La corrupció habita entre nosaltres. Era evident, però descobrir els seus bruts artefactes a la nostra platja ens fa posar de tots colors: groc, a qui es mareja davant la pudor de la misèria humana; vermell, als que amb ira pretenen resoldre-ho tot; verd, als qui d’enveja es moren per no haver sucat… i com  a suma, negre, ben negre, un futur que molts ja assumíem fúnebre de tan gris que ens semblava el present. Vam fer curt, perquè la realitat sempre supera la ficció i les friccions. Darrere la pirotècnia hi havia una bomba amagada.

Entre el fàstic general, parlen ara de “regeneració”, i està molt bé. Però llàstima que ho facin tots aquells que han manegat el sistema i el tema fins ara, com volent dir: “Nanos, fins aquí hem arribat. Moderem-nos una miqueta, va.” Els de les trames assumides entre línies i els dels percentatges i comissions compartides: tots, tots parlen d’higiene, quan amb prou feines poden dissimular les taques a les mànigues.

Quina confiança pretenen despertar? Com es pot tenir tanta barra? Doncs pel concepte mateix de la cosa pública. Aquí tot es va començar a engegar a dida quan algú es va inventar l’expressió “classe política”. Un sintagma fatal, llavor de noves aristocràcies, maniobres florentines i liquidacions morals. Amb tan pocs amb una mica de classe, ja m’explicareu com poden esdevenir jerarquia. Des del sentit comú i l’honestedat és impossible. Normal que els capaços i els íntegres fugin d’aquell femer. És un sistema viciat des del moment que té connotacions hereditàries, hegemòniques, dinàstiques. Només amb aquesta constatació, tan oposada a les lleis de la democràcia, ja s’hauria de procedir a la demolició.

Així que deixem-ho clar: no és “desafecció”, és arcada pel fàstic. No és “desencís”, sinó eructe irrespectuós per l’estultícia coronada. Asfalten, amb tanta grolleria i manipulació, l’arribada de nous dèspotes oportunistes. Però per sort, el poble ha dimitit ja de tot, fins i de tot les coreografies a punta de canó a canvi de bocata: tot fa massa mandra.

No hi ha més girs ni revolucions possibles que les que cadascú pugui fer des de la seva esfera personal. Il·lusió encesa per la vida malgrat la contaminada visió d’un paisatge que ens converteix en autistes. Només la suma d’aquestes petites aportacions, alegres, generoses i lliures, podrà fer empal·lidir algun dia un engendre que no es creu ni a ell mateix.

Lluny de l’anèstesia, potser caldrà despertar-se alguna vegada.

El serial que ja no et pots prendre seriosament, si és que hi va haver una primera vegada. L’anunci de la presentadora que s’ha destrossat la cara amb els llavis col·lagenats. Els infartants programes del cor i la constatació que sempre poden degenerar més. La paròdia -en el fons, retroalimentadora- dels programes del cor. Els que ens prenen per idiotes amb l’anunci d’una manta d’un club de futbol. El programa que havia de funcionar i fot aigües per tot arreu. I els omnipresents animals, excepte a La2 i al 33. Feia temps que no passava per aquí, però trigarem a veure’ns.

El publicista torna a casa, deixa l’últim guardó a l’estanteria i decideix dutxar-se. És quan l’aigua rellisca per la pell que ho veu clar: la seva vida està tan plena d’eslogans com buida de principis. Excepte triomfs, res ha guanyat. Excepte diners, poc té. Excepte alguna excepció, res no resulta excepcional. Es renta les dents i té l’impuls de raspallar-se les idees i deixar-les tan blanques. Apaga la ràdio després de deu minuts de tertúlies buides, com la majoria de les que viu durant el dia. Acluca els ulls sense adonar-se. Respira sense adonar-se. Viu sense adonar-se. Es perd sense adonar-se.  Però avui alguna cosa ha començat a canviar. A partir de demà començarà a ser un cabronàs.

El blanc nuclear de la pantalla m’agredeix, estabornit encara per la son. Ella s’ha deixat obert el seu Facebook, aquest joc on compartir, en el fons, suposa un convit a l’espionatge. Voyeurisme pactat, radiografies a la carta, fotos que no necessiten retoc. I també, poesia. Reuneixes un grapat d’status i uns quants comentaris, els barreges i la vida es manifesta:

“¡Qué triste me pone que anochezca tan pronto… pero al menos el amanecer es más temprano!”

“Jugant a l’scalextric. Caputxeta busca llop.”

“Bonito domingo de octubre. Me encantó. Ahora me estoy tomando un trozo de pastel de mató.”

