben lo genial que es ella , no tinc cap dubte de com era el Tino, es molt emocionant llegir tot aixó, i com diu la dita, NO LLORES POR HBERLO PERDIDO SI NO SONRIE POR HEBERLO TENIDO. Un peto enorme, per la Juani, per el grandios TINO i per tu cuqueta , molts anims a tots. Conxi o Xonxita com en diu l’Eva.
By: Conxi Martos on 24/10/2008
at 10:02 AM
Us passo la contra que el Gabi ha escrit avui al Diari d’Andorra (m’he emocionat llegint-la…):
Els primers mesos de vida a Ràdio
Nacional d’Andorra són impossibles
de condensar en un article
d’opinió. En aquells estudis
rovellats de Cal Felipó es va riure
fins plorar, es va follar, es va jugar
a futbol americà, i sí, també es va
treballar. Molts dies sense mirar el
rellotge. Semblarà massa simple
per ser cert, però és que és així, estàvem
a gust a la feina. Gent de
procedència social i edats diferents,
amb tarannàs del tot heterogenis,
compartíem la idea que allò
que ens estava passant era l’hòstia
i calia respirar fort cada moment.
A més, potser per la sensació permanent
de provisionalitat perquè
la ràdio va estar sempre penjant
d’un fil, tot estava carregat d’una
gran intensitat. Fins i tot davant
dels inevitables intents polítics de
controlar el periodisme que fèiem,
que dit de pas era tan desastrós i
ingenu com apassionat i compromès,
érem capaços de mantenirnos
ferms i contestar. Units, de festa
i treballant. Una banda. A
vegades em vénen imatges d’aquells
bons temps, d’animalades i
de currar 14 hores, 7 dies per setmana,
sense protestar. I en la majoria
apareix ell. No era, ni de
lluny, el millor operador que hi
havia a la casa. De fet, havíem tingut
alguna pelotera perquè ell feia
una interpretació encara més atrevida
de l’ambient bohemi que hi
havia per allà. No era un líder. No
em va ensenyar gaire de l’ofici. I
per què el recordo tant a ell? Perquè
era bona gent. Un bon paio.
Dimarts de matinada, com a ell li
agradaven els grans esdeveniments,
es va morir Tino del Sol. Els
que el vam conèixer estem tristos
però ho estaríem més si no l’haguéssim
conegut.
És bona la contra oi?
Aquests dies hi ha hagut sempre un moment del dia en el que m’he parat a pensar en el Tino i m’han vingut un munt de records.
Quan és va morir el meu padrí, la meva mare estava molt afectada i jo estava disputant un torneig de bàsquet a San Marino i la meva mare li va demanar al Tino que m’ho expliqués ell.Va trucar-me i encara recordo les seves paraules i el seu condol.
Recordo una de molt bonas quan vaig començar a treballar a la Nacional.
Resulta que va trucar ma mare i jo estava en antena i el Tino al control. La molt bèstia de ma mare agafa i li diu al Tino que em digui que la truqui en acabar a la presó.
Jo estava locutant i de sobte vaig veure la cara del Tino que és torna blanca i mirant-me fixament.
Quan acabao em diu : “Xavi, ho sento, però has de trucar a ta mare a la presó. No sé que li ha passat!”. Vaig començar a escollonarme viu i li vaig explicar que la meva mare i treballava!!!Va estar rient-se tot el dia el tio!
By: xavi mujal on 24/10/2008
at 11:31 AM
Ostres, estic superat amb tots els vostres testimonis. Estic molt content que aquest raconet hagi servit per rendir tribut al Tino, com bé mereixen els grans rockers.
Ets una bona amiga de l’Eva, Conxi, com molt bons amics meus són tots els qui han escrit aquí. Les anècdotes de l’Àlex i del Mujal són boníssimes i ens indiquen la petjada d’aquest autèntic personatge que era el Tino. Ara bé, Muix, ja li val a ta mare dir això de la presó… de tal astilla tal palo, tu!
La columna del Gabi també és molt emocionant, sobretot quan explica la relació especial entre companys. Així va seguir a la Baixada del Molí, una època que ens ha marcat a tots i que ha creat uns vincles inoblidables, tot i la distància. Una autèntica família, que es demostra en moments com aquests. Sento semblar un teletubbie, però una altra abraçada per a tots.
By: oriolvidal on 24/10/2008
at 12:11 PM
Vaig veure un 376 a la pantalla del meu telèfon i el vaig despenjar pensant que hi trobaria una veu amiga amb qui fer-la petar. La veu amiga la hi vaig trobar però em vaig quedar muda i glaçada quan vaig sentir: “et truco per donar-te una mala notícia”. No m’ho podia creure i no m’ho crec.
Van ser molts caps de setamana junts, compartint l’imfumable cafè de la màquina de bon matí, i també moltes nits fent eterns torns de fórmula musical. Pujant i baixant de la Seu amb el seu súper panda -i el seu estimat Bobito al seient del darrere-.
He de dir que molts informatius eren desatrosos, però tenia coses tant bones com posar una cançó dels Toreros Muertos abans de començar la retransmissió de la missa dels diumenges per RNA o passat un tall de veu d’alls quan en tocava un de cebes. Fer un informatiu amb ell era una obra d’enginyeria i de paciència però era genial.
El recordo cridant des de l’estudi “Noeeeeeee” perquè jo entrava per la porta de la ràdio quan ja feia un minut que sonava la sintonia. El bus de la Seu tornava a sortir amb retard.
Avui he repassat la postal que em van fer els companys al meu sopar de comiat i la seva dedicatòria només diu “T’estimo, ja ho saps”. La llegeixo i no puc evitar plorar, amb un nus a la gola. Em queda el consol de saber que va poder veure les meves llàgrimes al moment que vaig llegir les seves paraules i vaig abraçar-lo, de tot cor.
Sempre havia imaginat que, quan tornés algun dia de visita, entraria a la ràdio i el trobaria allà, assegut a la cadira, fent de les seves. No sé si algun dia tornaré a trepitjar els estudis de la ràdio, però d’una cosa n’estic segura, res no serà el mateix.
By: Noemí on 25/10/2008
at 1:04 AM
Aquest missatge és dels amics que el Tino tenia al Canal Català d’Internet:
Tino era un amigo que dejaba huella allá donde iba, nunca dejaba indiferente a nadie. Nunca le olvidaremos, siempre estará en nuestros corazones. Para nosotros era importante y sabemos que el cariño era recíproco.
Un abrazo.
By: oriolvidal on 27/10/2008
at 10:46 AM
em sento fatal per haver deixat passar tants dies abans de respondre aquest missatge.
com tots ja heu dit com li agradava fer broma, l betis, riure, etc etc etc jo explicaré una cosa una mica més sentimental, especialment en aquests moments. No sé si jo m’assemblo a l’eva, però potser per l’edat, pel que fos… una de les primeres coses que em va dr quan vaig arribar a rtva l’any 2000 amb 21 anyets era que li recordava a la seva filla. I sovint en tots els anys que hi vaig ser el maprlava de l’Eva amb molt d’orgull. I també de la seva dona: era la més guapa i la més moderna, deia. I sé que als seus familiars els agradarà sentir això. Estic segura que agraeixen qualsevol petita paraula de suport i d¡amor pel tino. ho sé per experiència, i per això hem de seguir recordant-los la gran persona que era el tino i com se’ls estimava. perquè ens ho explicava a la feina!
molts ànims nois i tranquils, tot el que us passi els pròxims mesos és normal
By: ruti on 02/11/2008
at 1:15 AM