Mirades que fan de les pestanyes els telons de l’ànima. Parpelles juganeres que semblen tremolar, innocents, però que s’amaguen a consciència perquè passis i frueixis d’un paisatge oníric que només així podràs visitar: d’esporàdic passeig. Mirades que encisen i t’atrapen. Mirades que molt diuen, però que encara més reserven, i que embriaguen, perquè fregues els misteris i els matisos i els secrets. Mirades de fusta, de cel, de safir i de maragda. Mirades de l’intens.

 

Dotze diaris tenen l’originalitat  de carregar-se un gènere periodístic com l’editorial.

Dotze diaris emocionen, amb aquesta blasfèmia professional (un editorial copiat?), bona part dels catalans.

Dotze diaris converteixen un Estatut ja retallat en el sant greal de les nostres vides.

Dotze diaris ens expliquen que algú ha decidit que, ara sí, torna a tocar “la defensa nacional” (després de rebaixar-la en el dia a dia durant més de quatre anys: total, no manava el PP).

Dotze diaris provoquen que la previsible resposta prehistòrica d’uns quants (els de sempre) els enalteixi encara més.

Però tot i alguna pedrada a l’ull, encara me’n queda un altre per veure. I no era això, companys, no era això. O millor dit: no era ara.

M’hauria estimat més una dotzena de diaris valents en la protogènesi d’aquesta reedició de pa sucat amb oli del drama de Caín i Abel. Algú que digués als polítics que les cases es comencen per la teulada i que advertís que, amb el sostre actual, no ens hi cabria la nova biblioteca… ni ens donarien el permís d’obres. Algú que plantegés seriosament la reforma de la Constitució i la fes seductora fins i tot per als interlocutors més hostils: perquè, en el fons, és als defensors de l’ordre tradicional a qui més els interessa, si alguna vegada miressin a llarg termini.

Però jo sóc un inútil boig utòpic somiatruites. Un imbècil amb ínfules d’enfant terrible que sempre ha d’anar contra les versions oficials, contracorrent, amb el lliri a la mà i rebent de totes bandes. “T’està bé, per notes.” Elles es retroalimenten mentre jo em menjo el coco amb seny de plastilina.

Política d’immadurs per a ciutadans estafats amb anys i amb diners gastats en va.

Permeteu-me que, abans d’entrar en la dansa robòtica de la partitocràcia actual, tot me la bufi una miqueta. Potser és el que pretenen, en el fons.

Sant innocent, i perplex. Pels segles dels segles, amén.

El periodisme ruqueja, perquè és una ciència que riqueja en paradoxes. Per exemple: com pot ser grossa una primícia? Com poden existir “titulars alternatius”, o sigui, suplents? Com es pot fer una informació sòlida a partir d’una piràmide invertida? Per què alguns programes pretenen reactivar la societat, si les imatges les gestionen els OPI? Per què un dels ideals periodístics es basa en “contrastar les fonts” i la majoria beu de la primera bassa que troben?

Proclamen alguns que la informació és una selva, però sovint sembla un desert. S’alça com “el quart poder”, quan aquesta potencialitat només és atorgable al telèfon que sona en el despatx del director. Els professionals fan enceses soflames a l’adrenalina, però les gèlides notícies d’agència i gabinets van que volen. I tothom vol fer esclatar la bomba informativa, mentre els més buscats (i remunerats) són els neutralitzadors d’artefactes “perillosos”.

Promeses de bohèmia i vida imprevisible que es converteixen massa sovint en horaris manicomials i precarietat mensual, quan no diària. Experiències excitants fonamentades en hores d’espera i sopor insuportable. Caps de comunicació que, efectivament, o et guillotinen o comuniquen quan els truques.

I amb tot, parlem d’una vocació meravellosa, d’una meravella vocacional, d’una dura droga dura que enganxa, empastifa, impregna i pringa. Paradoxa que no para, sobredosi imparable que també avui t’injectaràs.