I això sense posar-s’hi massa. Ai, el CaraLlibre! Un GPS emocional que ens hagués canviat l’adolescència, una tafaneria que perpetua ara l’adolescent. Un minibloc, un maxi-xoc. Massa finestres que s’obren en un món sense portes. Corre el temps, s’escapa la vida i menges bocinets de la dels altres. Potser és tan profitós com l’aire: zero proteïnes, zero calories, però una empenta que t’acompanya. Més d’un vici pitjor hi ha.

Goobaraab era el principi esplenderós, la ciutat dels elogis, la decadència impossible. Poc importaven les llunes fosques i les psiques malaltisses: era trepitjar aquella terra i besar la plenitud.

Recordo el meu primer moment allà, només baixar els peus de la diligència. Una esbelta noia de mirada paralitzant s’esperava per ocupar el meu lloc. I així era, de fet, Goobaraab: la promesa d’un somni que comença quan tot acaba, l’anhel pròxim que sempre s’escapa, perquè les circumstàncies idíl·liques sempre hi viatgen una dècima de segon per davant teu.

Vaig trigar a entendre-ho, fins que les seves seduccions tan pròximes com impossibles em van deixar exhaust i perdut en un toll de frustracions. Però sàpigues, Goobaraab, que penso tornar a visitar-te, delerós de capturar aquesta dècima malèfica que capgira el goig en turment. Ciutat d’encanteri, penso trobar el teu antídot.

Només espero que, quan tot s’acabi, no em jutgin els llibres que no vaig obrir mai, ni els instruments que no vaig aprendre, ni els idiomes ignorats. Ni tampoc, per suposat, les dones que no vaig saber estimar a l’espera d’un Ideal que em paralitzava. Que no testifiquin les grans esperances perdudes, ni les promeses mai ateses ni les pregàries abandonades. Que oblidin la cita les decepcions generades. Que els flagrants crims de covardia, comoditat i el meu esclavatge ociós rebin els atenuants d’una vida en pràctiques. Que tinguin pietat els amics que encara més esperaven. Prou càstig és ser-ne conscient.

La meva vida com a cuc va ser desastrosa. Cansat d’arrossegar-me per terra i arreplegar qualsevol brutícia, un dia vaig aconseguir posar-me de puntetes per impressionar una eruga… i se’m va menjar un ocell. Però aquells deu últims segons -gairebé el triple, des de la percepció d’un cuc- van resultar un esclat de glòria. Veure els sis ulls d’aquella preciositat de criatura pendents de mi, esgarrifats per la meva sort, del tot plorosos abans del meu epíleg en la foscor d’aquell bec que es tancava, van justificar la meva existència. Una explosió de punts d’última hora. Sí, havia fet mèrits per a una bona promoció en la meva segona vida. Tocava ser un home.

Batalles que es guanyen, resistències titàniques que es perden. La Vida contra la Mort en una partida de peces mítiques. En un cantó, un Del Potro indomable i vigorós s’abriga amb la fibra de l’heroi davant la màquina suïssa: just ara que discutíem sobre si Federer havia fet El Millor Cop de la Història. Reguau! Argentina ha conquerit el US Open, potser per calmar la set en el desert de Maradona.

En l’altre cantó, una hecatombe: Patrick Swayze es desencadena de la melodia de la resistència. La dansa bruta del càncer s’ha endut per davant qui anomenaven Bodhi. Rebel de nord a sud contra l’inevitable, avui ha caminat cap a la llum blanca, com a Ghost: cap al descans etern dels incansables més dignes. Vam ser ell en pel·lícules d’enamorats idíl·lics en companyia de demi moores equivocades. La pantalla, el somni, la Vida. Una vegada més, per sempre.

Crisi econòmica. On alguns hi veuen brots verds, d’altres només hi adverteixen males herbes. Maco, això tan poètic dels “brots verds”. Ara bé, quan maduraran?

L’Estatut encara no està, tu. Però se n’ha parlat molt: manifestacions preventives, reaccions a la necessitat de fer-les, reaccions a les reaccions… i reaccions a les reaccions reactives. Qui no es distreu és perquè no vol i continua escoltant la ràdio i llegint els diaris.

L’Ajuntament de Barcelona fa l’hipòcrita amb el fast-food prostitutiu que es viu a la Boqueria. Per definició, un “ajuntament” no pot anar mai en contra d’aquesta pràctica, siguin quines siguin les seves variants.

Edward Kennedy va fer coses molt grans per a l’autonomia (o la desautonomia, vés a saber) de Catalunya. El 3.24 ens va oferir uns funerals que difícilment els igualarà el de qualsevol president de la Generalitat… ni que morís en acte de servei.

A l’arquebisbe de Barcelona no li agraden els diners que mou el futbol. Sobretot els que estan blanquejats.