En Serrat és un mentider. Amb segons quina dona no n’hi ha prou amb tres frases fetes… i amb ella, menys. Des de sempre li havia agradat anar de vint-i-tres botons, era evident: no és que estigui inventant jo el brou de farigola.  De tan delicada que era, radical com la van parir, es comprava aparadors sencers, fins al punt que n’hi havia per llogar-hi melindros i sucar-hi cadires, i no ho dic a l’Alí Babà, que consti.

La seva obsessió era tal que tenia la mà perforada, i costava fer-li regals dignes.  Per això, tot i que jo no nedava en l’ambulància, li vaig comprar un abric nou que em va costar una pasta de l’ull. El resultat, comparable a una pedra preciosa… amb preu de pedrada. Però tota dedicació té premi, en aquesta vida, i més si és submissa, valerosa i abnegada.

Última hora: m’ha escrit el representant d’en Serrat i m’ha dit que el meu sacrifici material i crematístic havia estat una estupidesa. Que tan sols hauria d’haver fet servir les matemàtiques i les proporcions. Que si als quinze anys en tens prou amb tres frases fetes, als trenta, sis ja en fan la funció; i que, per tant, en precises de nou vorejant la cinquantena.  “Que multiplicar no costa tant!”, m’ha espetat. I fins i tot m’ha passat aquest enllaç per fer-me la vida més planera. Gràcies!

(Modestíssima aportació al gritisjí del Víctor Pàmies, homenatjat amb tot mereixement per aclamació popular.)

El logo no és “made in Galderich”, sinó que l’han parit a

http://www.pallidisseny.com/

La corrupció habita entre nosaltres. Era evident, però descobrir els seus bruts artefactes a la nostra platja ens fa posar de tots colors: groc, a qui es mareja davant la pudor de la misèria humana; vermell, als que amb ira pretenen resoldre-ho tot; verd, als qui d’enveja es moren per no haver sucat… i com  a suma, negre, ben negre, un futur que molts ja assumíem fúnebre de tan gris que ens semblava el present. Vam fer curt, perquè la realitat sempre supera la ficció i les friccions. Darrere la pirotècnia hi havia una bomba amagada.

Entre el fàstic general, parlen ara de “regeneració”, i està molt bé. Però llàstima que ho facin tots aquells que han manegat el sistema i el tema fins ara, com volent dir: “Nanos, fins aquí hem arribat. Moderem-nos una miqueta, va.” Els de les trames assumides entre línies i els dels percentatges i comissions compartides: tots, tots parlen d’higiene, quan amb prou feines poden dissimular les taques a les mànigues.

Quina confiança pretenen despertar? Com es pot tenir tanta barra? Doncs pel concepte mateix de la cosa pública. Aquí tot es va començar a engegar a dida quan algú es va inventar l’expressió “classe política”. Un sintagma fatal, llavor de noves aristocràcies, maniobres florentines i liquidacions morals. Amb tan pocs amb una mica de classe, ja m’explicareu com poden esdevenir jerarquia. Des del sentit comú i l’honestedat és impossible. Normal que els capaços i els íntegres fugin d’aquell femer. És un sistema viciat des del moment que té connotacions hereditàries, hegemòniques, dinàstiques. Només amb aquesta constatació, tan oposada a les lleis de la democràcia, ja s’hauria de procedir a la demolició.

Així que deixem-ho clar: no és “desafecció”, és arcada pel fàstic. No és “desencís”, sinó eructe irrespectuós per l’estultícia coronada. Asfalten, amb tanta grolleria i manipulació, l’arribada de nous dèspotes oportunistes. Però per sort, el poble ha dimitit ja de tot, fins i de tot les coreografies a punta de canó a canvi de bocata: tot fa massa mandra.

No hi ha més girs ni revolucions possibles que les que cadascú pugui fer des de la seva esfera personal. Il·lusió encesa per la vida malgrat la contaminada visió d’un paisatge que ens converteix en autistes. Només la suma d’aquestes petites aportacions, alegres, generoses i lliures, podrà fer empal·lidir algun dia un engendre que no es creu ni a ell mateix.

Lluny de l’anèstesia, potser caldrà despertar-se alguna vegada.