Homicidi, injeccions i fantasmes. No està gens malament, el videoclip de promoció de l’últim recopilatori del Michael Jackson. Una mica llarg, però les obres d’en Jacko ja ho tenen, això.

Ah, i ha fet molta calor. Un fet natural, sí, però que segur que ha influït en totes les notícies abans esmentades. A l’hora de la veritat, el termòmetre fon qualsevol llibre d’auto-ajuda.

Un missatge inesperat anuncia la tempesta:

-Oriol, tio, t’he de deixar… Tenim un problema de salut molt greu. Després t’ho explico.

Et quedes perplex. Tres segons després que et pengin, salten les alarmes. “Un problema de salut molt greu”, diu? Intentes establir connexions i no te’n surt cap. Has vist la majoria de jugadors i el cos tècnic passejant per Florència. Uns admiraven el Duomo, d’altres assaborien un refresc a la Piazza de la Reppublica… Més enllà, altres es camuflaven entre la gentada a Pontevecchio o a la Signoria.  No entens res. “Un problema de salut molt greu”. No t’ho pots treure del cap. Sobretot, per l’iceberg que amaga la frase.

Trucades i trucades i el rumor pren una forma massa exacta. No, no és possible. Costa tancar la notícia perquè resulta inversemblant. Dani Jarque ha mort i tot sembla irreal, un malson del que et despertaràs tard o d’hora. Si és que no pot ser! Al cervell només sura la conversa que havies mantingut només 24 hores abans amb el Francesc Via, mentre veies l’entrenament a Coverciano:

-T’has fixat com està el Jarque? Has vist els braços que té?
-Ostres, doncs és veritat. Però és que està fent una pretemporada de luxe, està com mai.

Entre bromes sobre els riscos de canviar l’orientació sexual si ets periodista esportiu, una reflexió comuna: l’èxit de Nico Pareja, ara que l’ha cridat Maradona, és també propietat de Dani Jarque. Un tio exigent, poc amic de l’elogi gratuït i, en canvi, crític quan les coses que no s’havien fet bé. Un home amb un carisma gran construït des de la normalitat, des de la senzillesa: això tan difícil. Un capità amb totes les lletres, tot i ser un tros de pa. I ara, de cop i volta, no hi és. Increïble.

Plou a Florència i un s’empassa als sentiments dins del possible. Davant la tanca del centre de la Federació Italiana, on està de dol l’Espanyol, ho hauràs de dir quatre-centes vegades. Els col·legues, ulls de vidre, estan tan desfets com tu. To greu i trencadís mentre plouen els detalls i s’escampen les llàgrimes. Jarquembauer, mort? Que no, que no pot ser. L’ambulància del jutge i el metge forense ens enlluerna i surt d’allà pitant. La fosca nit de la Toscana es desploma sobre nosaltres. No pots dormir.

A la fi, el moment més temut. L’endemà, els jugadors arriben a l’aeroport Amerigo Vespucci. Et toca veure’ls i entrevistar-los. Agraïries poder donar-los el condol, però saps que allò et destrossarà. No baixen de l’autocar i, en el fons, sense micros, tots ens fem un favor. Només veure les seves cares, abatudes, perplexes, desesperades, insomnes, te n’adones del que hauran passat en aquesta merda de nit a Florència. Qui ho hauria dit.

Uns turistes catalans, del Barça, comencen a aplaudir i animar els nanos quan els expliques la notícia. No poden donar crèdit i el gest els surt espontani, com a tot arreu. Una força brutal que, en el fons, uneix tot aquell que estima de debò el futbol, l’esport, la vida. Just aquesta que ens falta, la d’en Dani. No pots evitar pensar en el pobre Coro, amiguíssim, ungla i carn. No pots deixar de veure les cares de Moisés i David una hora abans del drama, tan tranquils en la capital del Renaixement: com estaran ara? No pots evitar preguntar-te per la injustícia del drama familiar. Però no pots fer res.

Acabes la connexió i sents la següent notícia. El poble perico s’aplega a Cornellà-Prat per plorar Jarque. Sents les veus trencades i el dolor indissimulat. Te n’adones, a la fi, del buit enorme que en Dani deixa sobre el camp, però també fora d’ell. De 26 anys, catorze defensant els colors. De l’eufòria indestructible de l’estrena del nou estadi, a aquesta tragèdia que tot ho arrasa. Potser la felicitat perica era massa rodona, però aquesta manera de tallar-la ha estat d’una crueltat descontrolada, ferotge, inassumible. Per tot plegat, sí: “Glòria als herois”, ara més que mai. Glòria eterna a Dani Jarque.

(Article publica al BiB, el 10 d’agost de 2009.)