El serial que ja no et pots prendre seriosament, si és que hi va haver una primera vegada. L’anunci de la presentadora que s’ha destrossat la cara amb els llavis col·lagenats. Els infartants programes del cor i la constatació que sempre poden degenerar més. La paròdia -en el fons, retroalimentadora- dels programes del cor. Els que ens prenen per idiotes amb l’anunci d’una manta d’un club de futbol. El programa que havia de funcionar i fot aigües per tot arreu. I els omnipresents animals, excepte a La2 i al 33. Feia temps que no passava per aquí, però trigarem a veure’ns.

El publicista torna a casa, deixa l’últim guardó a l’estanteria i decideix dutxar-se. És quan l’aigua rellisca per la pell que ho veu clar: la seva vida està tan plena d’eslogans com buida de principis. Excepte triomfs, res ha guanyat. Excepte diners, poc té. Excepte alguna excepció, res no resulta excepcional. Es renta les dents i té l’impuls de raspallar-se les idees i deixar-les tan blanques. Apaga la ràdio després de deu minuts de tertúlies buides, com la majoria de les que viu durant el dia. Acluca els ulls sense adonar-se. Respira sense adonar-se. Viu sense adonar-se. Es perd sense adonar-se.  Però avui alguna cosa ha començat a canviar. A partir de demà començarà a ser un cabronàs.

El blanc nuclear de la pantalla m’agredeix, estabornit encara per la son. Ella s’ha deixat obert el seu Facebook, aquest joc on compartir, en el fons, suposa un convit a l’espionatge. Voyeurisme pactat, radiografies a la carta, fotos que no necessiten retoc. I també, poesia. Reuneixes un grapat d’status i uns quants comentaris, els barreges i la vida es manifesta:

“¡Qué triste me pone que anochezca tan pronto… pero al menos el amanecer es más temprano!”

“Jugant a l’scalextric. Caputxeta busca llop.”

“Bonito domingo de octubre. Me encantó. Ahora me estoy tomando un trozo de pastel de mató.”

I això sense posar-s’hi massa. Ai, el CaraLlibre! Un GPS emocional que ens hagués canviat l’adolescència, una tafaneria que perpetua ara l’adolescent. Un minibloc, un maxi-xoc. Massa finestres que s’obren en un món sense portes. Corre el temps, s’escapa la vida i menges bocinets de la dels altres. Potser és tan profitós com l’aire: zero proteïnes, zero calories, però una empenta que t’acompanya. Més d’un vici pitjor hi ha.

Goobaraab era el principi esplenderós, la ciutat dels elogis, la decadència impossible. Poc importaven les llunes fosques i les psiques malaltisses: era trepitjar aquella terra i besar la plenitud.

Recordo el meu primer moment allà, només baixar els peus de la diligència. Una esbelta noia de mirada paralitzant s’esperava per ocupar el meu lloc. I així era, de fet, Goobaraab: la promesa d’un somni que comença quan tot acaba, l’anhel pròxim que sempre s’escapa, perquè les circumstàncies idíl·liques sempre hi viatgen una dècima de segon per davant teu.

Vaig trigar a entendre-ho, fins que les seves seduccions tan pròximes com impossibles em van deixar exhaust i perdut en un toll de frustracions. Però sàpigues, Goobaraab, que penso tornar a visitar-te, delerós de capturar aquesta dècima malèfica que capgira el goig en turment. Ciutat d’encanteri, penso trobar el teu antídot.

Només espero que, quan tot s’acabi, no em jutgin els llibres que no vaig obrir mai, ni els instruments que no vaig aprendre, ni els idiomes ignorats. Ni tampoc, per suposat, les dones que no vaig saber estimar a l’espera d’un Ideal que em paralitzava. Que no testifiquin les grans esperances perdudes, ni les promeses mai ateses ni les pregàries abandonades. Que oblidin la cita les decepcions generades. Que els flagrants crims de covardia, comoditat i el meu esclavatge ociós rebin els atenuants d’una vida en pràctiques. Que tinguin pietat els amics que encara més esperaven. Prou càstig és ser-ne conscient.